2.4. El Decameró i altres col·leccions de relats

La matèria de Bretanya: Chrétien de Troyes

Les primeres narracions o novel·les escrites directament en una llengua romànica apareixen en la segona meitat del segle xii i van ser obra de Chrétien de Troyes, un escriptor del nord de França que va redactar la seua obra entre el 1160 i el 1190.

En les seues novel·les, escrites en vers –El cavaller del lleó, El cavaller de la carreta o El conte del graal-, va crear el prototipus del cavaller errant, com Yvain, Lancelot o Perceval, que ha de partir a la recerca d’una dama, raptada per un ésser de l’altre món, o d’un objecte desparegut i de gran valor. Chrétien de Troyes es va inspirar en relats i contes folklòrics que circulaven oralment en el seu temps, especialment en els de la tradició celta. Les seues obres estan plenes d’històries de boscos salvatges, habitats per personatges misteriosos, per castells amagats darrere de la boira, que apareixen i desapareixen als ulls del cavaller, o per bèsties extraordinàries que de sobte prenen rostre humà.

Les narracions de Chrétien de Troyes i dels seus continuadors constitueixen el que s’anomena la matèria de Bretanya. Aquestes narracions ambientaven les aventures cavalleresques i amoroses a la cort del mític rei Artús i dels seus cavallers de Taula Redona i estaven destinades a un públic refinat i cortés, que hi va trobar una idealització del seu viure i dels seus afanys.

El gran encert en la creació de figures, com Lancelot o Perceval, dotats de contingut psicològic i transcendental, la tècnica narrativa resolta a la perfecció, la traça a desenvolupar ambients de meravella i irrealitat, fan de Chrétien de Troyes un dels novel·listes medievals més notables.

La narració breu en prosa i vers

La narració breu es configura al llarg de l'edat mitjana per a oferir-nos en el seu últim període reculls complets de contes. Poden distingir-se tres tipus de relats depenent de la intenció amb què foren compostos, encara que ha de tenir-se en compte que és habitual la relació entre uns grups i els altres.

Els primers relats escrits a l'edat mitjana responen a una intenció moralizant, bé amb ensenyament explícit en forma de moralitat, bé amb el missatge implícit en la història. Aquesta modalitat va ser molt cultivada tant en el món musulmà com en l'Europa cristiana, on van estar molt estesos els llibres d’«exemples» que utilitzaven els capellans com a suport per a la predicació, seguint l'exemple de Jesucrist amb les seues paràboles. Els arguments dels exemples procedeixen de fonts variades: les faules gregues i llatines, la literatura sagrada, la tradició oral i l'experiència personal dels predicadors.

La intenció burlesca o satírica per mitjà de la qual s’efectua una denúncia social és la dominant en els fabliaux, un tipus de relat en vers sorgit al segle xiii a França. Aquests textos reflecteixen un món d'estudiants goliardescos, prostitutes, marits enganyats i pícars que habiten en una societat cruelment denunciada.

També és possible trobar el relat de pur entreteniment, que sol presentar una trama plena de fantasia. Aquesta varietat és pròpia dels contes folklòrics transmesos oralment. Hi apareix, a vegades, una intenció educativa sense vinculació amb la religió.

La majoria dels contes ha arribat fins a nosaltres gràcies a les grans col·leccions de relats configurades al llarg de l'edat mitjana. En uns casos, la recol·lecció es va deure al desig de conservar les narracions, com succeeix amb Les mil i una nits, que recull la tradició oriental al segle xv. Altres vegades va respondre a intencions d'índole educativa (és el cas del Libro del Conde Lucanor, de don Juan Manuel) o d'intencionalitat artística (com la que justifica el Decameró, de Boccaccio, i els Contes de Canterbury, de Chaucer).

Totes les col·leccions de contes esmentades presenten tres trets comuns: el primer és la varietat d'assumptes: meravellosos, realistes, d'amors purs i no tan purs, humorístics, d'aventures, etc. En segon lloc, l'argument d'alguns relats procedeix de fonts diverses (clàssiques, hindús, àrabs, bíbliques, folklòriques, miracles de sants o de la Mare de Déu, fabliaux), però s'alternen amb altres que són originals dels seus autors. Finalment, els autors d'aquestes obres creen un marc narratiu o fil conductor dels relats que donen unitat al llibre.

Giovanni Boccaccio i el Decameró

Boccaccio, fill natural d'un mercader toscà, neix l'any 1313 probablement a Florència o a Certaldo. Sembla que va viure a Florència fins als voltants del 1325, època en què arriba a Nàpols per instruir-se en l'exercici d'activitats mercantils, tal com volia el seu pare. Després de fracassar en el camp del comerç i d'una experiència desafortunada en els estudis de dret canònic, es dedica totalment a les lletres. Fins a l'any 1340 viu a Nàpols, on coneix Fiammetta, dona que directament o indirectament apareix en la seua producció amorosa. Viu dedicat a la vida galant en aquesta ciutat i, tot i que la seua formació és bàsicament autodidacta, es deixa aconsellar pels erudits de la cort. Aquí comença una primera etapa de la seua trajectòria literària, etapa que continua una vegada ha tornat a Florència i que el porta a provar temes i gèneres diversos.

Després del 1354 s'obre una segona etapa dins la trajectòria de l'autor, fruit de diverses experiències personals —d'entre les quals cal assenyalar la gran amistat amb Petrarca. Ara Boccaccio es dedica sobretot a activitats d'erudició que el porten a escriure en llatí i fins i tot a rebutjar els seus escrits en llengua vulgar; de fet, es consagrarà fins a la mort, l'any 1375, a les preocupacions de tipus moral o a les qüestions filològiques (gust pel bucolisme i la mitologia, o interès per Dante i la seua obra). És tan gran la dedicació a aquesta feina que arriba a convertir la seua casa en un dels principals centres del prehumanisme italià.

Moltes obres seues foren la preparació lingüística i poètica de la seua obra màxima: el Decameró, d'una gran influència en la literatura universal. Aquesta obra està formada per 100 contes distribuïts en 10 jornades i narrats per set dones i tres homes joves que s'han retirat a un palau dels afores de Florència durant la pesta del 1348. Els contes són molt variats, ja que l'anomenat rei o reina del dia escull el tema de la jornada. La pesta en constitueix el marc decoratiu i artisticoliterari: fa la sensació de serietat i permet una llibertat temàtica i d'expressió inimaginable fora d'aquells moments d'excepció. Una de les característiques de l'obra és un marcat realisme: figures i passions mai no són típiques o abstractes, sinó concretes i reals; el que interessa Boccaccio és la realitat i els ambients, sobretot els coetanis que ell conegué: l'acció de la major part de les novel·les s’ha de situar als segles xiii i xiv.

En el Decameró es poden distingir dues direccions principals: els temes amorosos (hi ha amors sensuals, lírics, tràgics, etc.) i un culte per la intel·ligència humana en tots els seus graus, des de l'astúcia del delinqüent fins a la dignitat cavalleresca. Coexisteixen els espavilats (que són quasi sempre els guanyadors) i els babaus; el més espavilat és Ciappelletto (és el protagonista del primer conte), i el més babau és Calandrino (Boccaccio en féu el centre de tres relats).

En el Decameró Boccaccio abraça i descriu de la forma més concreta totes les capes socials, tots els oficis i classes del seu temps. Com va escriure Attilio Momigliano, en Boccaccio se sent “non l’uomo che vede nell’oltramondo il significato e l’epilogo della propia vita, ma l’uomo che vede nella terra il propio regno”. De tota manera, per a Erich Auerbach, la solució de continuïtat entre Dante i Boccaccio no és tan radical com sembla, ja que considerava que l’assoliment de l’ambient actual i real del Decameró té una relació estreta amb el que havia aconseguit Dante una generació abans. Dante havia estat el primer a abraçar l’ambient general i bigarrat de la realitat humana, “amb un llenguatge que satisfà tant la plasticitat dels fets com el seu entrellaçament en múltiples combinacions”. “Sense la Comèdia —afirma Auerbach taxativament— no s’hauria pogut escriure el Decameró.”

Boccaccio es diferencia de Dante, sobretot, per una ironia que li és peculiar. Res més lluny de la tensió ètica de Dante que la ironia enjogassada i maliciosa de Boccaccio. Els personatges i situacions tan variats que circulen pels contes del Decameró no són mai objecte de censura o de condemna.

En el Decameró es poden distingir dos tipus principals de contes:d’una banda, els contes en què predomina la sensualitat i l’astúcia; de l’altra, els contes de to més sentimental i líric. El món existencial es contraposa i s’alterna amb un món ideal, en un sentit no d’oposició moralista, sinó de complement humà i artístic. Aquests dos mons es corresponen sovint amb els dos estils literaris del Decameró: la frase llargament amplificada, que reprodueix el període clàssic, i la frase més curta, més tensa i ràpida, basada en la llengua oral. Un quadre complet, per tant, de la comèdia humana, en els seus aspectes exemplars i en les seues motivacions eternes.

El marc narratiu del Decameró

En molts dels reculls clàssics de contes de la literatura universal, el mateix procés de transmissió oral dels contes apareix escenificat (els contes no es llegeixen, sinó que es conten) i és això el que crea el marc narratiu. En el Decameró, aquest marc narratiu, a més de la funció purament organitzativa, contribueix també a configurar el significat global del conjunt. La societat constituïda pels deu joves narradors, plàcida i bucòlica, harmònicament reglamentada, es converteix en un contrapunt de la realitat sovint desguitarrada que desfila per les històries de cada jornada. Però aquest contrapunt no és mai motiu de censura moral. Forma part, també, del bucolisme, com un element que embelleix la societat perfecta representada pels deu joves.

Momigliano pensava que aquest fons decoratiu, que actua com a marc dels cent contes, no era la conseqüència d’una necessitat d’unitat i de concentració del llibre de Boccaccio, sinó que revelava un amor purament estètic per les belles perspectives i per les escenes idíl·liques. A diferència de l’arquitectura de la Divina Comèdia, que és el senyal d’una íntima disciplina de l’esperit, per a Momigliano la del Decameró testimoniaria un amor extern per l’ordre i la bellesa, per l’artifici elegant.

Les deu jornades del Decameró van precedides d’una Introducció en què Boccaccio relata l’epidèmia de pesta que va esclatar a Florència el 1348. Els crítics s’han preguntat, una mica perplexos, quina és la raó de ser d’aquest text en el conjunt del llibre, a més de proporcionar un pretext argumental que explique la fugida dels deu joves al camp.

Vittore Branca, un dels màxims especialistes en l’obra de Boccaccio, remarcava que la fórmula del marc narratiu del contribuïa a aïllar i relegar la Introducció, en principi, a una funció decorativa i merament exterior. Si de cas, s’hi podia assenyalar una relació de contrast entre l’ombra de l’horror inicial i la llum joiosa que sembla brollar de la vida del grup cortesà i dels cent contes. Per a Branca, però, aquesta Introducció té un caràcter necessari i és un element més d’aquesta “unitat ideal i fantàstica del Decameró”. Així com Dante, per a dotar més clarament a la seua comèdia divina d’un caràcter universal va voler que tinguera lloc “nel mezzo del cammin di nostra vita”, de la mateixa manera Boccaccio va situar decidament la seua comèdia humana en un temps i en un pla excepcionals i emblemàtics alhora, amb una intervenció directa i extraordinària de la Divina Providència.

Més que els lúgubres episodis del contagi, més que la desolació de les ciutats i dels camps, Boccaccio destaca en aquesta Introducció la dissolució a Florència de totes les lleis morals i civils. Per contra, els deu joves que s’han retirat al camp representen la humanitat, que creu en el deure, en la gentilesa, en els ideals de l’ordre i la mesura: aquests deu joves, escriu Branca, “poden representar veritablement la humanitat i, en certa mesura, la poden jutjar, perquè n’han salvat els valors suprems: són els elegits que es retiren i es refugien a la vila de Fiesole, com en una arca de salvació durant el nou diluvi”.

De més a més, la Introducció, amb la seua evocació de la pesta, marca un moviment ascendent que s’inicia en l’Infern de Florència esgarrada per l’epidèmia i conclou en el Paradís del cercle selecte i culte dels deu joves que es retiren als turons de Fiesole. Des de la primera fins a l’última jornada es desenvolupa un itinerari ideal, que enllaça des de la recriminació aspra dels vicis dels grans en la primera jornada, amb l’elogi esplèndid i ben construït de la magnanimitat i de la virtut en la desena. Els amplis frescos de les les jornades intermèdies desenvolupen la “comèdia de l’home”, el qual revela plenament la seua pròpia humanitat i pot ser digne del regne esplèndid de la virtut, mesurant-se amb les grans forces que, quasi instruments de la Divina Providència, semblen d’alguna manera regir el món: la Fortuna, l’Amor, l’Enginy. El Decameró, per tant, seguiria un itinerari ideal que recorda o calca el de la Divina Comèdia. Per a Branca, que va qüestionar la crítica positivista que veia en Boccaccio un escriptor exclusivament dels sentits i de la carn, el Decameró no es contraposa, com volia De Sanctis, a la Divina Comèdia.

Així com el Cançoner de Petrarca serà per als escriptors del Renaixement el màxim model de poesia, el Decameró es convertirà en la prosa exemplar en la qual la llengua vulgar ha aconseguit la delicadesa de la llatina. D'altra banda, la narració novel·lesca medieval, o siga la ficció amb trama i peripècia, solia projectar-se cap a un passat remot: les novel·les bretones es col·locaven en els llunyans temps del rei Artús, les anècdotes del Novellino recordaven fets que es creia o es fingia succeïts més o menys remotament, les mateixes Vides dels trobadors provençals se situaven en el que per al seu redactor era un passat llunyà. Ja en el fabliau francés s'adverteix una actitud nova: el narrador refereix fets que tenen lloc en el seu ambient i en el seu temps, els fets són actuals, i per tant hi ha una crítica social més acusada i immediata. El Decameró assenyala el triomf d'aquesta actitud narrativa, i encara que diverses de les seues novel·les se situen en temps pretèrits o en països llunyans, el que hi predomina és la immediata proximitat temporal i geogràfica.

Geoffrey Chaucer i els Contes de Canterbury

Geoffrey Chaucer, el primer gran escriptor de la literatura anglesa, era un gran coneixedor de les literatures llatina, francesa i italiana. La seua obra capital són els Contes de Canterbury, un recull en vers amb prosa intercalada de vàries narracions. Com el Decameró, els Contes de Canterbury s’organitzen en una trama general: un grup de peregrins que van a Canterbury es troben en un hostal i acorden explicar cada un quatre contes.

En el grup de perergrins apareixen representants dels diversos estaments socials de l’època: el cavaller, el monjo, el mercader, l’estudiant d’Oxford, el jurista, el moliner, el fuster… Amb els Contes de Canterbury Chaucer va aconseguir presentar una àmplia panoràmica de la societat anglesa de finals del segle XIV, combinant el to seriós i el burlesc, el patètic i el divertit, els motius cristians i els pagans.




Bibliografia utilitzada

Auerbach, Erich: Mimesis. FCE.

Branca, Vittore: Bocacio y su época. Alianza Editorial.

Encyclopaedia Britannica

De Sanctis, Francesco: Storia della letteratura italiana. Einaudi.

Ferrer, Jordi i Cañuelo, Susana: Historia de la Literatura Universal. Óptima, 2002.

Gran Enciclopèdia Catalana

Literatura universal. Edelvives.

Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal. La Magrana, 1999.

Momigliano, Attilio: Storia della letteratura italiana. Giuseppe Principato.

Moravia, Alberto: El hombre como fin y otros ensayos. Losada.

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Historia de la literatura universal. Gredos.

Valencià: llengua i literatura. 1r batxillerat. Oxford.

 

ĉ
Joaquim Iborra,
29 d’oct. 2011, 13:32
Comments