2.1. L’èpica
medieval
Les cançons de gesta són poemes narratius
medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics amb gran profusió
d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. Els
cantars de gesta són hereus dels poemes èpics de la literatura clàssica, però,
evidentment, estan adaptats a les característiques socials i culturals de
l'edat mitjana.
La cançó de gesta era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o
cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins
als heterogenis de fires o peregrinacions. Principalment se centrava en moments
gloriosos o en personatges famosos del passat d'un país i, així, esdevenia el
que es podria anomenar història del poble, en la qual té cabuda la
fantasia, la imaginació i, fins i tot, la deformació de la realitat, normalment
producte de la llegenda. Al costat de la tasca dels historiadors més o menys
erudits que refeien el passat en llibres cultes en llatí, les cançons de gesta
pretenien d'informar una gran massa emotivament sobre aquest passat. Com és
natural, tota cançó de gesta té un autor primer, bé que una característica del
gènere és la seua evolució d'acord amb els canvis de gustos del públic. Però la
personalitat de l'autor resta sempre amagada. Això justifica el caràcter
popular de les cançons de gesta primitives i algunes peculiaritats del seu
estil: l'acció lineal, les volgudes repeticions de versos o sèries de versos,
la interpel·lació joglaresca al públic, la manca d'artificis retòrics, etc.
Molt divulgades ja les cançons de gesta, en el pas del segle XII al
XIII aparegueren escriptors de formació literària culta, i que solien signar,
els quals refongueren els vells temes. En aquesta etapa, el gènere, evidentment
influït per la novel·la, anà convertint-se en un tipus de literatura destinat a
la lectura, moment que correspon al de la seua transcripció en manuscrits més
luxosos, a vegades bellament ornamentats i miniats.
En llengua francesa han estat conservades un centenar de cançons de
gesta. La Chanson de Roland és la
més important i potser la més antiga. En castellà s’ha conservat el Cantar
de Mio Cid. La resta de l'epopeia castellana s'ha perdut, però es conserva
en gran part prosificada en cròniques, fins a tal punt, que de vegades pot ésser
reconstruïda, com s'esdevé amb el Cantar de los infantes de Salas, i perviu encara en la tradició del romancer.
A Catalunya, semblantment, els estudis
iniciats per Manuel de Montoliu i seguits per Ferran Soldevila i Miquel Coll i
Alentorn van intentar provar l’existència d’una epopeia catalana, de la qual no
resta cap rastre en forma original, però que s’ha pogut reconstruir mínimament gràcies a haver estat
prosificada en les cròniques de Jaume I, de Bernat Desclot i de Ramon
Muntaner. Sembla que algunes d'aquestes cançons devien ser una mena de
reportatges en vers, impulsats per la casa reial o per informar al poble dels
detalls emotius de les grans empreses bèl·liques o per preparar políticament un
ambient.
L’autoria dels cantars de gesta
Aquest aspecte, el de l'autor del
cantar de gesta, és difícil de discernir perquè la major part dels textos són
anònims i perquè el que posseïm és un text escrit en què al costat dels
recursos propis de l'oralitat, apareixen figures retòriques, complicades situacions
de dret feudal, reminiscències clàssiques i de la litúrgia cristiana, i uns
conflictes humans complexos que impliquen la necessitat que l'autor siga un
escriptor professional, adscrit o no a
un monestir.
Indubtablement, durant molt de
temps, l'argument d'un cantar determinat
va viure oralment i es va anar transformant, ampliant, canviant, fins i tot,
d'intencionalitat; però el manuscrit o manuscrits que ens l’han transmés ens
revela que s'ha convertit en una obra literària, escrita amb reflexió on s’han
aportat totes les dades, orals o escrites, populars o cultes, que s'han pogut
conéixer i, sobretot, la iniciativa i art personal de l'autor. A partir del
moment en què es va escriure, va poder seguir escoltant-se en boca de joglar
que hi podia introduir modificacions, perquè ningú no en reclamava
l'exclusivitat en l'autoria. Això és evident quan un mateix cantar Ha estat
recollit en diversos manuscrits; les diferències que hi ha entre aquests no
sols afecten moltes vegades la
materialitat del text, sinó la concepció
de tot el poema, de manera que cada versió pot ser considerada autònoma en
relació a les altres.
Els
cantars de gesta i la història

El
nucli de tot cantar de gesta és un moment històric, més o menys evident, més o
menys vertader. Esdeveniments i personatges històrics es mesclen, amb
naturalitat, amb fets alterats o inventats i amb personatges de ficció. Per
exemple, en la Chanson de Roland,
Carlemany i la derrota de Roncesvalls conviuen amb el fantàstic món sarraí.
Però a pesar del seu nucli històric, l'epopeia no pot considerar-se com a
document històric a causa de la falsedat, intencionada o no, d'algunes dades.
La història es mescla amb la llegenda, es dramatitza; s'exalten els actes dels
herois reals o imaginaris així com les infàmies de l'enemic, perquè l'epopeia
és un vidre d'augment. Hi ha, per tant, un doble pla, el de la història, o siga
la «veritat» del que va ocórrer, però que es representa no com una crònica,
sinó com a llegenda heroica on té cabuda la fantasia, els anacronismes i la
intenció de presentar uns fets ocorreguts en els segles VIII, IX o X amb la
mentalitat de diversos segles després, és a dir, actualitzant-los. Aquestes
deformacions de la realitat interessen en gran manera per a descobrir quan i
per què es van incorporar al tema original.
És durant els segles XII i
XIII quan es redacten els cantars de gesta francesos més importants. Coincideix
amb el moment en què una societat guerrera molt jerarquitzada pren consciència
d'ella mateixa i vol veure's reflectida en els seus avantpassats heroics. D’altra
banda, la proliferació de relíquies d'herois èpics a santuaris i monestirs,
així com el culte a sants guerrers va poder contribuir a la redacció de les
gestes d'aquests herois que circulaven en cant i en llegendes, però presentant
actituds i problemes d'aquell moment. En molts dels cantars de gesta es descriu
la guerra dels reis i els nobles guerrers francs contra els pagans amb una
inspiració eticoreligiosa que reflecteix un esperit de croada, això és, de
guerra i aniquilació de l'infidel. Altres són el testimoni dels greus
conflictes entre política i dret que van pertorbar l'occident europeu i,
sobretot, el sistema feudal francés dels segles XI i XII. Però en tots es lloa
i impulsa la fidelitat al rei o al senyor, encara que a vegades es critique
durament la injustícia i debilitat d'alguns reis. Aquesta exactitud i veracitat
respecte a la vida de la societat franca contrasta amb la fantasia i
inversemblança en la descripció del món dels sarraïns.
La
Cançó de Roland
La Cançó de Roland és la més antiga de les cançons de
gesta franceses conservades. Narra el fet que Carlemany, incapaç de prendre la
ciutat de Saragossa després de set anys de guerra, fa tractes amb el rei àrab
Marsili, i envia com a emissari Ganeló. Aquest, que odia Roland, nebot de
Carlemany, trama amb els sarraïns una emboscada en la retirada de l’exèrcit
franc, en la qual n’és atacada la rereguarda. Hi moren, lluitant valerosament,
Roland i els pars de França, i molts cristians. Més tard, es descobreix la
traïció de Ganeló, que és jutjat i esquarterat, i Carlemany desfà les forces
sarraïnes de Marsili.
Les
línies generals de la narració i alguns personatges es fan ressò d’una realitat
històrica llunyana. Tres segles abans, el 778, hi va haver una batalla a
Roncesvalls, al Pirineu navarrés, on la rereguarda d’un exèrcit de Carlemany va
ser desfeta per l’atac dels bascos. El record d’aquest fet es va anar ampliant
i modificant amb elements populars i erudits, i s’hi van introduir personatges
inventats, fins a constituir un relat llegendari que un escriptor va convertir
en la Cançó de
Roland que hui podem llegir. Aquesta obra impressiona pel dramatisme i el
to èpic dels episodis centrals.
El Cantar
de Mio Cid

Aquest poema èpic consta de 3 730 versos
distribuïts en sèries monorimes assonants, de mida variable —amb predomini de
versos de 14 síl·labes— i dividits en dos hemistiquis ben marcats. Narra en
tres parts (El destierro, Las bodas i La afrenta de Corpes) el
darrer període de la vida de Rodrigo Díaz de Vivar, el
Cid (1043-99), quan, desterrat per Alfons VI de Castella, estengué el
domini castellà fins al Regne de València. A la segona part, el Cid, tornat a
Toledo i perdonat pel rei, concerta el casament de les seves filles, Sol i
Elvira, amb els infants de Carrión; la cerimònia s'escau a València. A la
tercera part, d'un to més dramàtic, les filles del Cid són maltractades pels
infants, i el Cid els repta i venç en un combat. El poema acaba amb el segon
casament d'Elvira i Sol amb els infants de Navarra i d'Aragó. Ultra les
referències que hi ha a moltes cròniques, aquests fets ja havien estat tractats
abans per historiadors àrabs i havien aparegut en dues obres llatines. El
poema, conservat en un manuscrit, còpia de l'original, és datat del 1307 i
signat per Per Abat.
Malgrat alguns calcs de l'èpica francesa, el
poema presenta una evident originalitat en la forma —per la versificació
irregular—, una fidelitat històrica insòlita en el gènere i, sobretot, defineix
un concepte d'heroisme que converteix el Cid en arquetipus de l'esperit
castellà. Amb un estil realista, sobri, d'una gran agudesa psicològica, hi són
combinats elements dramàtics, lírics i narratius i presenta trets típics de la
literatura oral (interpel·lacions, exclamacions i repeticions).
L’èpica
germànica
L'epopeia
germànica és el resultat d'una llarga tradició de cants i de llegendes entorn
als temps de les grans invasions, que serviran de fons a les gestes d'uns
herois pertanyents a la noblesa dels segles XII i XIII. Coincideix amb l'èpica
romànica en què els textos conservats són majoritàriament anònims, i en la seua
tècnica narrativa i les particularitats lingüístiques pròpies de l'oralitat juntament
amb els recursos estilístics de l'escriptor cultivat. Anava també dirigida a un
públic aristocràtic, encara que sense excloure a alts clergues i funcionaris.
Es diferencia de l'epopeia romànica perquè està escrita en estrofes regulars de
quatre versos llargs que rimen de dos en dos, i perquè abunden, en els
esdeveniments que es relaten, els elements sobrenaturals, fantàstics i màgics,
i una gran tensió dramàtica i tràgica. S'observa, també, una absència total de
motivacions religioses, ja que, per exemple, Àtila regna sense problemes sobre
cristians i pagans.
El Nibelungenlied (Cant dels
nibelungos) va ser escrit a principis del segle XIII per un cavaller
austríac, el nom del qual no es coneix. Consta de 1.500 versos, distribuïts en
39 cant i ens ha sigut transmés per més de trenta manuscrits. El Cant dels
nibelungs recull dos cicles de llegendes orals, probablement dels segles
VIII a l'XI, que l'autor ordena i organitza entorn a la venjança de Krimilda. Escrita en estrofes de quatre versos que rimen de dos en dos, l'obra es
divideix en dues parts: la mort de Sigfrid i la venjança de Crimilda. Sigfrid,
heroi invulnerable, es casa amb Crimilda, en canvi d'ajudar Günther a conquerir
Brunilde, valquíria i reina verge d'Islàndia. Sigfrid és assassinat per Hagen,
súbdit de Brunilde, que coneix l'únic punt vulnerable de l'heroi. Per tal de
venjar la mort de Sigfrid, Crimilda accepta de casar-se amb Àtila, rei dels
huns. Atrau els burgundis al país d'Àtila, on són atacats pels huns i
derrotats. L'únic supervivent burgundi és Hagen, que es nega a revelar on és el
tresor dels Nibelungs. Crimilda li talla el cap amb l'espasa de Sigfrid, i ella
mor a mans d'Hildebrand. El poema inicial, situat al s VII, narrava la matança
del poble burgundi a mans dels huns. Més tard s'hi afegí la llegenda de
Sigfrid, vencedor d'un drac, posseïdor d'un tresor i conqueridor de Brunilde.
Wagner es basà llunyanament en aquest cant per a la seua tetralogia Der Ring
des Nibelungen.

Bibliografia
utilitzada
Ferrer, Jordi i Cañuelo, Susana: Historia de la Literatura Universal.
Óptima, 2002.
Gran
Enciclopèdia Catalana
Riquer, Isabel de: “La épica medieval” (Lecciones de literatura universal. Jordi
Llovet (ed.). Cátedra.)
Riquer, Martín de i Valverde, José María: Història de la literatura universal.
Gredos.