1.4. La Bíblia: llibres i repercussió literària
Juntament amb els Upanisad, el Talmud, la Misnà i l’Alcorà,
la Bíblia és un dels grans llibres religiosos de la humanitat. Dues grans
religions, el judaisme i el cristianisme, la tenen com el seu llibre fonamental,
i per a l’islam és un llibre respectat i considerat.
A conseqüència de la seua importància religiosa, la Bíblia
ha esdevingut alhora una realitat cultural. Ha estat font d’inspiració d’obres
d’art, novel·les, peŀlícules, composicions musicals, i influeix en el
llenguatge popular de cada dia. Tota la literatura del món occidental es troba
més o menys compenetrada amb l’esperit de l’Antic Testament, el qual té, en la
història de la literatura, un paper semblant al de la grecollatina clàssica.
En una repassada ràpida i purament il·lustrativa, es pot
esmentar el paper de la Bíblia en l’obra dels primers autors cristians, com
Tertul·lià, Sant Jeroni o Sant Agustí. Les Confessions
d’aquest últim van establir el model
d’innombrables autobiografies espirituals. Directament inspirada per la Bíblia
és la rica i varieda tradició medieval mística, i també el corpus immens de la
literatura cavalleresca, especialment en el cicle de novel·les del cicle del
rei Artur. La Bíblia és també el referent bàsic de la gran obra de la
literatura medieval: la Divina Comèdia
de Dante.
Durant l’època medieval, de tota manera, l’accés directe a
la Bíblia estava limitat als qui sabien llatí. Amb la Reforma i la invenció de
la imprempta, aquesta situació canviarà per sempre. L’acte de llegir la
Bíblia individualment i de fer-ne una
interpretació pròpia es convertirà en una mena de símbol sacramental de
llibertat intel·lectual i les traduccions de la Bíblia a les llengües modernes
europees, com la de Luter a l’alemany, influiran en la consolidació d’un model
de llengua literària. Encara que a partir del segle xviii la influència del cristianisme en la cultura
occidental ha disminuït progressivament, el bagatge immens de temes, de motius,
de personatges i arguments de la Bíblia ha continuat influint i inspirant la
literatura moderna, des de James Joyce a Franz Kafka.
Marc Chagall, L'expulsió del Paradís
*
La Bíblia és un recull de diverses obres. D’aquí li ve el
nom: Bíblia, que en grec vol dir ‘llibres’, és la manera més encertada de
designar aquests escrits, ja que més que d’un llibre es tracta en realitat
d’una coŀlecció de llibres, d’una petita biblioteca. Des d’un punt de vista literari,
aquests llibres es poden classificar en
històrics (com el Gènesi o els dos
llibres de Samuel), poètics (com els Salms i el Càntic dels càntics), profètics (com el d’Isaïes o Jeremies) i
sapiencials (com el Llibre de Job o
l’Eclesiastès).
L’experiència religiosa jueva, la del poble d’Israel, i
l’experiència religiosa cristiana, la del grup de seguidors de Jesús, són les
que originen la divisió de la Bíblia en dos grans apartats: l’Antic Testament i
el Nou Testament. Al mateix temps, cadascuna d’aquestes grans parts es presenta
dividida en uns quants blocs i cada bloc
agrupa un conjunt de llibres. La Bíblia jueva divideix l’Antic Testament en la
Torà, els Profetes i els Escrits. La Bíblia cristiana en el Pentateuc, els
Llibres històrics, els Profetes i els Llibres sapiencials. I, és clar, a
diferència de la Bíblia jueva, inclou també el Nou Testament.

L’Antic Testament va ser redactat en hebreu, tret d’una part
reduïda redactada en arameu i alguns textos en grec. El Nou Testament va ser
redactat en grec –només l’Evangeli de
Mateu es va redactar en arameu i posteriorment es va traduir al grec. Hi ha
dues traduccions que han estat fonamentals: la de l’Antic Testament al grec,
anomenada Els Setanta, que es va
iniciar a Alexandria sota el regnat de Ptolomeu Filadelf, i a partir del segle
II dC la traducció de la Bíblia al llatí. La traducció que va fer sant Jeroni
va ser la que va adoptar l’Església i es coneix amb el nom de Vulgata, perquè es va considerar com la
traducció per exceŀlència. Algunes de les traduccions de la Bíblia han tingut
una gran importància en la construcció de les llengües nacionals europees, com
la que va fer Luter, que va constituir la base a partir de la qual es va formar
l’alemany literari.
En els relats bíblics l’acció predomina sobre la descripció.
Pràcticament no hi ha descripcions de les característiques físiques o
psicològiques dels personatges. De tots els ingredients que poden entrar en la
composició d’un relat, els autors bíblics trien, per tant, únicament, aquells
que es refereixen a l’acció: discussions, decisions i accions. Entre aquests
diferents elements, n’hi ha un que ocupa un lloc particular: el diàleg. Forma
l’esquelet de molts relats i conté la major part dels elements decisius.
Els sentiments dels
personatges són suggerits, sense ser mai objecte d’una veritable descripció. Els
fets dels personatges són els que permeten endevinar-ne els sentiments o el caràcter.
En la Bíblia, les històries es presenten moltes vegades la forma d’una
repetició, generalment en tres o quatre etapes on les variants poden ser
significatives.

Entre els llibres sapiencials es destaca el Llibre de Job i l’Eclesiastès. El primer és un debat entorn del problema de la retribució
del just. Posa en crisi la saviesa tradicional segons la qual la bona conducta
sempre comporta benestar i prosperitat. L’Eclesiastès
és també un crític de la saviesa oficial. Planteja cruament el problema del
sentit global de la vida humana. Confronta el material heretat amb
l’experiència pròpia i aliena, que li ha ensenyat el desengany, l’escepticisme
i el realisme resignat. Però no en fa una tragèdia, sinó que aconsella viure
les possibilitats limitades de l’existència tal com ens arriba i renunciar als
grans sistemes teològics que intenten explicar-ho tot.
La producció literària de l'Antic
Testament enfonsa moltes arrels en unes cultures que la precedeixen en temps i
en força creadora, concretament les cultures d'Egipte i de Mesopotàmia. L'arqueologia,
la història, la filologia, etc., han il·luminat aquest ambient original. En
parlar de l'ambient original de la literatura bíblica no es pot oblidar tampoc
la influència del pensament hel·lènic en algunes obres anomenades sapiencials,
com el llibre de la Saviesa.
L'Antic Testament s'obre amb la
narració genesíaca de la creació del món i de la formació de l'home, a manera
de pròleg per a descriure l'origen, les vicissituds i el destí transcendental
d'Israel. Juntament amb Grècia, Israel és l’únic poble de l’antiguitat
que cultiva la història en el seu sentit propi, i sense limitar-se a la simple
enumeració de fets i de cronologies o al relat de faules cosmològiques i
mitològiques. Els llibres històrics de l’Antic Testament narren els fets amb
detall, dramatitzen amb el seu estil clar i directe els esdeveniments, els
desenvolupen i cohesionen el relat del passat presentant com a protagonista el
poble d’Israel. El que és essencial de la historiografia hebrea és el seu
caràcter providencialista.
Els escrits que formen el Nou
Testament s’agrupen en tres sèries: cinc de narratius, vint-i-un en forma
epistolar i un de profètic. Els llibres narratius són els quatre evangelis —Mateu,
Marc, Lluc i Joan, els tres primers dels quals són anomenats
sinòptics a causa dels problemes comuns que ofereix la seua confrontació— i els
Fets dels Apòstols. Els escrits en forma epistolar són les catorze
epístoles atribuïdes per la tradició a l'apòstol Pau i les epístoles de Jaume. Finalment, la tercera sèrie és
representada per una sola obra, el llibre profètic de l'Apocalipsi.
Marc Chagall, Èxode
Bibliografia
bàsica utilitzada
Encyclopaedia Britannica
Ferrer, Jordi i Cañuelo, Susana: Historia de la Literatura Universal. Óptima, 2002.
Gran Enciclopèdia
Catalana
Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal.
La Magrana, 1999.
Riquer, Martín de i Valverde, José María: Història de la litertura universal.
Gredos.
Solà, Josep M.: Textos
bàsics de la Bíblia i el seu ressò en la cultura. Proa.
Per a
saber-ne més
Ceronetti, Guido: El
Cantar de los Cantares. El Acantilado, 2001.
Lacocque, André I Ricoeur, Paul: Pensar la Biblia. Estudios exegéticos y hermenéuticos. Herder,
1998.
Trebolle Barrera, Julio: La
Biblia judía y la Biblia cristiana. Trotta, 1993.
The Literary Guide to the Bible. Edited by Robert Alter and Frank Kermode. Harvard
University Press, 1987.
The Oxford Companion to the Bible. Oxford University Press, 1993.
Col·lecció Cuadernos
bíblicos. Verbo Divino.