14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

 

El 1964 va començar una nova etapa per al teatre català amb l'estrena d'Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet i, uns anys més tard, el 1971, amb l'estrena en circuit comercial d'El retaule del flautista de Jordi Teixidor. Era la confirmació de l'existència d'un grup d'autors joves que volien fer un teatre diferent. No actuaven aïllats, perquè una trama complexa d'altres professionals s'esforçava en la mateixa direcció. A les Illes Balears i, sobretot, al País Valencià es vivien fenòmens semblants, a l'entorn d'iniciatives com les del Centre Experimental del Teatre i d'autors com Rodolf Sirera.

Les primeres obres de Benet i Jornet, emmarcades en la renovació proposada per grups com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’insereixen en els postulats del realisme històric. Així, l'escena d'Una vella, coneguda olor (1963), se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona, durant l'estiu de 1962.  Aquesta base realista del teatre de Benet i Jornet es va veure progressivament reformulada a través de l'experimentació formal. Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1966-1968) va produir una ruptura amb els textos anteriors, ja que oferia una nova proposta teatral que incorporava elements de diferents gèneres de consum, com ara els tebeos, les novel·les de capa i espasa o el cinema. La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta. La desaparició de Wendy (1973), Berenàveu a les fosques (1972) i Revolta de bruixes (1976) són alguns dels textos més representatius d'aquesta etapa.

Berenàveu a les fosques (1972) reprenia el teatre realista i assimilava la influència de Bertolt Brecht per analitzar críticament la realitat de la postguerra. Segons Xavier Fàbregas, «és un drama realista, naturalista a estones, escrit sense concessions [...]. És a través d'uns quants individus que Benet i Jornet ens narra què ha estat la petita classe mitjana barcelonina, vençuda i desorientada, perduda la consciència del seu origen menestral i proletari i emmenada envers uns somnis que han d'acabar per disgregar-la i, en definitiva, per destruir-la.»

La mala recepció d’aquesta obra el va dur a un teatre més imaginatiu, que es va concretar en La desaparició de Wendy. En aquesta obra, que planteja una reflexió sobre el teatre amb clars ressons autobiogràfics, es donen cita records de la infantesa, lectures, peŀlícules i personatges de la mitologia popular, elements que ja havia assajat en els seus primers textos curts, adreçats al públic infantil, però que ací apareixien per primera vegada situats en un context clarament adult.  

En  Revolta de bruixes la trama transcorre en diferents accions paral·leles en un mateix espai escènic i l'anècdota quotidiana adquireix connotacions simbòliques. Benet hi planteja un dels temes crucials del seu teatre: el conflicte entre el compromís, la realitat i la raó, per una banda, i la por, l’evasió i la fantasia, per l’altra. Em El manuscrit d’Alí Beí (1985) va reprendre un altre tema central de la seua dramatúrgia: la insatisfacció humana i el somni d’una utopia.

Paraŀlelament a aquestes obres Benet en publica d’altres adreçades a un públic infantil o juvenil, com Taller de fantasia (La nit de les joguines) (1970) i Helena a l'illa del baró Zodíac (1975), algunes de les quals poden, també, adreçar-se a un públic més ampli, com Supertot (1973) i El somni de Bagdad (1975), i comença també una prolífica carrera com a creador de guions per a sèries de televisió. Benet i Jornet es mantindrà sempre fidel des d’aleshores aquestes dues noves línies d’escriptura —teatre infantil i televisió—,i les continuarà practicant, de manera regular, paraŀlelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major.

Ai, carai! (1990), una comèdia en què Benet radiografia la seua generació, va donar pas a l’última fase de la seua producció dramàtica, que va iniciar amb la publicació de Desig (1991). En aquest text el canvi d’orientació no afecta únicament els temes, sinó també aspectes concrets de l’estètica teatral. Amb influències de Samuel Beckett, T. Bernhard, Harold Pinter i Sergi Belbel, Desig transcorre en un món proper de cotxes, carreteres i segones residències, però imprecís quant a l'espai i el temps. En aquest escenari, quatre personatges, gairebé abstractes, mostren les seues dificultats per comunicar-se i assumir les seues intimitats conflictives. «Els personatges s'hi mouen —ha escrit Carles Castellanos— amb una aparent normalitat i hi encaren, des de les posicions personals, la "crida" o les sol·licitacions del desconegut (al·lucinació, misteri, projecció). Però entre el jo personal, fet de records iniciàtics, adhesions i inseguretats, i aquest doble entorn, hi ha un sentit d'estrangeritat que els porta a la construcció d'una paret de paraules i gestos que s'interposa entre ells, que engavanya qualsevol relació.»

En aquest canvi del teatre de Benet i Jornet va influir l’estreta relació personal i professional que es va establir des de finals del vuitanta entre Benet i Jornet i un jove dramaturg i director teatral, Sergi Belbel, que acabava de començar la seua carrera. Sergi Belbel es va encarregar de la posada en escena de Desig en el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, i a ell va dedicar Benet aquesta obra.

Desig configura, juntament amb Fugaç (1994), E. R. (1995) i Testament (1997) un cicle on, al costat d'una renovació formal, tècnica i estilística, l'autor reflexiona sobre els seus temes més personals. Fugaç és una obra encara més inquietant que Desig. Perquè el desig que Fugaç mostra, sense amagar-lo ni recobrir-lo d’ambigüitats ni de misteris, és el desig incestuós. E.R. recrea el món del teatre com a metàfora de l’existència i de les relacions humanes. En Testament insisteix en l’herència com a única forma de combatre l’angoixa existencial davant la mort i l’extinció, tant individual com coŀlectiva.

Durant aquests anys Benet ha mantingut la producció de teatre infantil i juvenil amb El tresor del pirata negre (1983) i La història de Carlota quan se'n va anar a salvar el seu amic de les mans de la dona de neu (1990-1991) i, alhora, ha ampliat i diversificat la producció per al mitjà televisiu, amb sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005).  En El gos del tinent (1996) i Olors (2000) ha représ les seues preocupacions sobre la seua coŀlectivitat i en L’habitació del nen (2003), les més íntimes i personals.

Benet és un dels pocs dramaturgs catalans de la seua generació que ha modificat i transformat amb encert la seua trajectòria artística segons les inquietuds estètiques i polítiques més vitals de cada període en concret. Si en l’evolució estètica de Benet els primers referents van ser Bertolt Brecht, Antonio Buero Vallejo, Salvador Espriu, Arthur Miller, Eugene O’Neill i Tennessee Williams, avui en dia ho són Samuel Beckett, Thomas Bernhard, David Mamet, Heiner Müller o Harold Pinter. A més d’aquests dramaturgs, la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació durant la joventut també han influït el seu teatre. Les radionoveŀles i els tebeos (dels quals ha estat un coŀleccionista àvid) han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L’interés de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una clara predilecció pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.

En Salamandra (2005), una de les seues últimes obres publicades i una de les més riques des del punt de vista temàtic, dos dels personatges, Claud i Travis, són realitzadors de cinema. Claud és un director d’èxit especialitzat en melodrames de ficció. Travis, al contrari, és especialista en la realització de documentals. S’obre així un joc de perspectives a través de la dicotomia Claud/Travis, ficció/realitat, melodrama/documental, que funciona com un mecanisme que no sols aŀludeix al procés de creació, sinó que també dibuixa un retrat autoconscient de la personalitat artística de doble fil de Benet com a creador de melodrames per a la televisió i, alhora, com a  dramaturg compromés políticament i socialment.


Enllaços:

Josep Maria Benet i Jornet (AELC)

Josep Maria Benet i Jornet, Qui sóc i per què escric (Lletra UOC)

Josep M. Benet i Jornet (Visat)

Comments