Continguts

  1. 1 Bibliografia

3.4. Cervantes i els orígens de la noveŀla moderna.

Encara que la seua concepció i redacció són anteriors, Cervantes tenia cinquanta-vuit anys quan es va publicar la primera part del Quijote (1605) i deu més quan va aparéixer la segona (1615). L’obra màxima del gran escriptor se situa, per tant, en una època de la vida entre la maduresa i la vellesa. D’una vida amb moltes desgràcies, misèries i decepcions, i d’aquí el regust amarg de la gran noveŀla. El Quijote  va ser rebut pels seus contemporanis com un llibre d’humor, interpretació que efectivament va voler donar-li Cervantes. Però seria excessivament primari no veure en el Quijote més que un llibre divertit i negar-se a tenir en consideració la seua intenció profunda, la seua actitud crítica i aquells elements que hi ha en la noveŀla que van contribuir que a la impressió amarga que deixa la seua lectura.

L'hidalgo manxec Alonso Quijano s'obsessiona de tal manera amb la lectura dels llibres de cavalleries que enfolleix, i la seua follia, monomania autèntica, el duu a dos errors fonamentals: primer, que totes les fantasies i inversemblances dels llibres no són invencions dels seus autors, sinó la narració fidel de fets portats a cap per cavallers que existiren de debò; segon, que al seu temps és perfectament factible de ressuscitar la cavalleria de l'edat mitjana i actuar d'acord amb el vell i ja oblidat codi cavalleresc dels temps feudals. Així adopta el nom de don Quijote de la Mancha, es vesteix una armadura del temps dels seus besavis (o sia del segle xv) i surt del seu poble disposat a imposar la justícia al món. Tant per la seva vestimenta medieval com per la seua mentalitat i fins i tot pel seu llenguatge (amb sovintejades formes pròpies del castellà medieval) don Quixot és un arcaisme vivent, la qual cosa suposa una constant desacomodació amb l'ambient en què viu i amb les persones amb qui tracta, a les quals produirà, o bé sorpresa, o bé el riure. En la primera part la ment de don Quixot transformarà la vulgaritat de la vida quotidiana en la fantasia del món cavalleresc, i per a ell els hostals seran castells, els molins de vent gegants, els ramats exèrcits, i convertirà una camperola d'un poblet veí del seu en una princesa, Dulcinea del Toboso, de la qual es creurà enamorat, com els cavallers de les novel·les de les seues dames. Tot i que la crua realitat palesarà constantment el seu error, don Quixot hi persistirà, malgrat les observacions de Sancho Panza, un camperol del seu poble que s'emportarà com a criat, bé que sempre li dirà escuder. Però a la segona part de la novel·la, don Quixot, que ja sempre veurà la realitat tal com és, serà objecte de l'engany dels qui el volten (Sancho, els ducs), els quals s'encarregaran d'enganyar-lo d'acord amb les seues dèries.

En el seu punt inicial, per tant, l’obra és simplement la història d’un pobre cavaller que, en una fosca aldea de la Mancha, perd el judici de tant de llegir llibres de cavalleries. El propòsit inicial de Cervantes, segons sembla no era més que escriure una sàtira contra els llibres de cavalleries. La manera com aquesta limitada intenció inicial adquireix transcendència és un dels exemples principals del procés misteriós que és la gènesi semiconscient d’una obra d’art.

Hi havia, sens dubte, en aquest punt de partida un designi enormement audaç per la seua originalitat. L’obra es concep dins d’una sèrie de contradiccions coordenades: triar un personatge corrent, un cavaller desvagat de poble, pobre i vell, com a encarnació d’uns ideals personificats en tota la literatura poètica anterior, en éssers extraordinaris i quasi sobrehumans; contrastar el món remot i mític de la imaginació literària amb la realitat més immediata; és a dir, portar el món de la poesia al temps actual i a un escenari conegut per tots; i, finalment, identificar l’heroisme, el més alt dels valors humans, amb la bogeria, el més llastimós dels estats.

Tan carregat de possibilitats estava sens dubte aquest designi nascut en la ment de Cervantes com a producte de la seua experiència, que a mesura que escriu s’eixampla el tema. Tota la noveŀla se centra en el contrast i l’atracció mútua de don Quixot i Sancho. El Quijote es resol així en un doble joc, en un equilibri de contradiccions, que es transmet a tots els aspectes estètics, ideològics i morals de l’obra. Per aquest doble joc, un boig, don Quixot, es converteix en un model dels valors humans més alts: de la fe, de l’ideal, de la llibertat, de la justícia i fins i tot de la mateixa raó, ja que ningú no posa en dubte la discreció dels seus raonaments quan no es tracta de la seua mania, ni dubta que el món seria millor si fóra com ell el concep en la seua bogeria, net de maldat i d’interés. Amo i criat es compenetren fins a semblar cada un la meitat de l’ésser humà, i iŀŀustren el descobriment de la complexitat de l’home i de la contradicció immanent en la vida a què arriba l’humanisme renaixentista.

Cervantes no percep les últimes possibilitats de l’obra fins a la segona part, inferior  a la primera només en quant a invenció de la pura fantasia, més rica en el contingut moral i psicològic. És en la segona part quan don Quixot i Sancho adquireixen la seua gran dimensió humana i espiritual. En la primera part les aventures ocorren sense que don Quixot, davant de l’evidència dels seus desastres, reconega el seu error. Però en la segona part don Quixot ja no és merament un personatge còmic i burlesc, paròdic. L’experiència del món pren significació moral i psicològica. El novel·lista acusa, amb tocs lleugeríssims, el despertar de la consciència entre les boires de la follia; i qualsevol lector atent pot seguir el procés del desengany, que passa a ser l’eix de la noveŀla. Comença per la desiŀlusió, que ell no confessa, però que sent íntimament, de veure Dulcinea transformada en una camperola basta per la indústria de Sancho.

Moltíssimes vegades s’ha dit i repetit que en el Quijote es contraposa l’idealisme al materialisme i que els anhels mes nobles són destruïts i aniquilats per la realitat més crua. És difícil escapar d’aquesta fórmula fàcil, que té una mica de veritat, però concretar-hi tot el sentit del llibre de Cervantes és sens dubte una equivocació greu. Per comprendre el Quijote cal indagar els propòsits que va tenir Cervantes en escriure una obra tan singular. Es tracta, en poques paraules, de l’actitud adversa als llibres de cavalleries. El Quijote és, per tant, un llibre de combat literari. És innegable que Cervantes havia llegit molts llibres de cavalleries i que li eren familiars de tal manera que en molts passatges del Quijote ironitza sobre temes i incidents propis d’aquest tipus de literatura. En els llibres de cavalleries és molt freqüent que els autors fingisquen que els tradueixen d’una altra llengua, o que han trobat l’original en condicions misterioses. Cervantes utilitza aquest procediment i fa veure que està traduint el Quijote d’un original àrab que va escriure un tal Cide Hamete Benengeli. Per tant, la mateixa estructura externa del Quijote és una paròdia real i conscient dels llibres de cavalleries.

La bogeria de Don Quijote és la base de la noveŀla que s’inicia quan aquella es manifesta i acaba quan el protagonista recobra la raó. A partir de la segona eixida de Don Quixot, apareix la figura de Sancho, que es posa al seu servei com a escuder. Els dos personatges serveixen per contraposar, com s’ha repetit tantes vegades amb major o menor fonament, l’idealisme de l’amo al materialisme del criat i també, sobretot, per donar marge al diàleg. La noveŀla es converteix, sobretot, en un diàleg: la conversa entre don Quixot i Sancho forma l’eix continu de l’obra, entorn al qual pot anar canviant tot, fins i tot la perspectiva i la consistència dels plans de la realitat. En la segona eixida Sancho serà l’encarregat d’advertir Don Quixot de l’engany dels seus sentits. Aquesta és la tècnica que va utilitzar Cervantes en la primera part del Quijote per a mostrar la bogeria de l’heroi. Ell desfigura la realitat, però els qui l’envolten, Sancho en primer lloc, el contradiuen. L’important és que Don Quixot va a la recerca d’aventures pels camps i ventes de la Mancha sense que passe res d’extraordinari ni d’insòlit.  L’extraordinari i l’insòlit ho crea ell amb la imaginació enfollida, en franca contradicció amb el que veuen els altres.

La tercera eixida de Don Quixot, que ocupa tota la segona part de la noveŀla, ofereix aspectes molt distints als anteriors. Sancho rep l’encàrrec del seu amo de buscar Dulcinea en el mateix Toboso. L’escuder sap perfectament que Dulcinea no existeix, però per a escapar de l’embolic mostra a Don Quixot tres camperoles i li diu que són Dulcinea amb dos de les seues donzelles. «Yo no veo, Sancho —dijo don Quijote—, sino a tres labradoras sobre tres borricos.» La situació és exactament la contrària de les que se’ns han oferit en la primera part, fins a tal punt que aquesta resposta de don Quixot sembla calcada sobre aquella altra de Sancho en l'episodi dels molins de vent: «No oigo otra cosa sino muchos balidos de ovejas y carneros». Els papers s'han intercanviat i ho seguiran estant molt de temps en aquesta segona part. I aquí apareix una nova i genial solució de Cervantes: don Quixot ara dubta dels seus sentits, ara, precisament, que no l’enganyen; ara creu que Sancho diu la veritat, ara, precisament, que l’està enganyant. Ara és quan don Quixot creu que delira, que està boig i que la vista el traeix, però atribueix aquest canvi al poder malèfic d’un encantador que l’odia. La solució de l’encantador que deforma la realitat , ja que la realitat no es transforma en el cap del cavaller, es converteix en la fórmula de la segona part del Quijote, totalment oposada a la de la primera.

El Quijote és una noveŀla de múltiples perspectives. Cervantes observa el món que ha creat des dels punts de vista dels personatges i del lector en igual mesura que des del punt de vista de l’autor. La visió irònica de Cervantes li permet introduir en les pàgines del Quijote coses que en general es troben automàticament fora dels llibres i, al mateix temps, manejar la narració de manera que els personatges principals se senten plenament conscients del món que hi ha més enllà de les cobertes del llibre. Cervantes inclou en les pàgines del llibre  un autor (a qui se suposa “l’autor”) anomenat Benengeli. S’introdueix ell mateix, de manera incidental, com l’home que presenta al públic la ficció de Benengeli. De vegades esmenta el seu propi nom com si es tractara d’un personatge l’existència del qual estiguera unida a la dels personatges. També introdueix el públic en la funció. La segona part està plena de personatges que han llegit la primera i que coneixen bé totes les aventures anteriors de don Quixot i Sancho. Aquests artificis donen una notable aparença de profunditat, comparada amb la qual, les altres narracions, en la seua majoria, només tenen dues dimensions. Donen també solidesa i vivacitat a les figures de don Quixot i Sancho i fan que aquests semblen existir amb independència del llibre escrit sobre ells. 

Dos problemes importants en la teoria de la noveŀla de Cervantes serveixen de base a aquestes manipulacions. El primer el constitueixen la naturalesa i els límits de l’obra d’art. La vida i l’art s’interfereixen contínuament. Quina és la naturalesa de la veritat artística? El segon es refereix als efectes que la literatura imaginativa produeix en la gent. El poder de la literatura i de l’art per a influir en la vida dels homes. L’impacte del libre imprés al segle xvi té certa analogia amb el de la televisió i el cinema actuals, i va produir reaccions potser no del tot diferents. La literatura és part de l’experiència de les vides de la gent que s’han vist afectades pels llibres. La noveŀla de Cervantes es refereix, entre altres coses, a la influència dels llibres en la vida.

En conjunt, el tema del Quijote és el contrast entre imaginació i realitat, entre ideal moral i vida pràctica, i en altres termes, entre els llibres i el món. D’aquí el caràcter professionalment literari d’aquesta obra, amb referències contínues als llibres i amb la presència del primer volum de l’obra dins de l’acció del segon volum.

El valor fonamental del segon volum del Quijote consisteix en l’evolució i l’aprofundiment psicològic dels seus dos personatges principals. El creixement gradual de la humanitat dels dos grans personatges de l’obra —precisament a mesura que fracassen en els seus somnis ideals— fa del Quijote el precedent essencial de la moderna noveŀla europea, en quant aquesta es basa en el sentit de la llibertat de l’individu, espontània i no reduïble a esquemes, en lluita i contrast amb un teixit de relacions socials que queden sotmeses a crítica a través de les accions i les iŀlusions dels personatges. Però, més concretament, el Quijote ha influït també com a model formal, conscient o no, de diverses noveŀles posteriors.

En conclusió:     

Les innovacions del Quijote són tan importants que convertiran l’obra en punt de referència del gènere novel·lístic a partir del segle xvii. Entre les seues aportacions, convé destacar:

         Resumeix tots els gèneres novel·lístics del segle xvi mitjançant la inserció d’històries posades en boca de diferents personatges.

         El narrador de la novel·la es multiplica (Cide Hamete Benengeli, els personatges narradors, el propi autor) i adquireix diferents punts de vista (objectivisme, subjectivisme, narrador dubitatiu).

         Mescla realitat i ficció, i elimina la diferència que hi havia entre novel·les idealistes (pastoril i cavalleresca) i realistes (picaresca).

         El diàleg entre els personatges es converteix en element fonamental, ja a través d’ell s’assisteix a la seua evolució psicològica. Enfront d’altres obres del xvi, els personatges del Quijote alteren la seua personalitat i caràcter des del principi fins al final de la novel·la.

         Introdueix noves tècniques, com les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps.

         Aposta per l’humor, aconseguit mitjançant procediments lingüístics (acudits, equívocs, inadequació de registres lingüístics) o la narració de situacions còmiques.

         Inclou la literatura dins de la literatura, cosa que l’autor aprofita per donar la seua opinió sobre la creació artística.


Bibliografia

Auerbach, Erich: Mimesis. FCE.

Canavaggio, Jean: Vida y literatura:Cervantes en el Quijote (dins Don Quijote de la Mancha. Edición de Francisco Rico. Crítica).

Close, Anthony: Cervantes:pensamiento, personalidad, cultura (dins Don Quijote de la Mancha. Edición de Francisco Rico. Crítica).

Close, Anthony: Las interpretaciones del Quijote (dins Don Quijote de la Mancha. Edición de Francisco Rico. Crítica).

Encyclopaedia Britannica

Gerhardt, Mia I.: Don Quijote. La vie et les livres. Noord-Hollandsche Uitgevers Maatschappij, Amsterdam.

Gran Enciclopèdia Catalana

Lázaro Carreter, Fernando: Las voces del Quijote (dins Don Quijote de la Mancha. Edición de Francisco Rico. Crítica).

Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal. La Magrana, 1999.

Nabokov, Vladimir: Curso del Quijote. RBA.

Río, Ángel del: Historia de la literatura española. Nova York, 1966.

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Historia de la literatura universal. Gredos.

Roubaud, Sylvia: Los libros de caballerías (dins Don Quijote de la Mancha. Edición de Francisco Rico. Crítica).

 

 

ĉ
Enric Iborra,
3 de febr. 2011, 9:58
Comments