4.1. Il·lustració i neoclassicisme.

Context històric i social

El segle xviii es caracteritza fonamentalment pels canvis causats per l'anomenada crisi de la consciència europea, que fan que es substitueixen els antics valors (societat, economia, sentit religiós de la vida) per uns altres de nous. Els reis, per exemple, afirmen el seu poder enfront de l'Església, perquè aquesta dificulta les reformes econòmiques, i enfront de la burgesia, que es desenvolupa al llarg del segle i ajuda a la difusió de l'esperit iŀlustrat. Aquesta burgesia adopta una economia urbana basada en la naixent indústria i en el comerç.

A la segona meitat del segle xviii, es produeix una transformació profunda dels sistemes de treball i de l'estructura de la societat, que s'inicia a Anglaterra i es difon després per la resta d'Europa. És aquest un procés de canvi constant que es relaciona amb els descobriments científics i tècnics (màquines), i amb transformacions socials i econòmiques: es tracta de la Revolució Industrial. El procés industrialitzador s'estén per Europa de manera diferent: si Anglaterra es converteix en una primera potència, el cas alemany és molt complex, ja que la unificació política no es va completar fins al 1871. Pel que fa a França, el procés, per causes tan concretes com els problemes demogràfics o la falta de carbó, va ser molt lent.

La societat francesa viu aquesta segona meitat de segle amb un fort desig de canvi. Els problemes econòmics, la crisi política que mostra un estat envellit, l'estructura anacrònica de la societat, juntament amb les idees dels il·lustrats (la crítica de les institucions feta per Voltaire, la doctrina de la sobirania nacional de Rousseau, i la separació de poders postulada per Montesquieu), constitueixen els factors fonamentals perquè esclate la Revolució Francesa (1789) i, amb ella, en la vida política, una nova Europa.

La Iŀlustració

El desig d'obtenir reformes socials i vitals va cristal·litzar en un moviment ideològic que s’ha anomenat Il·lustració. Com succeeix amb tots els grans esdeveniments ideològics, la Il·lustració no sorgeix del no-res ni s'esgota sense deixar un residu. Per aquest motiu, és convenient establir tres etapes en el seu desenvolupament:

· Antecedents. Al segle xvii, les aportacions de Descartes i Spinoza potencien la importància de la raó humana com a mitjà de coneixement del món.

· Reformisme. Durant la major part del segle xviii es desenvolupa el pensament il·lustrat i s'intenta l'aplicació pràctica d'alguns dels seus principis, com la modernització de les comunicacions, el canvi en les institucions polítiques o la major participació de la burgesia. Aquesta activitat reformista es porta endavant d'acord amb els poders establits, pràcticament tots ells de tall absolutista.

· Revolució. Als últims anys del segle xviii el panorama canvia bastant, ja que en el pensament europeu s'adverteix una major valoració de les emocions. A més, les idees polítiques i socials dels pensadors il·lustrats es converteixen en la base de dos processos revolucionaris que suposen el final de la Il·lustració: la Revolució Nord-americana i la Revolució Francesa.



Les idees reformistes, que sorgeixen a finals del xvii i s'amplien al llarg del segle següent, es manifesten d'acord amb tres tendències literàries:

· El rococó, continuació de l'estil i de les tècniques del barroc del segle xvii, es caracteritza pel recarregament i la complexitat. Aquesta tendència es desenvolupa, primordialment, en els ambients cortesans francesos dels primers anys del xviii. En alguns països, com Espanya, el rococó s'estén per quasi tota la primera meitat del segle.

· El neoclassicisme és la tendència típicament il·lustrada i la que ocupa gran part del segle.  Entre els seus trets mereixen destacar-se:

- Imitació dels clàssics grecollatins i renaixentistes, tant en els seus gèneres com en els temes i arguments.

- Sotmetiment a les regles de creació literària i perfecta distinció de gèneres, com succeeix amb les unitats dramàtiques.

- Busca de la utilitat i la finalitat pràctica en l'art i la literatura, la qual cosa explica la constant discussió sobre idees reformistes que es troba en les obres.

- Eliminació dels sentiments desbordats, que són substituïts per postures raonables.

- Valoració de la ironia i la paròdia com a instrument de crítica.

- Busca de la claredat i correcció lingüística.

· El preromanticisme sorgeix en l'últim terç del segle xviii i anticipa el romanticisme del xix. Aquesta preferència explica l'aparició de les passions  desbordades, l'ambientació en una naturalesa estrident o macabra i la presència de la intimitat de l'autor en les obres.

La literatura del segle XVIII creix sota el domini dels filòsofs. La prosa francesa irradia la seua influència per tot Europa i de manera especial per Alemanya, on l'Aufklaerung —racionalisme il·lustrat— va tenir moltíssims partidaris. Els escrits de Montesquieu, Diderot i Voltaire es van difondre i van donar a conèixer els temes religiosos, filosòfics i, particularment, els socials i polítics. Les formes literàries s'adopten ara segons les necessitats del moment, i d'aquesta manera es treballa el discurs, la reflexió extensa en prosa, l'estil epistolar o el conte, que, renovat per Voltaire, s'utilitza per difondre idees.

A la segona meitat de segle, a Anglaterra i Alemanya apareix una nova sensibilitat intel·lectual sota la influència indiscutible de Rousseau (1712-1778). A Alemanya es revitalitza la poesia de l'edat mitjana i es descobreix la figura de Shakespeare. És en aquest país on un grup d'escriptors constitueix el moviment denominat Sturm und Drang («Tempesta i ímpetu»), on es defensa la naturalesa com a força en canvi constant i on es destaquen els valors humans i les passions individuals enfront de l'esperit dominat per la raó. De tota manera, classicisme i romanticisme es relacionen en els autors alemanys del moment; així, el conflicte entre els ideals clàssics i romàntics caracteritza Hölderlin (1770-1843), el teatre de Schiller (1759-1805) és qualificat com una síntesi del teatre clàssic i del teatre shakespearià, i Goethe (1749-1832) participa del neoclassicisme i del gust romàntic per la literatura popular i per la defensa dels sentiments. És justament aquest autor qui va configurar l'home sentimental de l'època en Les tribulacions del jove Werther, obra que molt aviat va ser el model dels romàntics del segle XIX.

El pensament il·lustrat gira entorn d'una sèrie de caracterísques definitòries:

Racionalisme. La raó es considera l'única base del saber i substitueix  l'emoció, la imaginació o la fe. Els il·lustrats consideren que l'home disposa ja dels instruments suficients per a intentar explicar els secrets de l'univers sense recórrer a interpretacions no comprovables. Aquest fet afavorirà el desenvolupament del pensament científic.

Empirisme. Enfront de qualsevol forma d'imposició intel·lectual que pretenguera estar en possessió de la veritat, els il·lustrats contraposen la fe en l'experimentació per a aprendre i aconseguir el progrés de la humanitat.

Criticisme. L'aspiració de l'intel·lectual il·lustrat és sotmetre a crítica tot el coneixement humà. La seua intenció és demostrar si els sabers heretats responen a la veritat o són fruit de la superstició o d'una tradició que no ha sigut comprovada.

Desig de coneixement. L'il·lustrat aspira a comprendre el món on habita i "il·luminar-lo" (d'ací el nom d'Il·lustració), però també necessita donar a conéixer el que aprén. Això últim explica l'aparició d'un dels grans projectes de l'època: l'Enciclopèdia.

Utopisme. Es creu que l'aplicació de la raó a tots els aspectes de la vida humana permetrà una millora constant de la societat, així com un progrés econòmic i cultural il·limitat.

La divulgació d'aquests principis filosòfics i científics, juntament amb les idees dels pensadors francesos del moment recollides a l'Enciclopèdia per Diderot (17131784) i D'Alembert (1717-1783), constitueixen l'origen de la Il·lustració. En aquest gran diccionari es condensen les idees innovadores de l'època, degudes a autors com Montesquieu (1698-1755) i Voltaire (1694-1778).

François Marie Arouet (Voltaire)

Voltaire va néixer a París el 1694. Es deia François Marie Arouet i era fill d'un notari. Tota la seua obra va anar firmada amb un pseudònim en forma d'anagrama a través del qual se'l coneix: Voltaire. Va estudiar amb els jesuïtes, que li van donar una educació clàssica, i de jove va conèixer els ambients llibertins i cortesans. Ben aviat, es va donar a conèixer pels seus escrits i pels seus enfrontaments amb diversos personatges importants de l'època; per això va ser empresonat a la Bastilla més d'un cop o es va exiliar fora de les fronteres franceses. Va ser un escriptor molt conegut en la seua societat, a partir de les seues primeres tragèdies o poemes. Les corts franceses, prussianes i alsacianes el van acollir, i fins i tot es va arribar a relacionar estretament amb alguns reis, però tots aquests grans personatges el van decebre. Als 60 anys, després d'haver viatjat per molts països, Voltaire descobreix la vida del camp, apartat de les corts i les grans ciutats. Aquí, a la finca de Les Délices, és on escriurà Càndid o l'optimisme, un conte filosòfic, gènere que ell valorava molt.

El pensament de Voltaire és fonamental per entendre aquest segle il·lustrat que acaba a França amb un daltabaix tan gran com la Revolució de 1789, en la qual tant van influir les seues idees. La seua primera obsessió, pel que fa a les idees, era combatre la metafísica i la superstició. Voltaire sempre va defensar l'existència de Déu, encara que mai no va gosar definir-lo. Practicava una mena de «deisme» personal que rebutjava de les religions (catòlica, protestant, mahometana, etc.), les cerimònies, els dogmes i els ritus. Creia que era la raó i no la revelació la que ens garantia l'existència de Déu; per tant, el culte a Déu era una religió natural que rebutjava l'esperit de secta i combatia la superstició.

Una altra de les idees fonamentals de Voltaire era la de la tolerància. Considerava que el fanatisme impedia que els homes s’estimassen com a germans. Les guerres civils, les injustícies, els assassinats dictats per l'esperit de secta que encegava tant les víctimes com els seus perseguidors, eren un exemple clar d'aquest fanatisme. L'enfrontament bèl·lic era el gran enemic de la civilització i era també la ruïna dels estats que aniquilava igualment vençut i vencedor. És per això que Voltaire s'estimava més els artistes, els enginyers o els savis, que no els herois.

Com que els homes, per al filòsof-escriptor, són per naturalesa lliures i iguals, elogiava la democràcia; però no podia deixar d'enyorar un despotisme il·lustrat que fes feliços els pobles. Pel que fa a aquesta última idea, força utòpica, els reis Lluís XIV i Frederic II es van encarregar, amb els seus errors, de desenganyar-lo. La influència de la legislació anglesa, que assegurava justícia i llibertat, es nota en aquest últim pensament volterià. L'autor francès reivindicava la llibertat individual dels homes: llibertat per parlar, llibertat per escriure.

Les obres de Voltaire comprenen quasi tots els gèneres: tragèdia clàssica (Èdip, Zaire, Irene), poesia (La lliga), assaig de costums o tractats històrics (El segle de Lluís XIV, Assaig sobre els costums, tractats filosòfics (Carta a Rousseau), però, a tots ells, els va voler donar un rerefons filosòfic que portarà al màxim extrem en el gènere de la novel·la, que en mans seues es va convertir en el «conte filosòfic». Pel que fa al seu estil, és molt àgil i transparent. Borges deia que Voltaire ha escrit la millor prosa del món.

Entre aquesta vasta producció, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals. Com sol passar en la història de la literatura, aquestes obres, que  Voltaire va redactar com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, sense cap esforç deliberat, van donar com a resultat una obra mestra com el Càndid. A més, els contes són, potser, els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. En el conte Voltaire va trobar la forma més còmoda, més flexible, per expressar aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al.lusions més intencionades, aquell gust per la llibertat i pel joc mental, aquella “gaieté infernale” a què es referia  Madame de Stäel com la característica fonamental de Voltaire.

Càndid, escrit el 1759, és una rèplica a Rousseau, però sobretot és una ridiculització dels filòsofs optimistes deixebles de Leibnitz i Wolf. En aquesta obra, Voltaire presenta una sèrie de fets que són una resposta a les especulacions i elucubracions sobre l'origen i el significat del mal. Voltaire hi posa en pràctica el seu procediment habitual de desenfocar i distorsionar per minar la seguretat dels costums i de les creences, per fer veure l’absurd d’allò que sembla natural i que no és sinó convenció i hàbit. La distorsió de les perspectives li serveix per ridiculitzar la discrepància de les creences religioses i diversos corrents filosòfics, per acabar amb l’escepticisme. A cada capítol descobrim una nova forma de maldat: naufragis, terratrèmols, la violència dels homes (guerres, fanatisme, esclavatge, etc.). Ell no creu en absolut que puguen ser les reflexions dels metafísics les que posen fi a aquests mals. Al final del llibre, Voltaire ens proposa una solució moral que fa feliç l'home. La fórmula s'ha d'interpretar en el sentit social i humà. El «jardí que hem de cultivar» és el món sencer. De fet, en aquest relat l'autor ha fet un repàs de la seua pròpia experiència: la candidesa de quan era jove, els viatges, la maduració de l'esperit i, en últim terme, la vida retirada al camp on volia «cultivar el seu jardí», tal com proposa en aquest llibre.


Bibliografia

Auerbach, Erich: Mimesis. FCE.

Clark, Kenneth: Civilización. Alianza Editorial.

Encyclopaedia Britannica

Gran Enciclopèdia Catalana

Literatura universal. Edelvives.

Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal. La Magrana, 1999.

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Historia de la literatura universal. Gredos.

 

 

ĉ
Enric Iborra,
8 de febr. 2011, 8:44
Comments