6.2. La novel·la nord-americana: la Generació Perduda.

L'anomenada Generació Perduda va ser un grup de notables escriptors nord-americans que van viure a París i en altres ciutats europees en el període que va des del final de la Primera Guerra Mundial fins a la Gran Depressió. La guerra exacerbà la consciència crítica d'aquests escriptors envers el seu país, del qual s'automarginaren i en denunciaren el conservadorisme i l'estretor de mires. No formaren mai, però, una escola en sentit estricte i mostraren en tot moment un fort individualisme.  Aquest grup inclou  figures com John Dos Passos, Ezra Pound, Erskine Caldwell, Ernest Hemingway, John Steinbeck i Francis Scott Fitzgerald. Com a grup més o menys compacte, tingueren el seu període de màxima activitat al París de la dècada dels anys vint, i es distingiren per una forma de vida inconformista i bohèmia.

Un fet que els uneix a tots és que van veure de prop els horrors de la guerra. Dos Passos va participar en la Primera Guerra Mundial dins del cos de la Creu Roja dels Estats Units. Hemingway va ser soldat de infanteria i va estar en el front de batalla. Faulkner, per la seua banda, es va allistar en la Real Força Aèria Canadenca i Fitzgerald ho va fer en l’Exèrcit Nord-americà.

Aquesta generació d'autors apareix en la literatura nord-americana durant una època difícil econòmicament per als Estats Units. A més, la dècada dels anys 20 va ser la que va veure l'emergència de grups criminals que es dedicaven al tràfic de alcohol a causa de la Llei Seca votada al Congrés dels Estats Units el 1919.

La Generació Perduda mostra en algunes de les seues obres els efectes de la Gran Depressió, com Els raïms de la ira de John Steinbeck, un llibre que plasma els efectes d'aquesta crisi en el camp nord-americà. D'altra banda, Manhattan Transfer de John Dos Passos és una al·legoria de la Terra Promesa que acaba engolint els seus fundadors. Aquesta novel·la, juntament amb El gran Gatsby de Fitzgerald, és probablement l'obra que millor reflecteix el materialisme de la societat nord-americana que és a punt de submergir-se en el marasme econòmic que donaria lloc al Crack del 1929.

Encara que els escriptors d’aquesta generació presenten diferències importants en les seues concepcions narratives, comparteixen aquestes característiques:

a) mostren una visió múltiple de la realitat contemporània mitjançant tècniques com el contrapunt, el fragmentarisme dels relats, la desaparició del narrador omnisicient o la inclusió de materials no específicament narratius.

b) les obres d’aquests autors mostren una visió molt crítica sobre la Primera Guerra Mundial i el món econòmic nord-americà, així com una absoluta falta de fe en els valors tradicionals i en la societat burgesa. Aquesta actitud rebel es tradueix en alguns autors en la recerca de la diversió i l’aprofitament del moment, com ocorre en Scott Fitzgerald. En altres casos condueix al radicalisme polític des de l’esquerra, com van fer Dos Passos o Steinbeck. Hemingway, en canvi, es decanta per la recerca del perill a través de l’acció com  a camí per a aconseguir la dignitat personal.

c) busquen una forma d’expressió adequada als nous temps.       

John Dos Passos (1896-1970)

Nét d'emigrants portuguesos, pertanyia a una família benestant i es graduà a Harvard (1916). El 1917 entrà a formar part del cos d'ambulàncies i aquesta experiència bèl·lica produí One Man's Initiation (1917) i Three Soldiers (1921), novel·les arquetípiques de la 'Generació Perduda'. Fou corresponsal a Europa i a l'Orient Mitjà, publicà un llibre d'impressions sobre Espanya, Rosinante to the Road Again (1922), i quan tornà a la narrativa abandonà l'individualisme de les seves primeres obres amb una novel·la col·lectiva d'ambient urbà, Streets of Night (1923), preludi de Manhattan Transfer (1925), pintura de múltiples personatges i escenaris, determinats per l'aclaparadora atmosfera de Nova York. Prengué part en la defensa dels anarquistes Sacco i Vanzetti, per la qual cosa fou empresonat. La trilogia USA —The Forty-second Parallel (1930), 1919 (1932) i The Big Money (1936)— constituí una clamorosa acusació del sistema nord-americà en una espècie d'història dels EUA els trenta primers anys del s XX. L'estil brillant d'aquesta trilogia, la novetat dels seus procediments i la penetració de la seua anàlisi en fan la seua obra mestra. Des del punt de vista tècnic, la trilogia està formada per diverses línies d’acció que s’alternen i s’entrecreuen sense comentaris per part del narrador. A més, és freqüent la interrupció de l’argument mitjançant textos diversos per recrear el clima de l’època: titulars de periòdics, anuncis, cançons, etc. Juntament a aquests elements que doten de realisme històric el relat, Dos Passos inclou fragments lírics amb evocacions de l’autor, sentiments o idees que, de vegades, coincideixen amb les dels protagonistes de les accions narrades.

El desengany que ja es palesa a USA s'accentua a la trilogia District of Columbia: The Adventures of a Young Man (1939), que tracta de la desil·lusió dels joves d'esquerra durant la Guerra Civil Espanyola; Number One (1943), que desenvolupa el tema de la corrupció política, i The Great Design (1949), que és una dura crítica del "New-Deal". Les seues obres posteriors, com Mid-Century (1961), d'interès menor, el mostren com més va més inclinat cap a les idees conservadores, fins al punt que el 1964 defensà la candidatura de Goldwater.

Francis Scott Fitzgerald (1896-1940)

És un exponent notable de l'època del jazz i de la rebel·lia i la desil·lusió de la joventut després de la Primera Guerra Mundial. Estudià a Princeton, i el 1917 féu el servei militar. Després de la guerra començà d'escriure. This Side of Paradise ('Aquest costat del paradís', 1920), la seua primera novel·la, obtingué un gran èxit. Amb la seua muller, Zelda Sayre, escriptora, residí a França, on escriví The Beautiful and the Damned ('Els bells i els condemnats', 1921), Tales of the Jazz Age ('Contes de l'època del jazz', 1922) i The Vegetable ('El vegetal', 1923). Amb The Great Gatsby ('El gran Gatsby', 1925; traducció catalana de R. Folch i Camarasa, 1966), que tracta del materialisme i les pretensions dels nou-rics de l'època, arribà al punt més alt de la seua fama. Posteriorment conreà la novel·la curta, que reflecteix els seus problemes personals: la follia de la seva muller, el seu alcoholisme i un decaïment i una desil·lusió espiritual progressius. Com que la seua darrera novel·la, Tender is the Night ('Tendra és la nit', 1934; traducció catalana de Terenci Moix, 1968), tingué poca acceptació, anà a Hollywood, on escriví guions cinematogràfics, fins a la seua mort.

Ernest Hemingway (1899-1961)

Va nàixer a Chicago, el 1899. Quan va acabar els estudis de secundària, no va voler anar a la universitat i es va traslladar a Kansas City on va treballar com a periodista. Va participar en la primera guerra mundial com a conductor d’ambulàncies de la Creu Roja. Va ser ferit i va quedar hospitalitzat a Milà. De retorn al seu país, va tornar a escriure i va viatjar a França com a corresponsal del Toronto Star. A París es va trobar amb altres escriptors nord-americans, com ara Scott-Fitzgerald, Gertrude Stein i Ezra Pound, que el van encoratjar i ajudar en la seua carrera literària. El 1924 va publicar un recull de contes, In Our Time, el seu primer llibre important. Va ser seguit, el 1926, per The Sun Also Rises i, el 1929, per  Adéu a les armes, en què rememora les seues experiències de la primera guerra mundial. Va continuar vivint a París, però també va viatjar molt per poder esquiar, pescar, caçar i veure corregudes de bous, activitats que, juntament amb l’escriptura, van ocupar una part important de la seua vida.

La relació de Hemingway amb Espanya es va enfortir durant la Guerra Civil. Hi va viatjar com a corresponsal i va contribuir a arreplegar diners per ajudar la República en la seua lluita contra el feixisme. Totes aquestes experiències es van traduir en  Per qui toquen les campanes, que molts crítics consideren la seua millor novel.la. L’acció té lloc durant la Guerra Civil i ens conta la història de Robert Jordan, un voluntari americà que és enviat a unir-se a un grup de guerrillers que opera darrere de les línies feixistes, a les muntanyes del Guadarrama. La novel·la ofereix una imatge vívida i atraient dels diversos i variats personatges del grup guerriller, i de la crueltat i inhumanitat desencadenada per la guerra.

Després de la segona guerra mundial, Hemingway va tornar a la casa que tenia a Cuba i va reprendre amb força l’escriptura. Alhora, va continuar viatjant extensament. El 1952 va publicar El vell i la mar, una novel·la breu que narra la història d’un vell pescador cubà que, després d’un esforç esgotador, aconsegueix pescar un peix enorme que és devorat pels taurons durant el viatge de tornada a casa. El 1954 li va ser concedit el premi Nobel de literatura. Es va suïcidar el 1961. Va estar casat quatre vegades i va tenir tres fills.

L’estil de Hemingway ha estat molt influent i imitat. Hemingway volia aconseguir un tipus de narració despullada de tot allò que no fóra essencial, eliminant-ne tota verbositat i sentimentalisme. Tractava de ser tan objectiu com fóra possible, descrivint les accions dels seus relats amb frases curtes i simples, sense comentaris ni retòriques, com una càmera cinematogràfica. Aquestes frases estaven constituïdes sobretot per noms i verbs, i es basaven en la repetició i el ritme per aconseguir gran part del seu efecte.

Hemingway deia que sempre tractava d’escriure segons el que ell anomenava el principi de l’iceberg, segons el qual, en una narració cal ometre tot el que siga possible.  El relat que llegim ve a ser com la part de l’iceberg que sobresurt de l’aigua, però aquesta part ha de permetre al lector de reconstruir tot el que ha quedat omés en la superfície del text. Tot el que resta submergit ressona en aquesta superfície, que per això mateix cobra una tensió enorme.


Bibliografia

El conte modern. Una antologia. A cura d’Enric Iborra. Brosquil.

Encyclopaedia Britannica

Gran Enciclopèdia Catalana

Lawrence, D.H.:

Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal. La Magrana, 1999.

Pavese, Cesare:

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Historia de la literatura universal. Gredos.

  

ĉ
Enric Iborra,
18 de maig 2011, 9:19
Comments