2.3. El món medieval en un llibre: Divina Comèdia

Context històric i dades biogràfiques

Els segles xii i xiv formen el temps dels comuni. El comune, a Itàlia, era la ciutat emancipada, tant de l’autoritat feudal com de l’eclesiàstica. Representava, per tant, un poder pròpiament civil. Les ciutats, enquadrades dins l’Imperi però governades pels gremis, s’havien convertit en nuclis densos de població dedicats a la indústria i al comerç. En elles, una nova classe social, la burgesia, aixeca els seus edificis emblemàtics: palaus municipals, catedrals, seus gremials…

El paisatge polític de Florència, la ciutat on va nàixer Dante el 1265, era difícil. Hi havia dos grans partits: els gibeŀlins, partidaris de l’emperador, i els güelfs, partidaris del papat. La lluita entre aquests bàndols va portar a un predomini altern. S’hi ha d’afegir la lluita entre els estaments, que produïa  a vegades a aliances impossibles. A finals de segle, els güelfs es van dividir en dues faccions, agrupades cadascuna entorn d’una família poderosa. Els güelfs negres, encapçalats pels Donati, membres de la noblesa florentina, favorables al papa Bonifaci viii, que somiava amb una Florència com a feu pontifical; i els güelfs blancs, agrupats entorn els Cerchi, rics comerciants i banquers, defensors de la independència i dels furs de la ciutat. Simplificant, podríem dir que s’enfrontaven el partit dels nobles i clericals contra els demòcrates-burgesos. És en aquests anys quan Dante participa activament en la política florentina: s’oposa a les pretensions papals i a les dels seus aliats francesos, arriba a ocupar el càrrec de prior de la ciutat durant dos mesos i viatja com a ambaixador a Roma. Durant la seua absència, els negres fan un colp d’estat i el condemnen a l’exili. Dante no tornarà mai a la seua ciutat. Va morir a Ravenna, el 1321, on és soterrat. Josep Pla, en una de les seues Cartes d’Itàlia, va descriure així la impressió que li va produir la tomba del poeta: “Les cendres reposen davant d’una llàntia encesa nit i dia, que fa una llum vermella i somorta, la luce vermiglia, que deia el poeta en un dels seus cants més apassionants. […] Us passegeu, inacabablement, pels carrers deserts. Pels volts del Duomo sentiu l’herba dels intersticis de la pedra. Aneu voltant. La tomba del Dant sempre queda al mig de les voltes que feu. Sempre veieu al fons del carrer la llum vermella i moribunda que crema davant del sepulcre. Aquesta taca roja té una fixesa obsessionant.”

Obres

Es poden distingir tres tipus d'obres en la producció de Dante: les poètiques, les doctrinals i la Divina Comèdia. Les obres poètiques, en italià, pertanyen al corrent stilnovista i són representades per una obra unitària, la Vita Nova, i moltes poesies soltes, reunides posteriorment amb el títol genèric de Rime. La Vita Nova ha estat definida com la història ideal de l'amor de Dante per Beatriu, a la qual veu com ésser angelical, un reflex de la bellesa divina, vingut a la terra per salvar l’ànima del poeta, i per la qual sent un amor totalment espiritual. En la Comèdia Beatriu es converteix en la protectora que des del cel vetlla per la salvació del poeta i en gairebé l’únic camí que el conduirà cap a Déu. Conté una sèrie de poesies amoroses, escrites en el període florentí de la seva vida, dedicades a Beatriu (algunes, però, són dedicades a altres dones) i estructurades el 1292 i el 1293 per mitjà d'un text en prosa que explica les etapes del seu amor des del moment de conèixer-la fins a la mort; acaba amb una "admirable visió" i el ferm propòsit de cantar-ne les lloances. Hi són inclosos breus comentaris de les poesies.

Quant a les obres doctrinals, les més importants són: Convivio, De vulgari eloquentia i De monarchia, la primera escrita en italià, i les altres dues, en llatí. De vulgari eloquentia, obra incompleta, escrita en llatí entre el 1304 i el 1307, és una defensa i un elogi de les llengües vulgars. En aquesta obra Dante caracteritza les diverses parles italianes i intenta definir el concepte de vulgar il·lustre, és a dir, d'una llengua que pogués convertir-se en idioma literari comú a tots els estats d'Itàlia. A diferència del llatí, el vulgar iŀlustre és una llengua literària que està sempre en contacte recíproc amb la llengua quotidiana, rebent i donant alhora, i a través de la qual el pensament i la tradició, tot allò que és digne de salvar-se, és accessible a qualsevol que els vulga rebre.

La Divina Comèdia

La Divina Comèdia consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís) i relata el viatge imaginari de Dante a aquests tres regnes d’ultratomba. En el camí és acompanyat pel poeta Virgili en el seu viatge per l’Infern i el Purgatori. Virgili personifica la raó humana i representa la filosofia i l’autoritat temporal de l’Imperi. Beatriu, que al seu torn personifica la revelació, la teologia i l’autoritat espiritual de l’Església, el guia pel paradís. Aquestes idees són exposades al·legòricament en el poema com un llarg viatge que fa Dant (personificació de la humanitat) a través dels nou cercles de l'infern (on entra en contacte amb els condemnats, agrupats segons la mena de pecat i sotmesos a turments diversos, relacionats per oposició —contrapasso— amb el pecat comès), dels dos replans de l'avantpurgatori i dels set cercles del purgatori (on troba els personatges que es purifiquen, distribuïts segons les determinants psicològiques de llurs faltes). Fa tot aquest camí guiat per Virgili, que desapareix en arribar al paradís, on és substituït per Beatriu, que l'acompanya en el seu recorregut pels nou cels del paradís.

La Divina Comèdia de Dante és l’obra culminant de la literatura medieval europea. Constitueix una síntesi aconseguida i sorprenent entre el saber del seu temps (escolàstica i mística, antiguitat clàssica i cristianisme, el món de l’amor cortés i del saber escolar) i la seua aventura existencial. L’art de Dante és ben peculiar. Homer, Virgili i Milton descriuen l’Infern, però no són ells els qui hi baixen. Dante, en canvi, és un dels personatges de la Comèdia i hi exposa la seua peripècia espiritual. La Comèdia és, així,  un poema del jo que es justifica, en què trobem anunciada la consciència individual moderna.

Com ha assenyalat Joan Francesc Mira, “Dante, de la mà primer de Virgili i després de Beatriu, reuneix en els tres llibres del poema narratiu tota la varietat i totes les experiències de la humanitat occidental acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer “humanisme”, la filosofia i la teologia. L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls. Això, amb un nou llenguatge literari d’insospitades capacitats expressives, més l’aventura humana individual, interior, de salvació, d’horror i d’amor, de mort i de vida, forma el llegat immens de l’obra de Dante.”

La Divina Comèdia ens ofereix una sorprenent i extraordinària visió del món anterior i coetani del poeta. Per tot això, podem qualificar-la com la gran enciclopèdia del saber (filosòfic, teològic, religiós, històric, social, cultural, científic…) de la humanitat medieval. De més a més, pel rigor en la seua construcció, per la seua amplitud temàtica i estilística, per la visió que ofereix del destí temporal i etern de l’home, la Divina Comèdia és una de les obres fonamentals de la literatura universal.

La imatge del cosmos en la Divina Comèdia

La Comèdia reflecteix la visió antiga de l’univers com un tot ordenat i bell. I ho fa segons les tres principals estètiques medievals: la del nombre, la de la llum i la del símbol.

L’univers dantesc està construït entorn de la unitat, la trinitat i la dècada, quantitats que hem d’entendre com a principis qualitatius que expressen perfecció i bellesa. El relat del viatge consta de tres parts, cadascuna de 33 cants. Si comptem el cant introductori, tenim en total 100 cants, en versos decasíŀlabs en tercets encadenats. En segon lloc, és un univers progressivament lluminós: de la nit obscura del primer cant de l’Infern anem passant a la llum inteŀlectual de l’Empiri. En tercer lloc, a més de l’ús freqüent de l’aŀlegoria, tots els éssers remeten, en un sentit o altre, al seu Creador. Res no s’escapa del simbolisme medieval.

La geografia de l’univers de la Comèdia és física i moral alhora. No només reflecteix la concepció aristotèlica del cosmos, sinó que indica els diferents estats que l’ésser humà pot assolir en relació al seu Creador i, per tant, a la seua salvació personal. Dante concep el seu univers segons principis escolàstics: els diferents éssers s’ordenen segons la jerarquia de les formes (minerals, vegetals, humanes… benaurades) i segons una dinàmica còsmica que apropa (o allunya) les criatures al seu Creador. La llibertat de la criatura racional fa que aquesta puga acabar degenerant-se en una forma inferior o bé arribe a realitzar-se plenament en un ordre sobrenatural. Així, mentre l’Infern dantesc representa el triomf de les formes inferiors, menys determinades i més materials, el Paradís és el triomf de les formes superiors, menys materials i més perfectes. Seguint aquesta lògica, els condemnats de l’Infern apareixen amb formes progressivament més degenerades: monstres, animals, vegetals, minerals…

Al centre de l’Infern, al punt més allunyat del Creador i, per tant, de la màxima degeneració, hi ha Llucifer. Va ser l’àngel més bell, però el seu orgull va transformar-lo en l’ésser més lleig de l’univers. Ara és un monstre de tres caps (figura antitrinitària) que plora i baveja sang, mentre mastega contínuament els tres traïdors als dos grans ordres de la història: Cassi i Brutus (assassins de Cèsar i traïdors al poder temporal) i Judes (traïdor del Crist i, per tant, del poder espiritual). Pel contrari, en l’ascens pel Purgatori i en l’arribada al Paradís,  Dante es va trobant amb ànimes que apareixen progressivament més transfigurades, perfeccionades i lluminoses. En conseqüència, veiem com, per al poeta, l’amor l’apropa a Déu i plenifica l’ésser mentre que l’absència d’amor el desfigura perquè l’allunya de Déu.


Estil

El gran poema de Dante és, en primer lloc, una mostra exceŀlent de la poètica cristiana. Erich Auerbach ja va destacar l’impacte que havia representat el cristianisme en la literatura occidental. La Bíblia, i concretament els evangelis, desbarataven el cànon literari clàssic: per primera vegada, la humilitas era una nova forma del sublim. La Comèdia continua aquesta tradició tractant el tema més excels (l’ordre de les criatures i el misteri del seu Creador) amb una varietat d’estils. En ella, l’estil figurat o docte (destinat en principi a la tragèdia), el patètic (propi del gènere elegíac) i l’humil o baix (propi de la comèdia) s’alternen sense cap respecte per la distinció clàssica dels gèneres. Hi són representats personatges de tota mena, gent del carrer i gent iŀlustre; s’hi combina el to tràgic amb el popular, el llenguatge culte amb el coŀloquial i, fins i tot, vulgar. A més, la tragèdia es caracteritza pel seu final catastròfic, la comèdia pel final feliç, i així és com acaba aquest viatge a l’ultratomba que ens ofereix el poeta. Per això Dante va anomenar comèdia la seua obra, per a diferenciar-la de la tragèdia. 

L’estil de Dante sorprén per la precisió de les seues imatges. Per a Jorge Luis Borges, que considerava la Comèdia l’obra fonamental de la literatura universal, aquesta era la seua qualitat més estimable: “la variada y afortunada invención de rasgos precisos”. Podem esmentar-ne alguns exemples: en la foscor del seté cercle de l’Infern, els condemnats que forcen els ulls com el vell sastre que passa el fil per l’agulla o el lladre que degenera en serp perquè un dimoni amb aquesta forma l’engrapa per l’esquena, comparat amb el paper que es crema i que mostra una franja vermella que ja no és blanca ni negra.

L’Infern de la Divina Comèdia

En l’univers dantesc,  l’Infern és un gran esvoranc situat al centre de la terra habitada, en forma d’embut o con invertit, l’eix del qual coincideix amb la ciutat santa de Jerusalem i el vèrtex amb el centre de la terra. Aquest antre està format per nou cercles, en forma descendent, en cadascun dels quals hi ha els diferents condemnats segons el grau de la seua culpa; com més avall són, més augmenta el seu dolor. En el cant xxxix de la primera part de la Comèdia, Dante explica com es va formar l’Infern: quan Déu va castigar els àngels rebels i va expulsar-los a la terra, per la banda de l’hemisferi nord o boreal, aquesta va recular espantada i es va formar un gran avenc al centre de la qual quedà encastat Llucifer. Sota els seus peus s’obre un llarg túnel que condueix a l’hemisferi austral i al final del qual hi ha la muntanya del Purgatori, formada per la terra que va desplaçar el rei de l’Infern en caure i obrir amb l’impacte l’abisme on es troba presoner. La muntanya del Purgatori és el  símbol del penediment. A dalt de tot hi ha el Paradís, cap a on s’adrecen totes les ànimes, un cop purgats els seus pecats, per a ascendir al Cel. En el Paradís Dante retroba Beatriu, a qui pren per guia en substitució de Virgili, que retorna als Llimbs.

A la Comèdia la justícia de Déu té molt de justícia del cosmos. Hi ha unes lleis implacables i qui les transgredeix rep un càstig que té una estreta relació de semblança o de contraposició amb el pecat comés. Aquest principi, conegut com a contrapasso, estructura tant l’Infern com el Purgatori. A l’Infern, alguns exemples del contrapasso són: el càstig dels luxuriosos, transformats en ocells, ara emportats pel vent com abans ho havien estat per les seues passions, o el dels suïcides, convertits en arbres.

Dante troba les ànimes dels morts de tots els temps, i també dels seus contemporanis morts de feia poc. Aquests li parlen i ell coneix la sort que els ha tocat en la vida eterna. El que distingeix aquests morts de tots els altres en les descripcions de l’antiguitat i de l’edat mitjana és que la seua existència no ha disminuït, que els seus caràcters no han canviat ni han quedat privats d’individualitat després de la mort. Ben altrament, per a Dante sembla que el judici de Déu consisteix en la realització plena de la seua existència terrena, de manera que, després d’aquest judici, han esdevingut plenament ells mateixos. El càstig en l’Infern, per tant, no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó que és una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest.










Bibliografia bàsica utilitzada

Auerbach, Erich: Dante, poeta del mundo terrenal. El Acantilado. 

Borges, Jorge Luis Borges: Siete noches. FCE.

Crespo, Ángel: Dante y su obra. El Acantilado.

Garrigós, Alfons: “Dante Alighieri (1265-1321)”, dins Història del pensament cristià.Quaranta figures. Pere Lluís Font (coord.). Proa.

 

Per a saber-ne més

Auerbach, Erich: Mimesis. FCE.

Auerbach, Erich: Figura. Trotta.

Borges, Jorge Luis: Nueve ensayos dantescos. Espasa Calpe.

Curtius, Ernst Robert: Literatura europea y Edad Media latina. FCE.

De Sanctis, Francesco: Storia della letteratura italiana. Einaudi.

De Sanctis, Francesco: Lezioni e saggi su Dante. Einaudi.

Momigliano, Attilio: Storia della letteratura italiana.    Giuseppe Principato.

Petrocchi, Giorgio: Dante. Vida y obra. Crítica.

The Cambridge Companion to Dante.


 

ĉ
Enric Iborra,
18 de maig 2011, 7:25
Comments