5.1. Simbolisme i modernitat poètica. Autors més rellevants

Introducció

El conflicte entre l’escriptor i la societat burgesa que van viure tant Baudelaire com Flaubert, es va traduir en una nova literatura, la de la modernitat, caracteritzada pel refús a admetre cap restricció en la tria artística dels temes i centrada en l’experiència de la vida urbana. La poesia de Baudelaire, que expressa les ambivalències del seu món imaginatiu i emotiu, sense defugir-ne els aspectes repugnants i morbosos, va reemplaçar la concepció tradicional de la bellesa artística. Els poemes de Les flors del mal, la seua gran i única obra com a poeta, són, justament “les flors malaltisses” de la civilització industrial en què es movia i que fan d’aquest llibre, com ell mateix diu, un “miserable diccionari de melancolia i de crim”. Les imatges dels seus poemes combinen sovint els elements llunyans i exòtics amb els quotidians i tenen una gran força expressiva com a conseqüència de la seua precisió i exactitud.

El simbolisme. Autors més rellevants

El simbolisme es va presentar des del principi com un programa o una poètica no enfrontada a, però sí complementària de la poètica del romanticisme. En Les flors del mal, llibre en certa manera fundacional, Baudelaire osciŀla entre categories i procediments tradicionalment considerats “romàntics”, entre els quals la concepció del poeta com un ésser profètic, com  a vident, altres vegades com un ésser inadaptat a les lleis comunes de la societat, i categories i usos retòrics del llenguatge que signifiquen una novetat evident, clarament contraposats a l’escola romàntica. No és sols que Baudelaire fera entrar, gairebé de sobte, el tema de la ciutat en la poesia europea, sinó que va inventar una nova poètica basada en una concepció molt novedosa de la coŀlaboració mútua entre els diversos sentits o sensacions —l’anomenada sinestèsia— , i va posar les bases per a la radicalització d’un aspecte que el romanticisme ja havia insinuat, és a dir, la relació estreta entre l’entitat verbal del vers i l’eficàcia fonèticoconceptual de la seua musicalitat. Va ser aquest un moviment literari de molt llarg abast, i Baudelaire no significa més que el seu inici: cal acudir als escrits de Verlaine i Mallarmé sobre la relació entre poesia i música per trobar aquesta teoria desenvolupada del tot.

Si s’hagués de definir en poques paraules el que s’entén per “simbolisme”,  podria dir-se que es va tractar d’un cert refinament en l’art de l’ambigüitat per a expressar allò indeterminat en la sensibilitat humana i en alguns fenòmens naturals. D’altra banda, seguint les teories d’Allan Poe, Baudelaire va tendir a reemplaçar el concepte romàntic d’”inspiració” pel d’”artesania”. Això significa, en certa mesura, una tornada al criteri “composicional” i retòric de la poesia anterior al romanticisme.

El moviment simbolista no es va perfilar completament fins que va ser teoritzat pels deixebles més pròxims a Baudelaire, en especial Mallarmé, que tant en els seus poemes com en els seus articles teòrics va acabar de definir els elements característics d’aquesta vasta producció poètica, que aniria, strictu sensu, des del propi Baudelaire fins a molts poetes de la primera meitat del segle xx, com T.S. Eliot, Valéry, Rainer Maria Rilke, Juan Ramón Jiménez, Jorge Guillén o Wallace Stevens. Expressions tan clares com la de Verlaine —“De la musique avant toute chose”— donen idea d’aquesta valoració intrínseca del vers com a organisme sonor relativament independent (de vegades ho resultarà del tot, com en molts versos de Mallarmé, de molt difícil connexió amb qualsevol objecte o ideal).

Quan es parla del simbolisme, es pensa sempre en el fet que les paraules del poema deixen de tenir un sentit únic i obvi per remetre a diversos significats que donen com a resultat una cosa nova i màgica.Tota la reflexió simbolista considera el llenguatge poètic sobretot com a evocador o suggeridor d'un munt de sensacions. Això representa una novetat transcendental en la història literària occidental, i trenca amb la tradició poètica que veu el llenguatge humà només com un mitjà per imitar el món real i el pensament.

A més de Baudelaire, hi ha tres poetes que sobresurten en el grup dels simbolistes francesos:  Verlaine,  Rimbaud i  Mallarmé. Paul Verlaine (1844-1896) és un del poetes més importants del simbolisme. Els dos primers llibres que escriu, Poemes saturnians (1866) i Festes galants (1869), tenen un ressò fort de Baudelaire, si bé ja prenen unes característiques totalment individuals. Un dels aspectes més propis de la poesia d'aquest poeta és la tendència a voler convertir en música els versos. A partir de recursos com l'al·literació, els ritmes o les sonoritats rebuscades, intenta acostar-se a la idea de la melodia.

Però, a partir del 1871, la seua relació amb un altre poeta, Rimbaud, afegirà a aquests aspectes poètics una veu nova que tradueix els trasbalsos morals que el dominen. Hi ha poemes malenconiosos i fins i tot obscens, en els llibres Ara i adés (1885) o Paral·lelament (1889). En el fons, el que és diferent i nou en Verlaine i, que més tard quedarà com a estendard dels simbolistes, és la voluntat de demostrar amb la seua poesia que les sensacions i els sentiments es transmeten molt millor si només es suggereixen.

Arthur Rimbaud (1854-1891) va ser un dels simbolistes menys preocupats per la fama i el reconeixement públic. Les seues relacions tempestuoses i apassionades amb Verlaine van ser un escàndol per l'època. Educat severament, manifestà aviat una rebel·lia i un inconformisme totals. Dotat d'una rara precocitat intel·lectual, a 14 anys componia poemes de gran perfecció inspirats en Victor Hugo i Baudelaire, els quals admirà sempre. Contrari a Napoleó III, celebrà la caiguda del II Imperi i l'aparició de la Commune (1871), i fugí de casa amb intenció d'arribar a París. En aquesta època començà la seva revolució poètica, caracteritzada per la ruptura formal amb qualsevol concepte de moral tradicional, amb la religió i amb la literatura. El fruit serà un dels seus poemes més colpidors: Bateau ivre. Anà a París (1871), on es lliurà, amb Verlaine, amb qui mantingué relacions homosexuals, a la vida bohèmia. Junts viatjaren per Anglaterra i Bèlgica, però a Brussel·les, després d'una greu ruptura, fou ferit pel seu amic d'un tret de pistola. En Une saison en Enfer (1873) el poeta fa un comiat de la poesia, de les seves rebel·lions i al·lucinacions. Tanmateix, tot això reapareix, i força accentuat, en Illuminations, poemes en prosa, la majoria escrits entre el 1874 i el 1875, que representen el final de l'evolució poètica de l'autor. Aquestes dues darreres obres han estat traduïdes al català per J.Palau i Fabre (1966). Després del 1875, deixà absolutament d'escriure i emprengué una llarga sèrie d'aventures i viatges que el portaren a molts països, entre ells Java, Aràbia i Abissínia. A Abissínia es lliurà a tota mena de negocis, entre ells el contraban d'armes. Havent tornat a França per un tumor en el genoll, a Marsella li amputaren la cama, i morí mesos després. El mateix any aparegué el primer recull de la seva obra poètica, al qual succeïren diverses edicions completes. La poesia de Rimbaud és plena d'imatges al·lucinants. Aquestes visions, primerament literàries (Bateau ivre, per exemple), seran després autènticament viscudes, i els dos plans, visionari i real, es fondran d'una manera perfecta en les sevesIlluminations. Rimbaud creà un llenguatge poètic riquíssim de sensacions, amb metàfores desconcertants i una màgica sonoritat. (GEC)


Stéphane Mallarmé (1842-1898) va tenir una vida absolutament diferent de la dels poetes anteriorment citats. Era un modest professor, un burgès de províncies, d'existència ordenada i regular. Però la seua poesia és una aventura vertiginosa viscuda a través de l'intel·lecte. Per a Mallarmé l’acte poètic és un intent de creació pura que, en lloc de basar-se i guiar-se pel món que es vol expressar, tendirà a abolir completament aquest món per seguir únicament la llei interna del llenguatge. L’objectiu de Mallarmé no és reemplaçar el real aparent per un altre real fet de sensacions, de relacions imprevistes i subtils, sinó aprofitant l’erosió que provoca sobre el món aquest joc fluid, suprimir al final tota realitat, a fi que s’establisca el regne pur de la paraula: “cedir la iniciativa als mots”.


Charles Baudelaire (1821-1867)

Biografia

Nascut a París el 1821, el seu pare va morir quan tenia sis anys i al cap d’un any i mig la mare es va tornar a casar. La idealització del pare i el ressentiment contra la mare expliquen la joventut inestable de Baudelaire, que va ser  expulsat del col·legi tot i ser un estudiant brillant. Amb la intenció d’apartar-lo de les suposades males companyies, la família el va enviar el 1841 a l’Índia, però Baudelaire va interrompre el viatge a l’illa de Reunió, on va estar-se un mes. 

El 1842, ja retornat a França, va rebre l’herència del seu pare i durant dos anys va poder viure a la seua manera. Però la família, preocupada per la vida dispendiosa que duia, el va sotmetre al control d’un notari. Dos anys abans s’havia unit amb Jeanne Duval, una jove actriu mulata, que li va inspirar els millors poemes amorosos. La sífilis, que Baudelaire patia des de jove, li va minar progressivament la salut.  El 1845 va començar a publicar articles de crítica d’art i poc després va fer el descobriment decisiu de l’obra d’Edgar Allan Poe, que va traduir al francés, i que el va portar a una nova estètica centrada en l’experiència personal dins de la societat burgesa urbana.

El 1857 va aparéixer la primera edició de Les flors del mal, i Baudelaire i el seu editor van ser processats per obscenitat. Dos mesos abans, també havia estat processada pel mateix motiu Madame Bovary de Flaubert. Baudelaire i el seu editor van ser condemnats a pagar una multa i sis dels poemes del llibre van ser prohibits. Més endavant va publicar poemes en prosa i Els paradisos artificials, en què tracta la influència de les drogues sobre la imaginació i la creativitat. Després de patir un atac, que el va deixar postrat durant un any, va morir el 1869.

Baudelaire i la modernitat poètica

Baudelaire està en l’origen de la poesia moderna, perquè:

a) és el primer que concep la ciutat com a objecte artístic.

La naturalesa s’ha extingit i Baudelaire proposa l’assumpció radical de la metròpolis i de la massa anònima. La naturalesa, que havia estat el fonament de la producció artística, és substituïda per una nova naturalesa que imposa l’instant i la multitud com a formes del temps i de l’espai. (Els nombres entre parèntesi fan referència a la pàgina de l’edició de Les flors del mal de Jordi Llovet. Labutxaca.)

Comentari: A una dona que passa. 307

b) refús a  admetre cap restricció en la tria artística dels temes;  reemplaça la concepció tradicional de la bellesa artística.

Per a protegir-la de la trivialitat, la bellesa ha de ser estranya. Baudelaire reivindica la anomrmalitat, la dissonància, la lletjor, que donen misteri i atractiu alhora. Una concepció tràgica de la bellesa.

Comentari: Himne a la bellesa. 101

c) tendència a crear situacions deliberadament antirromàntiques.

Comentari: Una carronya. 123

De tota manera, Baudelaire manté encara categories i procediments tradicionalment considerats romàntics, com la concepció del poeta com a ésser inadaptat a les lleis comunes de la societat i, alhora, com un vident.

Comentari: Benedicció, 51; L’albatros, 57.

d) refús de la inspiració romàntica: el poema ja no és el resultat d’una iŀluminació, sinó d’un treball meticulós.

e) una nova poètica: la veritable funció de la poesia és la imaginació, concebuda no com la capacitat d’inventar noms ficticis, sinó com la descoberta d’una suprarrealitat que existeix al món.

Les formes sensibles, múltiples en aparença, són de fet l’eco d’una realitat única. Només la imaginació del poeta pot captar l’existència objectiva de relacions entre la diversitat de les coses i els éssers. Les correspondències revelen el món com una unitat “tenebrosa i profunda”.

Comentari: Correspondències, 61.

Les flors del mal

El títol: Les flors del mal evoca un món de paradoxes que són implícites en el contrast del títol. El terme “mal” expressa el ventall complet dels temes principals de Baudelaire —tedi, mort, depressió, angoixa, desesperació, sofriment moral i físic—. Però l’originalitat del títol es troba en l’associació de la bellesa i el mal, un oxímoron que suggereix l’operació alquímica d’extreure bellesa (poesia) del tema del mal.

A diferència de la poesia tradicional que es basava en la bellesa serena del món natural per a expressar les emocions, Baudelaire va sentir que la poesia moderna havia d’evocar els aspectes artificials i paradoxals de la vida. Pensava que la bellesa podia evolucionar, amb independència de la natura i alimentada fins i tot pel pecat. El resultat va ser la confrontació entre dos mons, “spleen” i “ideal”. “Spleen” significa tot el que està malament al món: mort, desesperació, solitud, assassinat i malaltia. Per contra, l’ideal representa la transcendència de la dura realitat de l’spleen, on l’amor és possible i els sentits s’uneixen en èxtasi.

Spleen i Ideal: Baudelaire fa servir el tema de l’amor i de la passió per a expressar aquesta interacció entre l’ideal i l’spleen. Aquesta ambivalència entre l’ideal i l’spleen també s’expressa en l’assimilació de l’amant del poeta a un cadàver putrefacte en La carronya. És important recordar que l’spleen del poeta és inevitable: ocorre malgrat els seus intents per fugir de la realitat. Les flors que espera trobar en una illa en Perfum exòtic no existeixen. La carronya pudent és la veritable “flor” del món.

L’ideal és sobretot una fugida de la realitat a través del vi, de l’opi, del viatge i de la passió. L’ideal s’imagina com un estat de felicitat, d’èxtasi i voluptat on el temps i la mort no tenen lloc. Baudelaire fa servir sovint imatges eròtiques per expressar el sentiment apassionat de l’ideal. No obstant això, el poeta constantment és confrontat amb la por de la mort, el fracàs de la voluntat i l’opressió de l’esperit. L’ideal no és una realitat coneguda, afirmada, i que l’home puga aconseguir. És una pura aspiració vers un més enllà que s’allunya perpètuament. És allò que no és, allò que és massa bell i massa pur per a existir.

Estructura: El fet que Baudelaire ordenara Les Fleurs du Mal com un edifici arquitectònic demostra la distància que el separa del romanticisme, els llibres lírics del qual eren meres recopilacions que no feien més que repetir formalment l’atzar de la inspiració.

Després d’un poema inicial, el primer grup (Spleen et Ideal) ens ofereix el contrast entre exaltació i depressió. El grup següent (Tableaux Parisiens) mostra un intent de sortida al món exterior de la gran ciutat, el tercer (Le Vin), l’experiència d’evasió en el paradís de l’art. Però amb això no ss’aconsegueix tampoc cap repòs. Per tant, continua el lliurament a la fascinació de l’esperit destructor, el qual constitueix el quart grup, que porta el mateix títol que el llibre. La conseqüència de tot això és la rebeŀlió sarcàstica contra Déu en el cinqué grup (Révolte). Com a últim recurs, només es pot cercar el repòs en la mort, en allò absolutament desconegut: així acaba l’obra en el sisé i últim grup, La Mort.

La coherència interior de cada una d’aquestes parts és tan visible com la dialèctica que les encadena. Els primers poemes, des de Benedicció a l’Himne a la bellesa, formen el cicle de l’art: evoquen l’existència del poeta enfront de la incomprensió de la societat, manifesten la seua grandesa al si de la seua misèria. I Baudelaire celebra les armes que són les de la poesia: visió de la naturalesa segons les correspondències, retorn a un paradís anterior. Els altres poemes, des de Perfum exòtic a Sonet de tardor, formen el cicle de l’amor. Entre aquest bloc se n’han pogut distingir d’altres, cadascun corresponent a una inspiració diferent. Hi ha el llibre de Jeanne Duval, el de Mme Sabatier, el de Marie Daubrun. Després, el cicle de l’Spleen descriu el mal que, lluny de ser una angoixa passatgera, o un simple estat de privació, és l’expressió més profunda de la desgràcia positiva de la consciència. Les imatges claus hi descriuen l’asfíxia humana, l’horror i el remordiment de ser un mateix. La terrible trilogia de la mala consciència —l’Héautontimoroumenos, l’Irremediable, el Rellotge— clou aquest cicle i sembla prohibir tota evasió.

Més que en el procés dialèctic que destrueix a poc a poc totes les etapes en benefici de la mort, la veritat de Baudelaire es troba en el conflicte del seu ideal i del seu spleen. Baudelaire no deixa de superar les iŀlusions que intenten vèncer l’spleen: va en direcció a la mort. Però no deixa de retornar de la mort cap a aquesta vida on retroba, al mateix temps que l’spleen, l’èxtasi. Les Flors del Mal no s’ha de llegir com una línia ascendent irremediablement tancada entre el seu punt inicial i el seu punt final. Cal recórrer-lo com un cercle tancat sobre ell mateix, que ens invita a tornar al punt de partida després d’haver tocat el punt d’arribada.

 

Bibliografia utilitzada

Benjamin, Walter: Iluminaciones 2 (Baudelaire). Taurus.

Encyclopaedia Britannica

Friedrich, Hugo: Estructura de la lírica moderna. Seix Barral.

Gran Enciclopèdia Catalana

Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal. La Magrana, 1999.

Llovet, Jordi i altres: Teoría literaria y literatura comparada. Ariel.

Picon, Gaëtan: Le style de la nouvelle poésie (dins Histoire des littératures 2. Littératures occidentales. Encyclopédie de la Pléiade. 1956.)

Picon, Gaëtan: La poésie au xie siècle (dins Histoire des littératures 3. Littératures françaises, connexes et marginales. Encyclopédie de la Pléiade. 1958.)

Rincé, Dominique: Baudelaire et la modernité poétique. PUF.

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Historia de la literatura universal. Gredos.

 

 

 

 

 

ĉ
Enric Iborra,
9 d’abr. 2011, 4:24
Comments