1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi

1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi

La poesia romana comença a brillar entorn del 60 aC, amb Lucreci i Catul, i finalitza amb la mort d’Ovidi el 17 dC. Aquell any d’inici és molt significatiu per a Roma. És l’any del primer triunvirat, format per Cèsar, Pompeu i Crasus. És un moment en què els sentiments de l’individu comencen a estar fins i tot per damunt del propi estat. Aquest era el context en què van viure i van desenvolupar la seua obra tant Lucreci com Catul. Tots dos van iniciar un corrent que va perdurar més de 75 anys, en què van sorgir poetes tan importants com Virgili, Horaci i Ovidi. Va ser, sens dubte, el període més fructífer de la poesia romana i un dels més brillants de tota la història de la humanitat.

Aquest període correspon al principat d'Octavi August, des del 31 aC, quan assoleix el poder absolut, fins a la seua mort (14 dC). Després d'un segle de guerres civils Octavi va donar als romans una pau duradora a canvi de perdre les llibertats republicanes. August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors tradicionals i regenerar moralment els romans, que considerava enfonsats en una decadència moral respecte als temps passats a causa de l'enriquiment provocat per l'imperi, i per recuperar-ne també l’orgull nacional, molt malmès després de tantes lluites fratricides. En aquest objectiu va saber-se atreure els grans literats del moment. Els poetes Virgili, Horaci i Properci van pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenes, home riquíssim i refinat, conseller de confiança i amic de l'emperador August. Mecenes va sostenir amb la seua generositat els seus protegits, els quals es van poder dedicar així a escriure sense problemes econòmics, ja que eren d'origen més aviat humil. Per aquest motiu -però sens dubte també convençuts de la missió d'August-, Virgili, Properci i Horaci van col·laborar-hi de grat, amb prou llibertat per defugir cantar directament el príncep. Menys vinculat a l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi també hi va donar suport des de la seva Pàdua natal. En canvi els membres del cercle de Messala Corví -Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de classe benestant i gaudien, doncs, d'independència econòmica, se sentien menys vinculats a la política d'August. Fins i tot Ovidi va ser desterrat per August a causa de motius foscos.

Virgili

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 aC. El seu pare era un pagès, propietari de les seues terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III aC. Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenes i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenes li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seua següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Poc després va començar la seua obra més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i que va deixar inacabada. El 19 aC va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original. August, però, ho va impedir.

La idea patriòtica que es manté en tot el poema porta aparellada una simbologia històrica: les lluites d’Enees al nord d’Àfrica recorden les campanyes de Roma contra Cartago i les guerres que l’heroi ha de sostenir a Itàlia fins a complir la seua missió reflecteixen les civils que van tenir com a fi la unitat italiana. La realitat contemporània també entra en aquest joc de símbols: Dido, la reina cartaginesa que reté Enees i intenta desviar-lo de la seua missió sagrada, recorda Cleopatra retenint Antoni a Egipte; Enees, l’heroi situat entre el record de Troia i el futur de Roma, és la imatge d’August i per aquesta raó no té la grandesa mítica dels personatges homèrics: la seua dimensió és profundament humana i la seua característica essencial és la pietat, ja que fa la guerra acomplint un deure, no una necessitat temperamental, i només aspira a instaurar la pau.

El poema recull la llegenda, d'origen grec i coneguda pels romans, dels viatges d'Enees des que fugí de Troia, amb el seu pare i el seu fill, Ascani, fins que s'establí al Laci. L'ennobliment dels orígens de Roma, la lloança de les virtuts romanes i la glorificació de la família Júlia, que pretenia de descendir d'Ascani o Julus, feren de l'Eneida l'epopeia nacional que va fer oblidar l'èpica anterior. Els seus models són Homer i Enni. La composició argumental del poema —viatges ("odissea") i lluites ("ilíada")— està estructurada en tres parts. Els llibres I-IV narren l'arribada d'Enees, portat per una tempesta, i el seu sojorn a Cartago, on l'acull la reina Dido, a qui conta els fets anteriors des de la fugida de Troia; el llibre IV tracta els amors entre ambdós. Els llibres V-VII relaten el nou viatge a Itàlia i els preparatius per a la guerra: el rei Llatí acull Enees al Laci i li ofereix en matrimoni la seva filla Lavínia, el pretendent de la qual, Turnus, s'oposa a Enees; i tots dos cerquen aliats per a la guerra que es prepara. El llibre VI conté el descens d'Enees als Inferns amb la Sibil·la de Cumes. Els llibres IX-XII narren els fets de la guerra: de primer la dissort persegueix els troians, però un duel entre Enees i Turnus —amb la derrota i la mort del qual s'acaba el poema— els dóna la victòria. L'empremta de l'Eneida perdura en tota la cultura occidental i va ser el model de la poesia posterior.

Virgili va voler donar una versió poètica i transcendent de Roma, del seu passat, del seu present i del seu futur, basada en un fons llegendari i en una sèrie de tradicions que, per una banda, consideraven els romans descendents dels troians i, per l’altra, Cèsar i August hereus directes de Venus i del seu fill Enees. Aquesta concepció, portada a un món arcaic i mitològic, permetia una visió elevada que es projectava en el pretèrit nebulós, en el present radiant i en la promesa d’un futur ple de llum.

Horaci

Quint Horaci Flac (65 aC-8 aC) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, encara que li van ser confiscades les terres de la seua família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenes. A més d'una profunda amistat, Mecenes li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenes i va ser enterrat al seu costat.

Va mantenir sempre la seua condició d'home prestigiós pel seu valor humà, intel·lectual i poètic, en l'àmbit imperial i en el món literari romà. Escriví els Epodes, disset poemes de metre iàmbic, inspirats en l'obra d'Arquíloc i en la poesia grega hel·lenística i que, pel seu contingut, abasten des dels poemes amorosos a les invectives més o menys serioses o a les referències polítiques, socials i literàries; les Sàtires, divuit poemes, en dos llibres, en hexàmetres d'una notable perfecció i d'amplíssims recursos estilístics, amb moltes referències autobiogràfiques; les Odes: inspirades en Safo, Alceu i la poesia hel·lenística, així com també en Píndar, emprà per primera vegada temes polítics en poesia no èpica.

La característica més notable de l’estil horacià és la concordança perfecta que aconsegueix entre pensament i expressió. El gran valor, però, d’aquestes obres, que mantenen contingut i mètrica grecs, és el d’haver marcat l’inici dels temes que després s’han convertit en tòpics medievals com ara el carpe diem (aprofita el moment) o el beatus ille (feliç aquell). El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seua perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. En canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seues emocions rere la ironia.

Ovidi

Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 aC, en una família benestant de la classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seua formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seua folgada situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. Va freqüentar el cercle de Messala Corví. Després de divorciar-se dues vegades va trobar la felicitat conjugal amb la seua tercera esposa. La seua obra és un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix era sens dubte una figura destacada.

L'any 8 dC August va condemnar Ovidi a l'exili i el va obligar a abandonar Roma i a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança, Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August, però sobre l’error comès pel poeta s'han formulat moltes d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August va triar un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que era el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seua muller, que es va quedar a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure, sinó que la sea poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies. Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17 dC., la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis.

A la maduresa del poeta corresponen les Metamorfosis, obra mestra de la poesia narrativa universal. En aquesta obra són ordenades, en 15 llibres que comprenen més de 12 000 hexàmetres, unes 250 faules mitològiques. Bé que l'ordre del llegendari intenta d'ésser cronològic o genealògic, del caos i del diluvi fins a Cèsar i August, els lligams d'un mite amb l'altre són sovint convencionals. Es tracta d'un amassament de materials molt diversos extrets de l'èpica, del teatre, de la poesia didàctica dels grecs i especialment dels poetes alexandrins. No és un poema cosmogònic, sinó una mostra superba del talent, de l'erudició i de la fantasia del poeta, un devessall d'imatges, escenes eròtiques, descripcions, sentències i discursos enginyosos. Les Metamorfosis és una de les obres més notables de la literatura universal, que durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors.