9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual
 La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va venir marcada per la progressiva pèrdua dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. Ha continuat cultivant-se una poesia de caràcter experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot, l’obra de Joan Brossa, que a partir de l’edició de Poesia rasa, el 1970, ocupa un lloc central en la poesia catalana contemporània. Però segurament la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle xx és el realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència de la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest corrent estètic. Al llarg de la dècada dels vuitanta han aconseguit la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer. Pere Gimferrer, que el 1981 va reunir en Mirall, espai, aparicions els seus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicat llibres de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991). Per la seua banda, Feliu Formosa va recollir també l’any 2004 tota la seua obra poètica en un nou volum, Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. La seua poesia està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater. La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels primers llibres fins als models d’una poesia d’actitud moral davant de la quotidianitat. Llibres com L’edat d’or l’han convertit en un dels representants més sòlids de l’anomenada poesia de l’experiència. Finalment, Narcís Comadira ha tendit, a través d'un progressiu rigor mètric i lingüístic, cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia.  L'aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot al voltant dels premis literaris, va començar a tenir un cert ressò cap a la meitat de la dècada dels vuitanta. Des d’aleshores s’han donat a conéixer tota una sèrie de nous poetes com Vicent Alonso, Enric Sòria, Albert Roig, Enric Casassas, Isidre Martínez Marzo, Sebastià Alzamora o Manel Rodríguez-Castelló. Una part d'aquesta poesia, tot i moure's dins dels paràmetres descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. Dins d'aquesta línia, la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent. La seua obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). Casasses ha construït un circuit alternatiu de recitació poètica i la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s'ha convertit durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable. Enllaços: Manel Rodríguez Castelló (Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives) Dos poemes de ManelRodríguez-Castelló Enric Casasses, Qui sóc i per què escric (Lletra UOC) Selecció de poemes d’Enric Casasses (Mag Poesia) Enric Sòria (Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives) Poesia catalana d’ahir id’avui (Eduard J. Verger) Poesia en català clàssica i contemporània Música de poetes: cançons ipoesia catalana a Internet (UOC)
|
|
|