4.2. Romanticisme europeu

Definició i aparició del terme romanticisme

El terme romanticisme fa referència a un moviment artístic i espiritual que va aparéixer a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle xviii i que, estenent-se per Europa durant els primers decennis del xix, va originar una renovació profunda sobretot en la literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida. El moviment romàntic, que va representar un trencament net i decisiu amb el període anterior, expressa amb una mica de retard i amb la imprevisió inherent als productes de la creació artística, l’acceleració i el canvi històrics, ja que, del 1789 al 1850, dins d’un clima de revoltes i de transformacions històriques sense precedents, Europa passa de l’autoritat religiosa i política a la reivindicació i a l’exercici de la llibertat, del dogma de la sobirania al mite de la nació, i d’una jerarquia social tancada a una jerarquia oberta.

L’adjectiu romàntic, que defineix aquest moviment, aparegué primer a Anglaterra durant el segle xvii amb el significat d'irreal, però també amb el significat de pintoresc. A Alemanya, Herder l'utilitzà com a sinònim de medieval, en contraposició a antic, per a designar la poesia sentimental i "ingènua" moderna, antítesi de la tradicional inspirada en els models de l'art clàssica. Amb tot, la complexitat dels aspectes de la vida que revestí el romanticisme, la diversitat de les tradicions nacionals en les quals s'inserí, la multiplicitat de les actituds que l'envoltaren, tingueren com a conseqüència una sèrie interminable de temptatives per a fixar la substància d'una definició.

Il·lustració i romanticisme   

El segle xviii va pensar l’home modern, però va utilitzar les formes clàssiques (d’aquí la importància del seu pensament i la feblesa de les seues creacions artístiques). El romanticisme, en canvi, representa  l’aparició d’una forma literària acordada finalment  a una imatge de l’home que el segle xviii ha concebut sense haver-la poguda expressar estèticament. No obstant això, no es pot considerar el romanticisme com una reacció contra el segle xviii. És cert que el culte del passat del romanticisme s’oposa al modernisme del segle precedent, de la mateixa manera que el regionalisme literari s’oposa a l’universalisme filosòfic, el culte de la poesia al seu desdeny, i les ressonàncies religioses a l’ateisme, etc. Però, a causa dels seus mateixos aspectes racionalistes, el segle xviii determina el romanticisme ensenyant-li la llibertat d’esperit enfront de les regles, dels models i de l’autoritat, la curiositat del temps i de l’espai, i l’afirmació de l’individu. I el segle xviii combinava ja el culte de la sensibilitat de la natura amb la crítica racionalista.

En tot cas, tant si el segle xviii es defineix per la crítica racionalista o pel culte de la sensibilitat, durant aquest segle es produeix l’esfondrament de la noció clàssica de l’home. El classicisme sap què és l’home, què és la literatura, què és cada funció humana. Per al classicisme hi ha una essència humana que condemna al no-res el que no és essencial (el somni, la fantasia, la individualitat) com l’home condemna al no-res la natura. I l’art, mantingut dins dels límits precisos de la seua funció per l’existència d’autoritats sobre les quals es pot basar ­—l’autoritat religiosa, política…— expressa aquesta essència segons unes formes que garanteixen una definició immutable i universal de la bellesa.

Per contra, la crítica racionalista ho posa tot en qüestió, ensenya el dubte respecte les definicions basades en la revelació divina: la mateixa raó apareix com un poder d’enquesta i d’interrogació, i no de definició dogmàtica; el coneixement s’afirma cada vegada més com  a experiència, descobreix el temps i l’espai, posa l’accent sobre allò accidental, particular o excepcional, s’enfronta a la relativitat i a l’evolució; i la història ensenya que tot canvia.  Ja no se sap què és l’home: l’home és la totalitat de tot el que és i tot el que s’esdevé. Cada cosa pot ser significativa: cada cosa pot semblar bella. D’aleshores ençà, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. I com que, al mateix temps, el prestigi de la religió s’afebleix, i l’autoritat política és contestada, la literatura podrà basar-se sobre territoris que ja no prohibeix una norma inalienable, i esdevindrà més que una enquesta o que un entreteniment: una forma clandestina de la religió i de l’acció.

Característiques del romanticisme

En primer lloc, el romanticisme es pot caracteritzar com  una revolta contra el gust clàssic francés a Europa. Aquesta revolta es va produir sobretot a Alemanya, on va obtenir un gran ressò i va provocar el moviment que va originar tota la literatura de l’època de Goethe (1749-1832). Aquest moviment estava dirigit contra el racionalisme de la literatura francesa; aquesta literatura semblava als joves alemanys artificiosa, limitada, falsa i distanciada de la naturalesa i del poble; consideraven que oprimia el geni amb les regles i amb la noblesa petrificada i àrida del llenguatge. Adoraven, en canvi, la poesia popular i el teatre de Shakespeare; escrivien tragèdies que no tenien en compte la unitat de temps i de lloc, i hi feien servir una llengua vigorosament popular, sense evitar-hi expressions vulgars. Descobrien l’antiguitat a la seua manera, sobretot l’art i la poesia gregues, i, entusiastes com eren, no hi trobaven regles ni convencions, sinó una naturalesa forta, espontània i jove; redescobrien també l’edat mitjana, menyspreada com a bàrbara per l’estètica del classicisme francés. Aquest moviment, anomenat en la seua fase inicial Sturm und Drag, es va desenvolupar a Alemanya a principis del 1770; més tard es va modificar de manera bastant complicada, però la major part dels escriptors no van abandonar la seua actitud hostil i agressiva enfront de la cultura clàssica de França. La seua influència es va estendre a poc a poc a Europa, va penetrar també a França a través de les obres de Madame de Stäel, i hi va trimofar, sota una forma una mica fictícia, en l’art dels romàntics reunits entorn de Victor Hugo cap el 1830.

Un altre aspecte particular del romanticisme és la relació del poeta amb la vida. El poeta romàntic és un estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una desesperació indefinida. Es tracta d’un estat d’ànim que va ser encoratjat fortament per l’exemple de Rousseau

El romanticisme va crear també una nova concepció de la història i va introduir nous mètodes en tots els camps dels estudis històrics. La revolta contra el classicisme francés va acabar de desfer la seua concepció estètica i va produir un descobriment de la màxima importància: que la bellesa i la perfecció artístiques no s’havien aconseguit una sola vegada en l’antiguitat grecollatina, sinó que cada civilització, cada època i cada poble posseïa una individualitat i una forma d’expressió pròpies, capaces de produir obres d’una bellesa suprema en el seu gènere, i que per tant les obres de les diferents èpoques i civilitzacions havien de considerar-se a partir d’una comprensió íntima de les dades històriques i de la individualitat de cada una, i no judicades segons principis absoluts que els eren estranys. Així es va descobrir que l’edat mitjana no era en realitat una època de barbàrie estètica, sinó que havia produït una civilització, un art, una filosofia i una poesia rica i admirable; i com que el romanticisme tendia a preferir les èpoques primitives, en les quals els sentiments i les passions conservaven encara la seua força espontània i original, a les èpoques més avançades, en les quals les regles estètiques i les convencions es contraposaven a la natura, va sorgir un culte dels orígens, de les èpoques joves i primitives o que s’havien mantingut com a tals. Les epopeies i la poesia lírica de l’edat mitjana i del renaixement, oblidades i menyspreades des de feia molt de temps, van esdevenir objecte d’un gran entusiasme i d’una activitat filològica notable.

Es pensava que en les èpoques primitives de la civilització el geni poètic era més espontani i vigorós, que la imaginació creadora havia produït entre el poble obres més grans i més pures, de les quals l’autor  no era aquest o aquest altre individu, sinó el “geni del poble”, i aquest geni del poble, concepció fascinant però vaga, era considerat la font de tota poesia veritable. Naturalment, aquesta manera de veure no es limitava a la literatura; des del mateix punt de vista es van considerar l’arquitectura, l’escultura, la pintura i, finalment, les institucions i el dret de les diverses èpoques del passat i, sobretot, en bloc, la civilització medieval. Aquestes idees comportaven necessàriament un cert dinamisme en les concepcions històriques. Si cada poble i cada època poden produir les seues formes d’art i de vida, perfecta cada una en ella mateixa, desenvolupant-se segons les pròpies lleis i el propi geni, la història esdevé una evolució extramadament rica de formes humanes, i fàcilment es creu que hi ha una successiva realització de les idees d’un geni universal, de Déu; concepció profunda i dinàmica, que ofereix una comprensió del desenvolupament històric ben diferent de la concepció del progrés continu i rectilini del xviii, en què cada nova etapa de la civilització semblava superar-ne l’anterior i llevar-li, en teoria, tot valor particular.


Entre el classicisme i el romanticisme el trencament essencial  es basa menys sobre la forma i el fons dels models que sobre la idea mateixa de model i sobre el fet de la imitació. El classicisme afirma al mateix temps una noció positiva de la bellesa i la idea que la creació artística passa per la imitació i la cultura: el romanticisme rebutja sobretot l’estretor d’aquesta estètica i l’imperatiu de la imitació. El que és nou és sobretot l’afirmació que “el poeta…no ha d’escriure amb el que s’ha escrit, sinó amb la seua ànima i el seu cor”. El conflicte dels dos esperits està expressat en aquestes paraules que Chateaubriand va escriure el 1802: “Els escriptors es van dividir. Els uns es van esforçar per abandonar les rutes velles; els altres tractaren de continuar els models antics”. De fet, la idea d’originalitat és una idea romàntica fonamental. La poesia i el geni són les expressions espontànies de la naturalesa. Per aquest culte d’allò verge, de la espontaneïtat, la subjectivitat lírica s’uneix al gust de la poesia impersonal i primitiva, el cant del jo profund als Volkslieder. Com que no hi ha cap model decisiu, com que hi ha obres mestres contradictòries i no una veritat revelada, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. A les lleis de la bellesa i als models succeeix el dogma de la sinceritat i de l’originalitat. Per primera vegada, escriure és alliberar-se del que ja s’ha escrit.

El sentiment que l’individu té de les coses i d’ell mateix, un sentiment exasperat de la seua existència, del seu poder, de les seues responsabilitats i, també, de la seua solitud i de la seua incertesa: aquesta és l’autoritat que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats, el valor sobre el qual, estèticament, es fonamenta el romanticisme com s’hi fonamenta la noció moderna de l’home. El romanticisme és l’expressió literària d’un home que, de sobte, se sent viure i impulsat a actuar en un món que destrueix les autoritats tradicionals i empeny cada u a actuar en lloc d’aquelles.

La confessió subjectiva és la característica més aparent de la literatura romàntica. Aquesta confessió crea el lirisme, domina el relat, les memòries… Les Confessions de Rousseau, el Werther de Goethe, el Childe Harold de Byron, el lirisme de Heine, de Lermontov, d’Espronceda, de Musset: enlloc el color romàntic no hi és més evident. El romanticisme ha estat acusat de ser exagerat, teatral i infidel a la realitat: però es presenta també com l’expressió més simple de l’experiència més directa. En l’obra l’escriptor pot expressar sentiments definits, semblants als que nodreixen la literatura clàssica: un amor, una gelosia, un dol. Però el que distingeix la nova expressió és que el poeta posa l’accent sobre l’experiència subjectiva del sentiment més que sobre la seua naturalesa: el fet de la subjectivitat defineix el romanticisme, més que el contingut d’aquesta subjectivitat. Més que l’evocació lírica de sentiments generals, el poeta romàntic prefereix l’evocació d’una subjectivitat irreductible a tota categoria. Més que pels seus objectes momentanis, l’experiència romàntica es defineix pel sentiment pur de l’existència del jo.

Autors principals

A Alemanya, es constituí per primera vegada una escola romàntica el 1797 amb la publicació de la revista "Athenäum"; a Anglaterra, l'any següent, amb un programa adjunt a les Lyrical Ballads i Coleridge; als països escandinaus, amb l'encontre de Steffens i Oehlenschläger el 1803; a França, amb la traducció (1813) del Cours de littérature dramatique d'A.W.Schlegel i l'anàlisi del romanticisme alemany efectuada per Mme de Staël en la seva obra Allemagne; a Itàlia, amb la Lettera semiseria di Grisostomo de G.Berchet (1816) i les discussions que provocà una carta de Mme de Staël publicada en la Biblioteca Italiana; a l'estat espanyol, amb la polèmica entre Juan Nicolás Böhl de Faber, cònsol alemany, i l'escriptor José Joaquín de Mora (1818-19), però, sobretot, gràcies a la publicació a Barcelona del setmanari “El Europeo” (1823-24). A Alemanya, el moviment Sturm und Drang constituí el veritable nucli de gestació del romanticisme: acumulats la natura i l'home, resta també reintegrat el fonament religiós de qualsevol activitat espiritual humana, el sentiment, la passió, tot el que és instint i natura, passa a constituir un valor suprem. És superat el concepte de bellesa en el seu sentit tradicional perquè en la realitat no solament existeix la natura bella, sinó que també hi ha la natura com a cosa terrible, com a violència i força de destrucció. Més tard, aquest romanticisme "ingenu" és superat d'una manera radical i dóna pas a una altra etapa nascuda com un procés d'aprofundiment i de clarificació dels ideals del Sturm und Drang portat a terme, de manera diversa, per Novalis, Friedrich Schlegel, Caroline Schlegel, Schleiermacher, Schelling, i d'altres que renoven l'estètica. 

A Anglaterra, romanticisme i revolució industrial són dos processos paral·lels (com hom pot veure en Deserted Village de Goldsmith, en Satanic Mills de Blake i en Age of Despair de Shelley). L'entusiasme dels romàntics per la natura és paral·lel al seu pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials (Southey, Coleridge i d'altres el palesen clarament en les seues obres). Shelley, Byron i Keats manifesten un humanitarisme sense concessions, viuen d'una manera no convencional, amb un ateisme agressiu i amb una manca de prejudicis morals que constitueixen unes formes de lluita autèntiques contra la política d'explotació i d'opressió. Això fa, però, que, a la llarga, tots aquests poetes siguen exterminats per la seua època, i no solament a Anglaterra, sinó també a Alemanya i a Rússia: Shelley i Keats són tractats sense compassió, com Hölderlin, Kleist, Puşkin i Lermontov. Un altre fenomen del moviment romàntic anglès és Walter Scott, el creador de la novel·la històrica, el conservador que, malgrat la seua filiació política, en subratllar amb força les relacions entre els homes es converteix també en campió del liberalisme i del progrés. A França, el romanticisme, caracteritzat per una profunda concepció de comunitat i una forta tendència al col·lectivisme, cristal·litza alhora que l'opinió pública gira els ulls cap al liberalisme i, bé que Lamartine i Hugo, els romàntics més coneguts, són partidaris del tron i la corona, els altres romàntics manifesten, a la fi, una clara tendència anticlerical i antimonàrquica. També cal dir que el caràcter bohemi que hom sol associar al romanticisme no fou, en absolut, propi del moviment en els seus inicis: des de Chateaubriand a Lamartine, l'actitud romàntica estigué representada, a França, gairebé exclusivament per aristòcrates, només molt lentament anà a parar a mans de plebeus com Hugo, Théophile Gautier i Alexandre Dumas, que, gradualment, abandonaren la seua posició conservadora i contribuïren a la renovació del vocabulari poètic, sempre frenat per un convencionalisme estèril, forjat al llarg dels ss XVII i XVIII (només cal recordar que el cèlebre escàndol de l'estrena d'Hernani es produí pel fet que determinades frases i expressions de l'obra foren considerades massa simples i freqüents), i també a la renovació del teatre, dominat per la puresa dels "classicistes". Al costat d'aquests diferents corrents romàntics cal no oblidar un altre aspecte del moviment que revestí una singular importància en diferents països: el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present a l'hora dels romàntics i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals. Leopardi, a Itàlia; D.Solomós i A.Kalvos, a Grècia; Mistral i els felibres a Occitània; els poetes de la Renaixença, als Països Catalans, són els exemples més coneguts d'aquest nou i inquietant moviment historicopolític del llarg període romàntic, un període que, amb totes les seues contradiccions, representà una de les variacions més importants en la història de la mentalitat occidental i va ser alhora absolutament conscient del seu paper històric.


Goethe i el començament del romanticisme

La figura literària clau en el naixement del romanticisme és Goethe. Es tracta d'un escriptor que encara manté molts trets de la Il·lustració, entre els quals mereixen destacar-se:

· La seua vida, igual que la de molts dels seus personatges, no es defineix per l'heroisme de la lluita contra l'ordre establert, sinó per la recerca del plaer i la felicitat. Aquesta recerca del plaer vital, i no els problemes morals o sentimentals que angoixen l'escriptor romàntic és la causa de les tensions espirituals que el turmenten.

· Aspira a aconseguir el triomf de la intel·ligència ordenadora sobre l'atzar i el caos. No creu en la intuïció ni en el valor de les emocions per elles mateixes.

· Políticament se situa en una postura conservadora, perquè la seua defensa de la llibertat no es refereix a la del ciutadà, sinó a la de l'artista i el gran home.

Però juntament amb els trets anteriors, la seua obra també presenta caràcters romàntics:

· Tota l'obra literària de Goethe és projecció de la seua personalitat i de les seues experiències vitals.

 · Defensa la llibertat de l'artista i rebutja de ple les regles neoclàssiques.

· Molts dels seus personatges es deixen arrossegar per les passions que, com succeeix amb Werther, acaben destruint-los.

· En les obres de la seua primera etapa el llenguatge literari es caracteritza per l'abundància d'exclamacions i de recursos retòrics.

· L'ambientació d'alguns dels seus textos està dominada pels paisatges nocturns i misteriosos; la descripció del paisatge és un element que permet reflectir els sentiments dels personatges.

· Aborda temes propis del romanticisme, com la rebel·lia i les passions amoroses desbocades.

La producció literària de Goethe passa per dues etapes clarament diferenciades. La primera d'elles (1749-1786) es caracteritza pel romanticisme de les obres compostes. És el període de formació en què entra en contacte amb el pensador Herder i els membres del moviment Sturm und Drang.

Sens dubte, l'obra més important del període és Les desventures del jove Werther (1774). En aquesta novel·la Goethe relata la passió amorosa de Werther cap a Carlota i la impossibilitat d’aquest amor, perquè ella està promesa. Werther s'allunya de Carlota, però el seu amor no desapareix i torna al cap del temps junt amb l'amada, que ja s'ha casat. Al ser rebutjat per ella, Werther  se suïcida.  El tema principal de la novel·la és el dolor provocat per la impossibilitat amorosa. El patiment de Werther és tan gran que la vida perd el sentit i decideix suïcidar-se. Aquesta decisió introdueix un segon tema en l'obra: la rebel·lia contra les normes morals, perquè el personatge se sent amo de la seua pròpia vida i usurpa el paper de Déu. El caràcter romàntic de la novel·la es manifesta en els temes indicats, en el llenguatge ple d'hipèrboles i exclamacions, i en la utilització d'experiències biogràfiques pròpies. La frustració de Werther respon a un fracàs sentimental del mateix Goethe i la de la mort  del protagonista prové del suïcidi d'un col·lega de l'autor a conseqüència d'una ruptura amorosa.

La segona etapa (des de 1786) en la producció literària de Goethe es caracteritza per un acostament gradual al classicisme, encara que no deixarà d'abordar temes tan típicament romàntics com el de la rebel·lia o la passió amorosa. El nou període s'inicia el 1786, any en què l'autor abandona Alemanya i es dirigeix a Itàlia, on s’està dos anys. A Itàlia compon tres obres interessants: Ifigènia a Tauris, el tema principal de la qual és la rebel·lia contra la divinitat i la fe en què l'home és capaç de resoldre els seus misteris i problemes; Torquato Tasso, obra centrada en el tràgic destí de l'artista; i les Elegies romanes, col·lecció de poemes entorn de la seua agitada vida amorosa. Ja de de tornada a Alemanya, Goethe es dedicarà a la redacció dels Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, novel·la que veurà publicada el 1796. L'obra és un relat de la seua pròpia evolució personal i artística, perquè narra la vida d'un jove burgés que, després de dedicar-se a l'art i moure's entre figures romàntiques, acaba assentant el cap i treballant per al bé de la humanitat.

Però el gran projecte literari de Goethe va ser, sens dubte, Faust. L'obra adopta una forma aparentment dramàtica, però les seues peculiaritats la fan irrepresentable en tota la seua extensió, donada la varietat d'espais, temps, alternança d'accions, complexitat de la trama, llargues relacions narratives i digressions posades en boca dels personatges. La primera part del Faust, publicada el 1808, s'inicia amb una aposta per la qual Déu permet Mefistòfil posar a prova el doctor Faust, un ancià cansat de viure i de la saviesa. Mefistòfil ofereix a Faust la joventut, el plaer i la saviesa a canvi d'emportar-se la seua ànima quan se senta tan feliç que demane que el temps es detinga. El doctor i el diable firmen el pacte i inicien un viatge màgic per diferents llocs. En aquest viatge, el doctor coneix  Margarida i demana ajuda a Mefistòfil per  seduir-la. A conseqüència de les seues relacions amoroses, moren la mare i el germà de la xicota i Margarida és empresonada acusada de la mort de la mare i del fill nascut de les seues relacions amb Faust. El doctor torna a demanar a Mefistòfil ajuda per  alliberar la xicota; però a l'eixir de la presó Margarida rebutja Faust, horroritzada i penedida dels seus actes, la qual cosa permet la seua salvació. 


Bibliografia utilitzada

Encyclopaedia Britannica

Gran Enciclopèdia Catalana

Literatura universal. Edelvives.

Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal. La Magrana, 1999.

Picon, Gaëtan: Le romantisme (dins Histoire des littératures 2. Littératures occidentales. Encyclopédie de la Pléiade. 1956.)

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Historia de la literatura universal. Gredos.

 

Per a saber-ne més

Abrams, M.H.: El espejo y la lámpara. Barral Editores, 1975.

Abrams, M.H.: El romanticismo: tradición y revolución. Visor, 1992.

Béguin, Albert: El alma romántica y el sueño. FCE, 1978.

Bowra, C.M.: La imaginación romántica. Taurus, 1972.

Clark, Kenneth: La rebelión romántica: el arte romántico frente al clásico. Alianza Editorial, 1990.

 

 

 

 

 

 

ĉ
Enric Iborra,
11 de febr. 2011, 2:39
Comments