Apunts comentari 2n bat

VALENCIÀ. SEGON DE BATXILLERAT. Apunts bàsics sobre els punts que s’han de tractar en el comentari de text.

 

1. El tema

En general, el tema s’ha de poder reduir a un sintagma o frase, on es concentra la idea en la qual havia pensat l’autor i que el porta a escriure tot el text. La redacció del tema serà breu, precisa i completa.

Mai s’ha de fixar el tema després de la primera lectura sinó que s’ha d’establir després de coprendre el text en el seu detall i la seua globalitat. La redacció ideal és set o vuit paraules, preferentment en estil nominal, és dir, utilitzant nominalitzacions i evitant verbs.

2. El resum

Resumir un text implica una doble activitat lingüística:

 - comprendre les idees que conté

- expressar d’una manera fidel i concisa aquestes idees

 Resumir és, doncs, transformar un text en un de nou, més curt (generalment un terç de l’original) que reformula les idees principals sense deformar-les. Per tant, haurem de sintetitzar amb les nostres pròpies paraules, ben lligades entre elles, el contingut del text, sense transcripcions literals o còpies literals, excepte paraules claus que siguen imprescindibles per a demostrar que s’ha entés el text. En el resum no se cita literalment ni es posa entre cometes.

 

● La redacció del resum

 - Reduïu a l’essencial els grups significatius, és a dir, sintetitzeu idees equivalents.

- Deixeu de banda els detalls anecdòtics.

- Respecteu l’ordre, la jerarquia i la connexió de les idees. La jerarquia d’idees és la importància d’uns continguts sobre altres amb què manté alguna relació de significat: causa, conseqüència, exemplificació, contrast...

- Articuleu lògicament les frases a través de connectors i d’una puntuació adient.

 - No s’han d’introduir fórmules com “l’autor opina”, “l’autor afirma”, “l’autor conclou”.

- No hem d’afegir idees que no apareguen al text.

- El resum de la Prova d’Accés és de 10 línies manuscrites.


L’ORGANITZACIÓ ESTRUCTURAL:

PARTS BÀSIQUES DEL TEXT

És lògic deduir que hi ha múltilpes maneres d’organitzar un text. Tot i així, parlarem de cinc tipus d’estructures textuals:

1. expositiva o explicativa 2. argumentativa 3. narrativa 4. descriptiva 5. conversacional

 

1) Els textos expositius o explicatius (llibres de text, enciclopèdies, diccionaris, etc.) pretenen mostrar de manera objectiva una informació per fer-la comprendre, definir-la. Solen desenvolupar-se en tres parts:

 

• Introducció • Desenvolupament • Conclusió

 2) Els textos argumentatius (article d’opinió, columna periodística, editorial d’un diari, cartes al director, etc.) pretenen convéncer o persuadir mitjançant una sèrie de raonaments o arguments. Hi trobem les parts següents:


• Introducció, on es presenta el tema i es capta l’interés del receptor.

• Cos argumentatiu, on es troba la major part dels arguments i contraarguments.

• Conclusió, on s’hi resumeix tot el que s’ha dit i es troba o es reforça la tesi.


Els textos argumentatius segueixen diversos esquemes:

• Estructura inductiva (o sintètica): on els raonaments van del general al particular. S’exposen uns fets que condueixen a una conclusió.

• Estructura deductiva (o analitzant): on els raonaments van del particular al general.

S’exposa una idea general (tesi) i en deduïm una sèrie de conseqüències.

• Estructura circular (o enquadrada): on es formula la tesi, s’exposen els casos particulars que confirmen la tesi, que es torna a enunciar al final amb possibles matisacions.

 

3) Els textos narratius (novel.la, conte, còmic, etc.) conten una sèrie de successos, reals o imaginaris, protagonitzats per personatges en un temps i espai determinats. S’explica una història amb una intenció comunicativa: entretenir, informar, argumentar, etc. Poden estructurar-se en les parts següents:

 

• Situació inicial • Desenvolupament de l’acció • Desenllaç

o Introducció o Nus

 4) Els textos descriptius (ordenació en l’espai d’un objecte, descripció d’accions, personatges, escenaris…) expliquen les característiques d’alguna cosa o d’alguna persona. És per això, que no apareix com a seqüència dominant, sinó subordinada, inserida en els textos narratius, expositius o argumentatius.

 

 5) Els textos conversacionals (entrevistes, debats, tertúlies,conversa cara a cara, enquestes, diàlegs novel.lístics, etc.) es caracteritzen per la interacció entre dos o més interlocutors, que construeixen el discurs.


3. Tipologia textual

La tipologia del text es refereix al llenguatge específic al qual s’adscriu com a discurs i com a document. A més, té un ventall molt ampli de possibilitats (infreqüent trobar textos purs).

TIPUS DE TEXT

Característiques lingüístiques per tal de justificar la tipologia textual

 

NARRATIUS

• Connectors temporals i causals: quan, perquè,...

• Verbs en passat

• Presència de personatges

• Narrador (omniscient, protagonista,...)

 

DESCRIPTIUS

 

• Connectors naturals: ordenen les idees des del punt de vista espacio-temporal: en primer lloc, a continuació, finalment,... .

• Frases atributives.

• Juxtaposició i coordinació › segmentació.

• Importància de l’adjectivació

• Adverbis de lloc i de manera

 

 

ARGUMEN-

TATIUS

• Arguments

• Connectors d’ordre, causa i conseqüència

• Ús abundant del present d’indicatiu, encara que s’utilitza el passat quan es mencionen processos temporals

• Verbs relacionats amb causalitat i conseqüència

• Abunda l’oració complexa (subordinada causal, condicional, comparativa...)

• Cometes i cursives, citacions...

• Recursos de persuasió i figures retòriques (ironia, comparació, antítesi...)

 

EXPOSITIUS

EXPLICATIUS

 

• Connectors lògics: Expliquen el lligam que s’estableix entre les diverses parts del discurs (oracions, paràgrafs...).

• Predomini del present d’indicatiu

• Adjectius qualificatius o especificatius no valoratius (objectivitat)

• Utilització del subjecte gramatical en 3a persona (imparcialitat i rigor)

• Predomini de substantius abstractes

• Predomini de vocabulari específic

En la redacció de to més acadèmic, dins dels textos explicatius, susa el plural de modèstia ja hem anticipat que..o el pl. col.lectiu com tots sabem..

 

 

El discurs ha d’adequar-se, a més a més, a una estructura determinada, un grau de formalitat poc variable, un àmbit d’ús i un gènere estretament lligats i una finalitat amb la qual es veu la pretensió del text i l’efecte que es vol aconseguir en el receptor. Tots aquests conceptes estan reflectits en l’esquema següent:

Tipus de text

Parts (Estructura)

Àmbit d’ús (1)

Gènere

(2)

Formalitat

(3)

Finalitat

Narratius

Descriptius

Retòrics

● Plantejament

● Nus

● Desenllaç

●Estructura pròpia

●Literari

• Conte

• Novel.la

• Rondalla

• Còmic

• Poema

• Assaig

Caldrà

considerar

el grau de formalitat

• Narrar

• Estètica

• Entretenir

• Contar

• Descriure

• Retratar

• Expressar

Sentiments

Argumen-tatius

● Introducció

● Cos

argumentatiu

● Conclusió

●Periodístic

●Literari

• Article d’opinió

• Columna

• Editorial

• Ressenya

crítica

•Assaig

en cada text que

comentem.

Podrà tenir un grau elevat o mitjà

• Convéncer

• Informar

• Orientar

l’opinió

• Rebutjar

• Criticar

Expositius

Explicatius

● Introducció

● Desemvolu-

pament

● Conclusió

●Acadèmic

(científic,

tècnic,

humanístic)

•Conferència

•Enciclopèdia

•Resum

•Classe

•Diccionari

•Examen

•Text científic

•Llibre de text

• Informar

• Ensenyar

• Explicar

Conversa-cional

Hi ha diferents interlocutors i també diversitat d’estructures

•Conversar

•Interactuar dos o més interlocutors

 


4. Les varietats lingüístiques

El fet que la llengua es presente davant de nosaltres com un fet unitari no significa que siga uniforme ja que aquesta es defineix per la diversitat de formes que adopta d’acord amb els grups de persones que la fan servir o les diferents situacions d’ús en què apareixen. Aquesta variació pot ser de quatre tipus, cadascun associat a un factor concret:

 

- Diacrònica: vinculada al temps

 

- Diatòpica: vinculada al lloc

 

- Diastràtica: relacionada amb els grups socials

 

- Diafàsica: relativa als àmbits d’ús.

 

Les possibilitats d’expressió lingüística reben el nom de varietats lingüístiques i en el comentari de text haurem d’analitzar-ne aquestes dues:

 

1) Diafàsica: La forma concreta d’expressar-se en un moment determinat ( registre ).

 

2) Diatòpica: Com varia la llengua segons el lloc geogràfic on es parla.

 

1) La variació diafàsica depén bàsicament de quatre factors:

 

▪ el tema de què es parla: general o especialitzat

▪ el canal a través del qual es parla: oral o escrit

▪ la situació comunicativa: formal o informal

▪ el grau de formalitat

▪ finalitat

 

2) La variació diatòpica

Com ja hem dit, aquesta variació assenyala com canvia la llengua segons els territoris on és parlada. Des d’aquest punt de vista, el català presenta dos dialectes:

▪ el català oriental

▪ el català occidental.

Només haureu de dir al comentari de quina varietat es tracta.

Dins la varietat oriental incloem: el balear, l’alguerés, el català central i el rossellonés i a l’occidental, el català nord-occidental i el valencià. En principi, només haureu d’indicar la varietat però és lògic suposar que en el cas oriental es tractarà del català central i en el cas de l’occidental, del valencià.

 

5. Les veus del discurs (pàgs. 64-65 del llibre de text)

 

6. Els recursos tipogràfics

 

LA CURSIVA

Èmfasi

La regla general demana posar en cursiva els mots i les expressions que convé destacar per diversos motius però als quals no es vol afegir cap connotació. A diferència de les cometes, la cursiva confereix un èmfasi purament visual, neutre des del punt de vista semàntic.

Van en cursiva:

1. Els títols dels llibres.

         Els alumnes de 2P han aprovat brillantment el control de lectura de Diccionari per a ociosos  de Joan Fuster.

2. Les lletres, els mots i les frases objecte de consideració metalingüística:

         Les tres lletres y (en tant que no forma part del dígraf ny), k i w no apareixen sinó en alguns noms propis i mots estrangers: Layret, York, darwinisme.

Estrangerismes

Els tractadistes acostumen a indicar que s’han de posar en cursiva «els mots i els modismes estrangers no assimilats».

 

LES COMETES

En la composició tipogràfica i en alguns programes de tractament de text existeixen dos tipus de cometes dobles: les baixes («   ») i les volades (“   ”).

Les cometes són els instruments que ens permeten establir certes distàncies entre nosaltres i les paraules que utilitzem. Contràriament a la cursiva, són l’instrument per excel·lència de la connotació.

Les cometes poden expressar:

1. La ironia:

         Els lladres li van “netejar” el pis en cinc minuts.

 

2. La reserva davant la dimensió ideològica, la valoració oo social implícita en un mot o en una expressió corrent, o simplement davant la vulgaritat que implicaria el fet d’utilitzar-lo seriosament:

         I dins l’òrbita de convencions i de conviccions aleshores vigent, la condescendència de la dama representava per a l’enamorat, no solament l’abandó físic, sinó també el sacrifici de la seua “honestedat”.

3. L’atenuació respecte al significat d’un mot que altrament podria resultar potser massa inflat o solemne:

         L’Empordà i la masia on visc isolat de tothom m’han sumit en els darrers mesos en un estat de beatitud perfecta. Però també va bé, de tant en tant, abandonar aquest “paradís”.

4. La consciència d’una aberració lingüística:

         Em va preguntar si ho deia “en seri”.

5. Els castellanismes.

 

 

7. La modalització

És l’actitud o les traces de l’actitud de l’emissor respecte d’allò que diu. Hem de tenir en compte, a més, que la pròpia selecció de la informació que l’emissor realitza ja és una forma de modalització, com també ho és la selecció lèxica que faça: no és el mateix qualificar determinants actes com a terroristes que com a reivindicatius.

La modalització apareix a través dels elements lingüístics següents:

 

1. Elements lèxics valoratius

 

De vegades, la modalitazació es manifesta a través de la tria d’un lèxic determinat amb el qual s’expressa el punt de vista de l’emissor i pot pertànyer a qualsevol categoria gramatical:

. Adjectius: lamentable, agradable, preciós, trist, llastimós, lleig, encomiable, bonic...

. Adverbis i locucions adverbials: afortunadament, potser, per sort, sens dubte, evidentment.

. Verbs: pensar, considerar, dubtar, necessitar, desitjar, lamentar... (usats en 1a persona expressen l’actitud de l’emissor sobre allò que diu). Les perífrasis verbals d’obligació i probabilitat esdevenen modalitzadores.

. Substantius: virtut, desgràcia, defecte, honestedat, simpatia, corrupció, vulgaritat...

. Interjeccions: ai, oh, uf, caram, xe, llàstima, senyor, senyor!...(només en textos literaris que reproduesquen converses en estil col.loquial o textos que incloguen col.loquialismes).

. Unitats fraseològiques com refranys, frases fetes, locucions o maneres de dir:

Ser un tros de pa. Nadar i guardar la roba. Prendre el pèl... . Recordeu que aquestos elements poder ser també un tipus d’argument d’autoritat.

 

2. La derivació

 

L’ús d’alguns prefixos i sufixos afegeixen connotacions especials als termes que acompanyen com ara afecte o familiaritat (els diminutius) o rebuig els augmentatius i pejoratius (com “homenot” o “peuarro”). Recordeu també els superlatius.

 

3. Elements pragmàtics

 

Aquests elements, per a ser entesos, requereixen la interpretació global del discurs a partir d’una situació comunicativa concreta, és per això que les seues petjades potser no es troben a un mot, una frase o un fragment només, sinó que afecten tot el text. Destaquem els següents:

. Ironia: recurs retòric que consisteix a expressar un significat amb un llenguatge aparentment contrari: “Que bé estem! significarà “que mal estem!”.

. Interrogació retòrica: recurs que consisteix a emetre una pregunta que en realitat és una afirmació ja que no espera resposta de l’emissor.

. Expressió retòrica: no és l’expressió d’un lament, l’admiració o el desassossec de l’emissor, sinó que pretén subratllar la idea expressada de forma exclamativa.

. Canvis de llengua o de registre: l’emissor d’un text pot decidir introduir diferents varietats de llengua o l’ús d’altres llengües i caldrà interpretar el seu caràcter modalitzador.

 

En general, les cometes i la cursiva són específicament modalitzadores en tant que poden indicar:

- Un canvi de llengua o de registre que pot afectar una paraula, una expressió o un fragment sencer i que haurem d’interpretar.

- Una citació textual de paraules o de pensaments d’altres (discurs reportat).

Atenció ací als enunciadors i a l’entrada d’arguments.

- Que determinades paraules, frases o fragments que apareixen al text no en formen part. Atenció ací, per tant, a les relacions textuals (és a dir, les relacions que el nostre text estableix amb altres textos).

- L’ús connotat del llenguatge que caldrà comentar. Es recomana l’ús de cometes i permet expressar un ús irònic o la reserva davant un significat ideològic socialment acceptat de determinades paraules o expressions. Atenció ací a la possible intervenció de la ironia.

 

 

ĉ
Enric Iborra,
22 de març 2014, 5:06
Comments