1.4. La Bíblia: llibres i repercussió literària

*

La Bíblia és un recull de diverses obres. D’aquí li ve el nom: Bíblia, que en grec vol dir ‘llibres’, és la manera més encertada de designar aquests escrits, ja que més que d’un llibre es tracta en realitat d’una coŀlecció de llibres, d’una petita biblioteca. Des d’un punt de vista literari, aquests llibres es poden classificar en històrics (com el Gènesi o els dos llibres de Samuel), poètics (com els Salms i el Càntic dels càntics), profètics (com el d’Isaïes o Jeremies) i sapiencials (com el Llibre de Job o l’Eclesiastès).

L’experiència religiosa jueva, la del poble d’Israel, i l’experiència religiosa cristiana, la del grup de seguidors de Jesús, són les que originen la divisió de la Bíblia en dos grans apartats: l’Antic Testament i el Nou Testament. Al mateix temps, cadascuna d’aquestes grans parts es presenta dividida en uns quants blocs i cada bloc agrupa un conjunt de llibres. La Bíblia jueva divideix l’Antic Testament en la Torà, els Profetes i els Escrits. La Bíblia cristiana en el Pentateuc, els Llibres històrics, els Profetes i els Llibres sapiencials. I, és clar, a diferència de la Bíblia jueva, inclou també el Nou Testament.

L’Antic Testament va ser redactat en hebreu, tret d’una part reduïda redactada en arameu i alguns textos en grec. El Nou Testament va ser redactat en grec –només l’Evangeli de Mateu es va redactar en arameu i posteriorment es va traduir al grec. Hi ha dues traduccions que han estat fonamentals: la de l’Antic Testament al grec, anomenada Els Setanta, que es va iniciar a Alexandria sota el regnat de Ptolomeu Filadelf, i a partir del segle II dC la traducció de la Bíblia al llatí. La traducció que va fer sant Jeroni va ser la que va adoptar l’Església i es coneix amb el nom de Vulgata, perquè es va considerar com la traducció per exceŀlència. Algunes de les traduccions de la Bíblia han tingut una gran importància en la construcció de les llengües nacionals europees, com la que va fer Luter, que va constituir la base a partir de la qual es va formar l’alemany literari.

En els relats bíblics l’acció predomina sobre la descripció. Pràcticament no hi ha descripcions de les característiques físiques o psicològiques dels personatges. De tots els ingredients que poden entrar en la composició d’un relat, els autors bíblics trien, per tant, únicament, aquells que es refereixen a l’acció: discussions, decisions i accions. Entre aquests diferents elements, n’hi ha un que ocupa un lloc particular: el diàleg. Forma l’esquelet de molts relats i conté la major part dels elements decisius.

Els sentiments dels personatges són suggerits, sense ser mai objecte d’una veritable descripció. Els fets dels personatges són els que permeten endevinar-ne els sentiments o el caràcter. En la Bíblia, les històries es presenten moltes vegades la forma d’una repetició, generalment en tres o quatre etapes on les variants poden ser significatives.

Entre els llibres sapiencials es destaca el Llibre de Job i l’Eclesiastès. El primer és un debat entorn del problema de la retribució del just. Posa en crisi la saviesa tradicional segons la qual la bona conducta sempre comporta benestar i prosperitat. L’Eclesiastès és també un crític de la saviesa oficial. Planteja cruament el problema del sentit global de la vida humana. Confronta el material heretat amb l’experiència pròpia i aliena, que li ha ensenyat el desengany, l’escepticisme i el realisme resignat. Però no en fa una tragèdia, sinó que aconsella viure les possibilitats limitades de l’existència tal com ens arriba i renunciar als grans sistemes teològics que intenten explicar-ho tot.

La producció literària de l'Antic Testament enfonsa moltes arrels en unes cultures que la precedeixen en temps i en força creadora, concretament les cultures d'Egipte i de Mesopotàmia. L'arqueologia, la història, la filologia, etc., han il·luminat aquest ambient original. En parlar de l'ambient original de la literatura bíblica no es pot oblidar tampoc la influència del pensament hel·lènic en algunes obres anomenades sapiencials, com el llibre de la Saviesa.

L'Antic Testament s'obre amb la narració genesíaca de la creació del món i de la formació de l'home, a manera de pròleg per a descriure l'origen, les vicissituds i el destí transcendental d'Israel. Juntament amb Grècia, Israel és l’únic poble de l’antiguitat que cultiva la història en el seu sentit propi, i sense limitar-se a la simple enumeració de fets i de cronologies o al relat de faules cosmològiques i mitològiques. Els llibres històrics de l’Antic Testament narren els fets amb detall, dramatitzen amb el seu estil clar i directe els esdeveniments, els desenvolupen i cohesionen el relat del passat presentant com a protagonista el poble d’Israel. El que és essencial de la historiografia hebrea és el seu caràcter providencialista.

Els escrits que formen el Nou Testament s’agrupen en tres sèries: cinc de narratius, vint-i-un en forma epistolar i un de profètic. Els llibres narratius són els quatre evangelis —Mateu, Marc, Lluc i Joan, els tres primers dels quals són anomenats sinòptics a causa dels problemes comuns que ofereix la seua confrontació— i els Fets dels Apòstols. Els escrits en forma epistolar són les catorze epístoles atribuïdes per la tradició a l'apòstol Pau i les epístoles de Jaume. Finalment, la tercera sèrie és representada per una sola obra, el llibre profètic de l'Apocalipsi.