1.1. Els poemes homèrics: argument i característiquesIntroducció: els mites i la literatura grega

Els temes de l’antiga literatura imaginativa grega estan
presos, quasi exclusivament, del tresor de llegendes i de tradicions
mitològiques que des de temps immemorial conservava el poble heŀlè. La llegenda
i el mite, per tant, constitueixen la font constant de la literatura grega. Per
als grecs, el món de la mitologia contituïa una mena de prehistòria del seu
país; aquells fets havien tingut lloc en un passat remot que un accident
geogràfic, un monument, un culte tradicional o un llinatge unien amb el temps
present. Alguns d’aquests mites tenien com a tema guerres llargues i terribles,
com ara la del setge de Troia. D’altres relataven la història patètica i
truculenta d’un llinatge, com ara la de Tebes, amb la biografia dramàtica
d’Èdip i la fi dels seus fills Etòcles i Polinices i de la seua filla
Antígona. Les aventures de Teseu i
d’Hèracles (Hèrcules), les navegacions de Jasó i els seus amors amb Medea, i
moltes altres invencions donaven als mites grecs una diversitat extraordinària.
Al llarg d’uns vint-i-cinc segles tant la literatura com les arts plàstiques
dels països europeus s’han inspirat en aquests mites i llegendes.
La
mitologia grega comprén un gran nombre
de relats molt diversos. D'origen popular i anònim, en un principi els mites es
van transmetre sobretot per via oral. En alguns, els seus protagonistes són
déus; en d’altres intervenen també humans, ben sovint dotats de qualitats,
sobretot físiques, superiors a les dels seus semblants; tampoc no és estrany que hi apareguen éssers
fabulosos i monstres. Normalment, les
històries se situen en èpoques anteriors als temps històrics i els fets narrats
no han succeït mai. Si en algun cas es
pot observar un rerefons històric, la realitat no ha estat com se’ns conta,
sinó que personatges i situacions apareixen engrandits i allunyats de
l'experiència de l'home comú.

Com sol ocórrer en totes les mitologies, també la
mitologia grega reflecteix una concepció del món. El mite, i això és l'important, era la
forma a través de la qual un grec
entenia la realitat. Amb imatges brillants,
escenes espectaculars i aventures apassionants, els grecs expressaven
tant realitats físiques (origen de l'Univers, moviment dels astres, fenòmens atmosfèrics, etc.) com elements antropològics (costums, tradicions
folklòriques, cultes, actitud davant de la mort, etc.). El mite, per dir-ho
així, venia a ser una metàfora i aquest caràcter és el que fa del mite un llenguatge universal, capaç de
parlar als humans de totes les èpoques i
de tots els països.
Els més antics monuments literaris que es conserven en
llengua grega són dos extensos poemes èpics, la Ilíada i l’Odissea atribuïts
a Homer. Ja des de l'antiguitat existiren
dubtes sobre l'atribució d'aquests dos llargs poemes a un mateix autor, i a
partir del s XVIII es convertiren en un problema per als investigadors, conegut
com a qüestió homèrica. L'estudi de l'èpica com a poesia oral,
l'evidència d'un influx oriental sobre tots dos llibres i el desxiframent del
micènic apunten la possibilitat que es tractés del cap d'una escola poètica (és
coneguda l'existència d'uns homèrides a Quios, un dels llocs que les fonts
esmenten com a lloc de la seva naixença), que hauria aplegat material literari
oral de diversa procedència refós en una primera composició, que es pot situar
al segle VIII aC. Cal recordar, a més, que els poemes homèrics no van ser
compostos per a un públic de lectors, sinó per a un auditori, la qual cosa
explica certes de les seues diferències amb els llibres moderns, com la
voluntat de donar a cada episodi la major claredat i el major dramatisme
possible i de no confrondre els oients amb altres consideracions sense interés
immediat en un punt concret.
La
Ilíada

En La Ilíada l’heroïcitat
d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben
a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat
s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran
heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda
per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en
canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions
del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Hèctor apareix en el poema humanitzat com a espòs i
pare i és més modern que Aquil·les. Si Aquiŀles representa l’ideal
pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest
heroisme on apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la
seua ciutat i la seua família.La Ilíada té per
tema la llegenda de Troia, i se centra en la narració del setge d’aquesta
ciutat per les tropes aquees o gregues. La llegenda fixava en deu llargs anys
la duració d’aquesta campanya, però Homer ens la presenta en una de les seues
últimes fases i en una sèrie d’episodis que van transcórrer en cinquanta-un
dies. El poeta, que escriu per a un públic que ja coneix la llegenda, n’ha
sintetitzat tot el dramatisme i sentit en uns fets, sens dubte imaginats per
ell, que parteixen d’un conflicte moral i d’una explosió de passions. Des del
moment que entren en joc la ira, el ressentiment, l’amor i l’orgull militar
naix la veritat poètica i humana del setge de Troia i la seua veritat històrica
o llegendària deixen d’interessar. El conflicte humà sorgeix quan Agamèmnon,
cap de les forces gregues, obra injustament amb Aquiŀles, el millor dels seus
guerrers, el qual es retira irritat a la seua tenda de campanya i contempla
impassible com els seus reben durs colps de l’enemic. Aquiŀles és l’autèntic
heroi de la Ilíada, precisament a
causa de les seues crisis: la ira contra Agamèmnon i el furor que l’escomet
quan el seu amic Pàtrocle mor a mans dels troians. Això l’incita a prendre
novament les armes. Les dues passions d’Aquiŀles divideixen equillibradament el
poema, carregat d’esdeveniments diversos, ple de descripcions bèŀliques i amb
menció expressa dels guerrers que lluiten en els dos bàndols.
L’Odissea
L’acció de l’Odissea
transcorre en quaranta-un dies, en els quals se sintetitzen deu anys
d’aventures, o siga les navegacions d’Ulisses (en grec Odisseu), un dels
capitans grecs de la guerra de Troia, que en acabar aquesta s’embarca per a
tornar a Ítaca, la seua pàtria, i és víctima d’innombrables aventures i
contratemps que en retarden el retorn. L’Odissea
es divideix en tres parts principals: les indagacions de Telèmac, fill
d’Ulisses, a la recerca del seu pare;
les navegacions de l’heroi i la venjança que pren dels qui, durant la seua
absència, pretenien casar-se amb Penèlope, la seua esposa. El sentiment de
nostàlgia de la pàtria i la família llunyanes i inassequibles, i l’enginy
viu i ràpid per a superar tota mena
d’obstacles fan d’Ulisses un personatge inconfusible per la seua humanitat i la
seua inteŀligència. El relat de les seues navegacions constitueix una sèrie d’aventures
meravelloses, com les dels lotòfags, els lestrígons, Circe i, sobretot, la del
cíclop Polifem, en les quals l’heroi venç amb la seua astúcia i prudència els
poders dels déus adversos, de la màgia, del salvatgisme i de la maldat, i
supera els més perillosos esculls de la geografia.

L’esperit heroic és la característica més notable de la Ilíada. Si la Ilíada és un poema de guerrers heroics, l’Odissea ho és de mariners experimentats. Aquí l’epopeia de les
batalles sagnants es converteix en la noveŀla de les aventures i les
peripècies. Hi persisteix el fons llegendari i la participació dels déus en
l’acció, però s’hi introdueix un element decisiu i peculiar: la tradició
marinera. Pot assenyalar-se que l’Odissea
planteja una realitat i ens proposa un món més pròxim que el de la Ilíada. La novetat principal de l’Odissea està en la seua estructura més
complexa, en la major adaptabilitat a aquesta de nivells provinents de
tradicions literàries diverses; a més, sempre serà considerat més modern, més
realista, l’heroi capaç d’adaptar-se a la situació més extraordinària i adversa
que no l’heroi d’una peça. De tota manera, Ulisses és un heroi homèric genuí
pel domini de si mateix davant del perill i que li fa posar en acció al mateix temps totes les seues facultats. El
seu ànim el posa en situacions de perill mortal, que assaboreix amb el gust
d’un expert.
Els poemes d’Homer insisteixen a recordar que la vida
humana, a diferència de la dels déus, es troba enquadrada dins d’uns límits
estrets. Però per això mateix es destaca
l’obligació moral de treure’n el màxim partit, sense que això vulga dir que els
homes han d’assemblar-se als déus. Els herois homèrics donen per suposat que la
seua missió és exercitar al límit les seues facultats humanes en l’acció; si
així ho fan, la seua vida estarà a l’altura de tot el que s’exigeix a la seua
responsabilitat i seran homes en el sentit més ple i genuí del terme. El seu
convenciment és que, per ser la vida curta, han d’omplir-la de gestes. Les
gestes personals constitueixen la meta de l’home. Aquesta meta s’ateny en la
guerra, i per això l’heroi sap que la seua vida està destinada a ser curta. La
urgència d’omplir la vida de gestes és la resposta heroica a qualsevol dubte
sobre la petitesa de l’home en comparació amb els déus. En arriscar la vida,
l’heroi demostra la seua estima per una cosa que la transcendeix, un ideal que
els déus no poden tenir mai i que des d’un punt de vista humà té una noblesa de
la que manquen les festes i els plaers dels déus.
L’obligació d’acomplir accions perilloses no ofereix
recompensa fora de si mateixa. En l’altra vida els herois no troben una
superviviència feliç i esplendorosa. Tots els homes arriben a la mateixa fi.
Quan el cos del mort es crema, és cert que en sobreviu una ànima, però és una
ànima opaca i sense forces. I no és que els herois grecs manquen sense més de
recompensa després de la mort; el pitjor és que es troben exactament en el
mateix cas dels homes que no han fet cap esforç per guanyar honor, i les
tenebres en què es mouen no ofereixen cap compensació al món iŀluminat pel sol
que han perdut. En aquest sentit les concepcions d’Homer són indiscutiblement
pessimistes, quasi tràgiques.
Una de les característiques més atractives de l’estil
d’Homer és l’ús dels símils, en què descriu el que veia entorn seu. En ells
toca sovint temes de la vida corrent dels homes i de les dones. Les grans
accions d’Homer no se n’ixen mai del seu escenari radiant, però el poeta sap
suggerir discretament que no són les úniques coses que importen, i els dóna una
perspectiva nova amb les seues incursions breus a altres plans de la realitat.
El món poètic d’Homer és un microcosmos del seu món circundant i, a pesar de
lligar-lo al passat la seua temàtica, aconsegueix introduir-hi quasi tots els
aspectes de la vida que coneixia. És el primer poeta universal en el sentit que
veia l’escenari de la vida com un tot i n’assenyalava tots els aspectes
significatius.
Ítaca
Bibliografia
bàsica utilitzada
Bowra, C.M.: Introducción
a la literatura griega. Gredos, 2008.
Encyclopaedia Britannica
Ferrer, Jordi i Cañuelo, Susana: Historia de la Literatura Universal. Óptima, 2002.
Gran Enciclopèdia
Catalana
Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal.
La Magrana, 1999.
Miralles, Carles: “Grecia: La épica y la lírica” (dins Historia universal de la literatura,
vol. I, Los orígenes. Grecia. Orbis,
1988.
Riquer, Martín de i Valverde, José María: Història de la literatura universal.
Gredos.
Per a
saber-ne més
Bespaloff, Rachel: De
la Ilíada. Minúscula, 2009.
Boitani, Piero: La
sombra de Ulises. Península, 2001.
Bowra, C.M.: La
aventura griega. Guadarrama, 1960.
Finley, M.I.: El mundo
de Odiseo. FCE, 1961.
Finley, Los griegos de
la antigüedad. Labor, 1975.
Graves, Robert: Los
mitos griegos. Alianza Editorial, 1985.
Grimal, Pierre: Diccionari
de mitologia grega i romana. Edicions 1984, 2008.
Lesky, Albin: Historia
de la literatura griega. Gredos, 2009.
Miralles, Carles: Homer.
Empúries, 2005.
Pòrtulas, Jaume: Introducció
a la Ilíada. Fundació Bernat Metge, 2008.
Stanford, W.B.: The Ulysses Theme. The University of
Michigan Press, 1968.
Vernant, Jean-Pierre: L’univers, els déus, els homes. Empúries,
2000.
Vernant, Jean-Pierre: Mito y pensamiento en la Grecia Antigua, Ariel, 1993.
Vernant, Jean-Pierre: Mito y tragedia en la Grecia antigua, Paidós, 2008.
Weil, Simone: La
Ilíada o el poema de la fuerza.