2.1. L’èpica medieval

Les cançons de gesta són poemes narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris, els quals, en alguns casos, arriben a dominar. Els cantars de gesta són hereus dels poemes èpics de la literatura clàssica, però, evidentment, estan adaptats a les característiques socials i culturals de l'edat mitjana.

La cançó de gesta era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Principalment se centrava en moments gloriosos o en personatges famosos del passat d'un país i, així, esdevenia el que es podria anomenar història del poble, en la qual té cabuda la fantasia, la imaginació i, fins i tot, la deformació de la realitat, normalment producte de la llegenda. Al costat de la tasca dels historiadors més o menys erudits que refeien el passat en llibres cultes en llatí, les cançons de gesta pretenien d'informar una gran massa emotivament sobre aquest passat. Com és natural, tota cançó de gesta té un autor primer, bé que una característica del gènere és la seua evolució d'acord amb els canvis de gustos del públic. Però la personalitat de l'autor resta sempre amagada. Això justifica el caràcter popular de les cançons de gesta primitives i algunes peculiaritats del seu estil: l'acció lineal, les volgudes repeticions de versos o sèries de versos, la interpel·lació joglaresca al públic, la manca d'artificis retòrics, etc.

Molt divulgades ja les cançons de gesta, en el pas del segle XII al XIII aparegueren escriptors de formació literària culta, i que solien signar, els quals refongueren els vells temes. En aquesta etapa, el gènere, evidentment influït per la novel·la, anà convertint-se en un tipus de literatura destinat a la lectura, moment que correspon al de la seua transcripció en manuscrits més luxosos, a vegades bellament ornamentats i miniats.

En llengua francesa han estat conservades un centenar de cançons de gesta. La Chanson de Roland  és la més important i potser la més antiga. En castellà s’ha conservat el Cantar de Mio Cid. La resta de l'epopeia castellana s'ha perdut, però es conserva en gran part prosificada en cròniques, fins a tal punt, que de vegades pot ésser reconstruïda, com s'esdevé amb el Cantar de los infantes de Salas, i perviu encara en la tradició del romancer.

A Catalunya, semblantment, els estudis iniciats per Manuel de Montoliu i seguits per Ferran Soldevila i Miquel Coll i Alentorn van intentar provar l’existència d’una epopeia catalana, de la qual no resta cap rastre en forma original, però que s’ha pogut  reconstruir mínimament gràcies a haver estat prosificada en les cròniques de Jaume I, de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. Sembla que algunes d'aquestes cançons devien ser una mena de reportatges en vers, impulsats per la casa reial o per informar al poble dels detalls emotius de les grans empreses bèl·liques o per preparar políticament un ambient.

L’autoria dels cantars de gesta

Aquest aspecte, el de l'autor del cantar de gesta, és difícil de discernir perquè la major part dels textos són anònims i perquè el que posseïm és un text escrit en què al costat dels recursos propis de l'oralitat, apareixen figures retòriques, complicades situacions de dret feudal, reminiscències clàssiques i de la litúrgia cristiana, i uns conflictes humans complexos que impliquen la necessitat que l'autor siga un escriptor professional,  adscrit o no a un monestir.

Indubtablement, durant molt de temps,  l'argument d'un cantar determinat va viure oralment i es va anar transformant, ampliant, canviant, fins i tot, d'intencionalitat; però el manuscrit o manuscrits que ens l’han transmés ens revela que s'ha convertit en una obra literària, escrita amb reflexió on s’han aportat totes les dades, orals o escrites, populars o cultes, que s'han pogut conéixer i, sobretot, la iniciativa i art personal de l'autor. A partir del moment en què es va escriure, va poder seguir escoltant-se en boca de joglar que hi podia introduir modificacions, perquè ningú no en reclamava l'exclusivitat en l'autoria. Això és evident quan un mateix cantar Ha estat recollit en diversos manuscrits; les diferències que hi ha entre aquests no sols afecten moltes vegades  la materialitat del text, sinó  la concepció de tot el poema, de manera que cada versió pot ser considerada autònoma en relació a les altres.

Els cantars de gesta i la història

El nucli de tot cantar de gesta és un moment històric, més o menys evident, més o menys vertader. Esdeveniments i personatges històrics es mesclen, amb naturalitat, amb fets alterats o inventats i amb personatges de ficció. Per exemple, en la Chanson de Roland, Carlemany i la derrota de Roncesvalls conviuen amb el fantàstic món sarraí. Però a pesar del seu nucli històric, l'epopeia no pot considerar-se com a document històric a causa de la falsedat, intencionada o no, d'algunes dades. La història es mescla amb la llegenda, es dramatitza; s'exalten els actes dels herois reals o imaginaris així com les infàmies de l'enemic, perquè l'epopeia és un vidre d'augment. Hi ha, per tant, un doble pla, el de la història, o siga la «veritat» del que va ocórrer, però que es representa no com una crònica, sinó com a llegenda heroica on té cabuda la fantasia, els anacronismes i la intenció de presentar uns fets ocorreguts en els segles VIII, IX o X amb la mentalitat de diversos segles després, és a dir, actualitzant-los. Aquestes deformacions de la realitat interessen en gran manera per a descobrir quan i per què es van incorporar al tema original.

És durant els segles XII i XIII quan es redacten els cantars de gesta francesos més importants. Coincideix amb el moment en què una societat guerrera molt jerarquitzada pren consciència d'ella mateixa i vol veure's reflectida en els seus avantpassats heroics. D’altra banda, la proliferació de relíquies d'herois èpics a santuaris i monestirs, així com el culte a sants guerrers va poder contribuir a la redacció de les gestes d'aquests herois que circulaven en cant i en llegendes, però presentant actituds i problemes d'aquell moment. En molts dels cantars de gesta es descriu la guerra dels reis i els nobles guerrers francs contra els pagans amb una inspiració eticoreligiosa que reflecteix un esperit de croada, això és, de guerra i aniquilació de l'infidel. Altres són el testimoni dels greus conflictes entre política i dret que van pertorbar l'occident europeu i, sobretot, el sistema feudal francés dels segles XI i XII. Però en tots es lloa i impulsa la fidelitat al rei o al senyor, encara que a vegades es critique durament la injustícia i debilitat d'alguns reis. Aquesta exactitud i veracitat respecte a la vida de la societat franca contrasta amb la fantasia i inversemblança en la descripció del món dels sarraïns.

La Cançó de Roland

La Cançó de Roland és la més antiga de les cançons de gesta franceses conservades. Narra el fet que Carlemany, incapaç de prendre la ciutat de Saragossa després de set anys de guerra, fa tractes amb el rei àrab Marsili, i envia com a emissari Ganeló. Aquest, que odia Roland, nebot de Carlemany, trama amb els sarraïns una emboscada en la retirada de l’exèrcit franc, en la qual n’és atacada la rereguarda. Hi moren, lluitant valerosament, Roland i els pars de França, i molts cristians. Més tard, es descobreix la traïció de Ganeló, que és jutjat i esquarterat, i Carlemany desfà les forces sarraïnes de Marsili.

Les línies generals de la narració i alguns personatges es fan ressò d’una realitat històrica llunyana. Tres segles abans, el 778, hi va haver una batalla a Roncesvalls, al Pirineu navarrés, on la rereguarda d’un exèrcit de Carlemany va ser desfeta per l’atac dels bascos. El record d’aquest fet es va anar ampliant i modificant amb elements populars i erudits, i s’hi van introduir personatges inventats, fins a constituir un relat llegendari que un escriptor va convertir en la Cançó de Roland que hui podem llegir. Aquesta obra impressiona pel dramatisme i el to èpic dels episodis centrals.

El Cantar de Mio Cid

Aquest poema èpic consta de 3 730 versos distribuïts en sèries monorimes assonants, de mida variable —amb predomini de versos de 14 síl·labes— i dividits en dos hemistiquis ben marcats. Narra en tres parts (El destierro, Las bodas i La afrenta de Corpes) el darrer període de la vida de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid (1043-99), quan, desterrat per Alfons VI de Castella, estengué el domini castellà fins al Regne de València. A la segona part, el Cid, tornat a Toledo i perdonat pel rei, concerta el casament de les seves filles, Sol i Elvira, amb els infants de Carrión; la cerimònia s'escau a València. A la tercera part, d'un to més dramàtic, les filles del Cid són maltractades pels infants, i el Cid els repta i venç en un combat. El poema acaba amb el segon casament d'Elvira i Sol amb els infants de Navarra i d'Aragó. Ultra les referències que hi ha a moltes cròniques, aquests fets ja havien estat tractats abans per historiadors àrabs i havien aparegut en dues obres llatines. El poema, conservat en un manuscrit, còpia de l'original, és datat del 1307 i signat per Per Abat.

Malgrat alguns calcs de l'èpica francesa, el poema presenta una evident originalitat en la forma —per la versificació irregular—, una fidelitat històrica insòlita en el gènere i, sobretot, defineix un concepte d'heroisme que converteix el Cid en arquetipus de l'esperit castellà. Amb un estil realista, sobri, d'una gran agudesa psicològica, hi són combinats elements dramàtics, lírics i narratius i presenta trets típics de la literatura oral (interpel·lacions, exclamacions i repeticions).

L’èpica germànica

L'epopeia germànica és el resultat d'una llarga tradició de cants i de llegendes entorn als temps de les grans invasions, que serviran de fons a les gestes d'uns herois pertanyents a la noblesa dels segles XII i XIII. Coincideix amb l'èpica romànica en què els textos conservats són majoritàriament anònims, i en la seua tècnica narrativa i les particularitats lingüístiques pròpies de l'oralitat juntament amb els recursos estilístics de l'escriptor cultivat. Anava també dirigida a un públic aristocràtic, encara que sense excloure a alts clergues i funcionaris. Es diferencia de l'epopeia romànica perquè està escrita en estrofes regulars de quatre versos llargs que rimen de dos en dos, i perquè abunden, en els esdeveniments que es relaten, els elements sobrenaturals, fantàstics i màgics, i una gran tensió dramàtica i tràgica. S'observa, també, una absència total de motivacions religioses, ja que, per exemple, Àtila regna sense problemes sobre cristians i pagans.

El Nibelungenlied (Cant dels nibelungos) va ser escrit a principis del segle XIII per un cavaller austríac, el nom del qual no es coneix. Consta de 1.500 versos, distribuïts en 39 cant i ens ha sigut transmés per més de trenta manuscrits. El Cant dels nibelungs recull dos cicles de llegendes orals, probablement dels segles VIII a l'XI, que l'autor ordena i organitza entorn a la venjança de Krimilda. Escrita en estrofes de quatre versos que rimen de dos en dos, l'obra es divideix en dues parts: la mort de Sigfrid i la venjança de Crimilda. Sigfrid, heroi invulnerable, es casa amb Crimilda, en canvi d'ajudar Günther a conquerir Brunilde, valquíria i reina verge d'Islàndia. Sigfrid és assassinat per Hagen, súbdit de Brunilde, que coneix l'únic punt vulnerable de l'heroi. Per tal de venjar la mort de Sigfrid, Crimilda accepta de casar-se amb Àtila, rei dels huns. Atrau els burgundis al país d'Àtila, on són atacats pels huns i derrotats. L'únic supervivent burgundi és Hagen, que es nega a revelar on és el tresor dels Nibelungs. Crimilda li talla el cap amb l'espasa de Sigfrid, i ella mor a mans d'Hildebrand. El poema inicial, situat al s VII, narrava la matança del poble burgundi a mans dels huns. Més tard s'hi afegí la llegenda de Sigfrid, vencedor d'un drac, posseïdor d'un tresor i conqueridor de Brunilde. Wagner es basà llunyanament en aquest cant per a la seua tetralogia Der Ring des Nibelungen.

Bibliografia utilitzada

Ferrer, Jordi i Cañuelo, Susana: Historia de la Literatura Universal. Óptima, 2002.

Gran Enciclopèdia Catalana

Riquer, Isabel de: “La épica medieval” (Lecciones de literatura universal. Jordi Llovet (ed.). Cátedra.)

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Història de la literatura universal. Gredos.

ĉ
Enric Iborra,
12 de des. 2010, 7:59
Comments