Introducció
El conflicte entre l’escriptor i la societat burgesa que van
viure tant Baudelaire com Flaubert, es va traduir en una nova literatura, la de
la modernitat, caracteritzada pel refús a admetre cap restricció en la tria
artística dels temes i centrada en l’experiència de la vida urbana. La poesia
de Baudelaire, que expressa les ambivalències del seu món imaginatiu i emotiu,
sense defugir-ne els aspectes repugnants i morbosos, va reemplaçar la concepció
tradicional de la bellesa artística. Els poemes de Les flors del mal, la seua gran i única obra com a poeta, són,
justament “les flors malaltisses” de la civilització industrial en què es movia
i que fan d’aquest llibre, com ell mateix diu, un “miserable diccionari de
melancolia i de crim”. Les imatges dels seus poemes combinen sovint els
elements llunyans i exòtics amb els quotidians i tenen una gran força
expressiva com a conseqüència de la seua precisió i exactitud.
El simbolisme.
Autors més rellevants
El simbolisme es va presentar des del principi com un
programa o una poètica no enfrontada a, però sí complementària de la poètica
del romanticisme. En Les flors del mal,
llibre en certa manera fundacional, Baudelaire osciŀla entre categories i
procediments tradicionalment considerats “romàntics”, entre els quals la
concepció del poeta com un ésser profètic, com
a vident, altres vegades com un ésser inadaptat a les lleis comunes de
la societat, i categories i usos retòrics del llenguatge que signifiquen una
novetat evident, clarament contraposats a l’escola romàntica. No és sols que
Baudelaire fera entrar, gairebé de sobte, el tema de la ciutat en la poesia
europea, sinó que va inventar una nova poètica basada en una concepció molt novedosa
de la coŀlaboració mútua entre els diversos sentits o sensacions —l’anomenada
sinestèsia— , i va posar les bases per a la radicalització d’un aspecte que el
romanticisme ja havia insinuat, és a dir, la relació estreta entre l’entitat
verbal del vers i l’eficàcia fonèticoconceptual de la seua musicalitat. Va ser
aquest un moviment literari de molt llarg abast, i Baudelaire no significa més
que el seu inici: cal acudir als escrits de Verlaine i Mallarmé sobre la
relació entre poesia i música per trobar aquesta teoria desenvolupada del tot.
Si s’hagués de definir en poques paraules el que s’entén per
“simbolisme”, podria dir-se que es va
tractar d’un cert refinament en l’art de l’ambigüitat per a expressar allò
indeterminat en la sensibilitat humana i en alguns fenòmens naturals. D’altra
banda, seguint les teories d’Allan Poe, Baudelaire va tendir a reemplaçar el
concepte romàntic d’”inspiració” pel d’”artesania”. Això significa, en certa
mesura, una tornada al criteri “composicional” i retòric de la poesia anterior
al romanticisme.
El moviment simbolista no es va perfilar completament fins
que va ser teoritzat pels deixebles més pròxims a Baudelaire, en especial
Mallarmé, que tant en els seus poemes com en els seus articles teòrics va
acabar de definir els elements característics d’aquesta vasta producció
poètica, que aniria, strictu sensu, des
del propi Baudelaire fins a molts poetes de la primera meitat del segle xx, com T.S. Eliot, Valéry, Rainer Maria
Rilke, Juan Ramón Jiménez, Jorge Guillén o Wallace Stevens. Expressions tan
clares com la de Verlaine —“De la musique
avant toute chose”— donen idea d’aquesta valoració intrínseca del vers com
a organisme sonor relativament independent (de vegades ho resultarà del tot,
com en molts versos de Mallarmé, de molt difícil connexió amb qualsevol objecte
o ideal).
Quan es parla del simbolisme, es pensa sempre en el fet que
les paraules del poema deixen de tenir un sentit únic i obvi per remetre a
diversos significats que donen com a resultat una cosa nova i màgica.Tota la
reflexió simbolista considera el llenguatge poètic sobretot com a evocador o
suggeridor d'un munt de sensacions. Això representa una novetat transcendental
en la història literària occidental, i trenca amb la tradició poètica que veu
el llenguatge humà només com un mitjà per imitar el món real i el pensament.
A més de Baudelaire, hi ha tres poetes que sobresurten en el
grup dels simbolistes francesos: Verlaine,
Rimbaud i Mallarmé. Paul Verlaine (1844-1896) és un del
poetes més importants del simbolisme. Els dos primers llibres que escriu, Poemes saturnians (1866) i Festes galants (1869), tenen un ressò
fort de Baudelaire, si bé ja prenen unes característiques totalment
individuals. Un dels aspectes més propis de la poesia d'aquest poeta és la
tendència a voler convertir en música els versos. A partir de recursos com l'al·literació,
els ritmes o les sonoritats rebuscades, intenta acostar-se a la idea de la
melodia.
Però, a partir del 1871, la seua relació amb un altre poeta,
Rimbaud, afegirà a aquests aspectes poètics una veu nova que tradueix els
trasbalsos morals que el dominen. Hi ha poemes malenconiosos i fins i tot
obscens, en els llibres Ara i adés
(1885) o Paral·lelament (1889). En el
fons, el que és diferent i nou en Verlaine i, que més tard quedarà com a
estendard dels simbolistes, és la voluntat de demostrar amb la seua poesia que
les sensacions i els sentiments es transmeten molt millor si només es
suggereixen.
Arthur Rimbaud (1854-1891) va ser un dels
simbolistes menys preocupats per la fama i el reconeixement públic. Les seues
relacions tempestuoses i apassionades amb Verlaine van ser un escàndol per
l'època. Educat
severament, manifestà aviat una rebel·lia i un inconformisme totals. Dotat
d'una rara precocitat intel·lectual, a 14 anys componia poemes de gran
perfecció inspirats en Victor Hugo i Baudelaire, els quals admirà sempre. Contrari
a Napoleó III, celebrà la caiguda del II Imperi i l'aparició de la Commune
(1871), i fugí de casa amb intenció d'arribar a París. En aquesta època començà
la seva revolució poètica, caracteritzada per la ruptura formal amb qualsevol
concepte de moral tradicional, amb la religió i amb la literatura. El fruit
serà un dels seus poemes més colpidors: Bateau ivre. Anà a
París (1871), on es lliurà, amb Verlaine, amb qui mantingué relacions
homosexuals, a la vida bohèmia. Junts viatjaren per Anglaterra i Bèlgica, però
a Brussel·les, després d'una greu ruptura, fou ferit pel seu amic d'un tret de
pistola. En Une saison en Enfer (1873) el poeta fa un comiat
de la poesia, de les seves rebel·lions i al·lucinacions. Tanmateix, tot això
reapareix, i força accentuat, en Illuminations, poemes en prosa, la
majoria escrits entre el 1874 i el 1875, que representen el final de l'evolució
poètica de l'autor. Aquestes dues darreres obres han estat traduïdes al català
per J.Palau i Fabre (1966). Després del 1875, deixà absolutament d'escriure i
emprengué una llarga sèrie d'aventures i viatges que el portaren a molts
països, entre ells Java, Aràbia i Abissínia. A Abissínia es lliurà a tota mena
de negocis, entre ells el contraban d'armes. Havent tornat a França per un tumor
en el genoll, a Marsella li amputaren la cama, i morí mesos després. El mateix
any aparegué el primer recull de la seva obra poètica, al qual succeïren
diverses edicions completes. La poesia de Rimbaud és plena d'imatges
al·lucinants. Aquestes visions, primerament literàries (Bateau ivre, per
exemple), seran després autènticament viscudes, i els dos plans, visionari i
real, es fondran d'una manera perfecta en les sevesIlluminations.
Rimbaud creà un llenguatge poètic riquíssim de sensacions, amb metàfores desconcertants
i una màgica sonoritat. (GEC)
Stéphane Mallarmé (1842-1898) va tenir una vida
absolutament diferent de la dels poetes anteriorment citats. Era un modest
professor, un burgès de províncies, d'existència ordenada i regular. Però la seua
poesia és una aventura vertiginosa viscuda a través de l'intel·lecte. Per a
Mallarmé l’acte poètic és un intent de creació pura que, en lloc de basar-se i
guiar-se pel món que es vol expressar, tendirà a abolir completament aquest món
per seguir únicament la llei interna del llenguatge. L’objectiu de Mallarmé no
és reemplaçar el real aparent per un altre real fet de sensacions, de relacions
imprevistes i subtils, sinó aprofitant l’erosió que provoca sobre el món aquest
joc fluid, suprimir al final tota realitat, a fi que s’establisca el regne pur
de la paraula: “cedir la iniciativa als mots”.
Charles
Baudelaire (1821-1867)
Biografia
Nascut a París el 1821, el seu pare va morir
quan tenia sis anys i al cap d’un any i mig la mare es va tornar a casar. La
idealització del pare i el ressentiment contra la mare expliquen la joventut
inestable de Baudelaire, que va ser expulsat
del col·legi tot i ser un estudiant brillant. Amb la intenció d’apartar-lo de
les suposades males companyies, la família el va enviar el 1841 a l’Índia, però
Baudelaire va interrompre el viatge a l’illa de Reunió, on va estar-se un mes.
El 1842, ja retornat a França, va rebre l’herència del seu
pare i durant dos anys va poder viure a la seua manera. Però la família,
preocupada per la vida dispendiosa que duia, el va sotmetre al control d’un
notari. Dos anys abans s’havia unit amb Jeanne Duval, una jove actriu mulata,
que li va inspirar els millors poemes amorosos. La sífilis, que Baudelaire
patia des de jove, li va minar progressivament la salut. El 1845 va començar a publicar articles de
crítica d’art i poc després va fer el descobriment decisiu de l’obra d’Edgar
Allan Poe, que va traduir al francés, i que el va portar a una nova estètica
centrada en l’experiència personal dins de la societat burgesa urbana.
El 1857 va aparéixer la primera edició de Les flors del mal, i Baudelaire i el seu
editor van ser processats per obscenitat. Dos mesos abans, també havia estat
processada pel mateix motiu Madame Bovary
de Flaubert. Baudelaire i el seu editor van ser condemnats a pagar una multa i
sis dels poemes del llibre van ser prohibits. Més endavant va publicar poemes
en prosa i Els paradisos artificials,
en què tracta la influència de les drogues sobre la imaginació i la
creativitat. Després de patir un atac, que el va deixar postrat durant un any,
va morir el 1869.
Baudelaire i la
modernitat poètica
Baudelaire està en l’origen de la poesia moderna, perquè:
a) és el primer que
concep la ciutat com a objecte artístic.
La naturalesa s’ha extingit i Baudelaire proposa l’assumpció
radical de la metròpolis i de la massa anònima. La naturalesa, que havia estat
el fonament de la producció artística, és substituïda per una nova naturalesa
que imposa l’instant i la multitud com a formes del temps i de l’espai. (Els
nombres entre parèntesi fan referència a la pàgina de l’edició de Les flors del mal de Jordi Llovet. Labutxaca.)
Comentari: A una dona
que passa. 307
b) refús a admetre cap
restricció en la tria artística dels temes;
reemplaça la concepció tradicional de la bellesa artística.
Per a protegir-la de la trivialitat, la bellesa ha de ser
estranya. Baudelaire reivindica la anomrmalitat, la dissonància, la lletjor,
que donen misteri i atractiu alhora. Una concepció tràgica de la bellesa.
Comentari: Himne a la
bellesa. 101
c) tendència a crear
situacions deliberadament antirromàntiques.
Comentari: Una
carronya. 123
De tota manera, Baudelaire manté encara categories i procediments tradicionalment considerats
romàntics, com la concepció del poeta com a ésser inadaptat a les lleis
comunes de la societat i, alhora, com un vident.
Comentari: Benedicció,
51; L’albatros, 57.
d) refús de la inspiració
romàntica: el poema ja no és el resultat d’una iŀluminació, sinó d’un
treball meticulós.
e) una nova poètica:
la veritable funció de la poesia és la
imaginació, concebuda no com la capacitat d’inventar noms ficticis, sinó
com la descoberta d’una suprarrealitat que existeix al món.
Les formes sensibles, múltiples en aparença, són de fet
l’eco d’una realitat única. Només la imaginació del poeta pot captar
l’existència objectiva de relacions entre la diversitat de les coses i els
éssers. Les correspondències revelen el món com una unitat “tenebrosa i
profunda”.
Comentari: Correspondències,
61.
Les flors del mal
El
títol: Les flors del mal
evoca un món de paradoxes que són implícites en el contrast del títol. El terme
“mal” expressa el ventall complet dels temes principals de Baudelaire —tedi,
mort, depressió, angoixa, desesperació, sofriment moral i físic—. Però
l’originalitat del títol es troba en l’associació de la bellesa i el mal, un
oxímoron que suggereix l’operació alquímica d’extreure bellesa (poesia) del
tema del mal.
A diferència de la poesia tradicional que es basava en la
bellesa serena del món natural per a expressar les emocions, Baudelaire va
sentir que la poesia moderna havia d’evocar els aspectes artificials i
paradoxals de la vida. Pensava que la bellesa podia evolucionar, amb
independència de la natura i alimentada fins i tot pel pecat. El resultat va
ser la confrontació entre dos mons, “spleen” i “ideal”. “Spleen” significa tot
el que està malament al món: mort, desesperació, solitud, assassinat i
malaltia. Per contra, l’ideal representa la transcendència de la dura realitat
de l’spleen, on l’amor és possible i els sentits s’uneixen en èxtasi.
Spleen
i Ideal: Baudelaire fa servir el tema de l’amor i de la passió per
a expressar aquesta interacció entre l’ideal i l’spleen. Aquesta ambivalència
entre l’ideal i l’spleen també s’expressa en l’assimilació de l’amant del poeta
a un cadàver putrefacte en La carronya.
És important recordar que l’spleen del poeta és inevitable: ocorre malgrat els
seus intents per fugir de la realitat. Les flors que espera trobar en una illa
en Perfum exòtic no existeixen. La
carronya pudent és la veritable “flor” del món.
L’ideal és sobretot una fugida de la realitat a través del
vi, de l’opi, del viatge i de la passió. L’ideal s’imagina com un estat de
felicitat, d’èxtasi i voluptat on el temps i la mort no tenen lloc. Baudelaire fa servir sovint imatges eròtiques per
expressar el sentiment apassionat de l’ideal. No obstant això, el
poeta constantment és confrontat amb la por de la mort, el fracàs de la
voluntat i l’opressió de l’esperit. L’ideal no és una realitat coneguda,
afirmada, i que l’home puga aconseguir. És una pura aspiració vers un més enllà
que s’allunya perpètuament. És allò que no és, allò que és massa bell i massa
pur per a existir.
Estructura: El
fet que Baudelaire ordenara Les Fleurs du
Mal com un edifici arquitectònic demostra la distància que el separa del
romanticisme, els llibres lírics del qual eren meres recopilacions que no feien
més que repetir formalment l’atzar de la inspiració.
Després d’un poema inicial, el primer grup (Spleen et Ideal) ens ofereix el contrast
entre exaltació i depressió. El grup següent (Tableaux Parisiens) mostra un intent de sortida al món exterior de
la gran ciutat, el tercer (Le Vin),
l’experiència d’evasió en el paradís de l’art. Però amb això no ss’aconsegueix
tampoc cap repòs. Per tant, continua el lliurament a la fascinació de l’esperit
destructor, el qual constitueix el quart grup, que porta el mateix títol que el
llibre. La conseqüència de tot això és la rebeŀlió sarcàstica contra Déu en el
cinqué grup (Révolte). Com a últim
recurs, només es pot cercar el repòs en la mort, en allò absolutament
desconegut: així acaba l’obra en el sisé i últim grup, La Mort.
La coherència interior de cada una d’aquestes parts és tan
visible com la dialèctica que les encadena. Els primers poemes, des de Benedicció a l’Himne a la bellesa, formen el cicle de l’art: evoquen l’existència
del poeta enfront de la incomprensió de la societat, manifesten la seua
grandesa al si de la seua misèria. I Baudelaire celebra les armes que són les
de la poesia: visió de la naturalesa segons les correspondències, retorn a un
paradís anterior. Els altres poemes, des de Perfum
exòtic a Sonet de tardor, formen
el cicle de l’amor. Entre aquest bloc se n’han pogut distingir d’altres,
cadascun corresponent a una inspiració diferent. Hi ha el llibre de Jeanne
Duval, el de Mme Sabatier, el de Marie Daubrun. Després, el cicle de l’Spleen
descriu el mal que, lluny de ser una angoixa passatgera, o un simple estat de
privació, és l’expressió més profunda de la desgràcia positiva de la
consciència. Les imatges claus hi descriuen l’asfíxia humana, l’horror i el
remordiment de ser un mateix. La terrible trilogia de la mala consciència
—l’Héautontimoroumenos, l’Irremediable, el Rellotge— clou aquest cicle i sembla
prohibir tota evasió.
Més que en el procés dialèctic que destrueix a poc a poc
totes les etapes en benefici de la mort, la veritat de Baudelaire es troba en
el conflicte del seu ideal i del seu spleen. Baudelaire no deixa de superar les
iŀlusions que intenten vèncer l’spleen: va en direcció a la mort. Però no deixa
de retornar de la mort cap a aquesta vida on retroba, al mateix temps que
l’spleen, l’èxtasi. Les Flors del Mal
no s’ha de llegir com una línia ascendent irremediablement tancada entre el seu
punt inicial i el seu punt final. Cal recórrer-lo com un cercle tancat sobre
ell mateix, que ens invita a tornar al punt de partida després d’haver tocat el
punt d’arribada.
Bibliografia
utilitzada
Benjamin, Walter: Iluminaciones
2 (Baudelaire). Taurus.
Encyclopaedia Britannica
Friedrich, Hugo: Estructura
de la lírica moderna. Seix Barral.
Gran Enciclopèdia
Catalana
Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal.
La Magrana, 1999.
Llovet, Jordi i altres: Teoría
literaria y literatura comparada. Ariel.
Picon, Gaëtan: Le style
de la nouvelle poésie (dins Histoire
des littératures 2. Littératures occidentales. Encyclopédie de la Pléiade.
1956.)
Picon, Gaëtan: La poésie
au xie siècle (dins Histoire des
littératures 3. Littératures françaises, connexes et marginales.
Encyclopédie de la Pléiade. 1958.)
Rincé, Dominique: Baudelaire
et la modernité poétique. PUF.
Riquer, Martín de i Valverde, José María: Historia de la literatura universal.
Gredos.
