baudelaire albatros
Claude Serre, L'Albatros. 1982
II
L‘ALBATROS
Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.
A peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à coté d'eux.
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!
Le Poête est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.
II
L'ALBATROS
Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.
Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.
Viatger que volava ... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc ... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!
El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.
(Traducció de Jordi Llovet.)
Aquest poema està estructurat amb una gran claredat. Els tres primers quartets presenten la imatge de l’albatros, construïda, com és habitual en la poesia de Baudelaire, a partir d’una sèrie de contraposicions: d’una banda, els albatros són els “ocells grans de l’oceà”, els “prínceps de l’atzur”, “Viatger que volava…”, “Tan bell fa poc…”; de l’altra, una vegada damunt la coberta del vaixell, són “maldestres i feixucs”, “porucs”, “maldestre i indolent!”, “ridícul, repugnant!”. Els dos primers versos del tercer quartet reforcen aquesta contraposició semàntica amb la contraposició temporal: “Viatger que volava… / ara maldestre i indolent!”, “Tan bell fa poc… / ara ridícul, repugnant!”
El poema hauria pogut acabar aquí, perquè la imatge és molt transparent, però Baudelaire hi ha afegit un quart i últim quartet que explicita el significat simbòlic d’aquesta imatge: “El Poeta és semblant…” Es tracta de la concepció, tòpicament i típicament romàntica, del poeta com un ésser d’enorme singularitat a qui són incapaços d’entendre aquells que viuen en la rutina i el costum.
Ara bé, la contraposició bàsica i més profunda d’aquest poema és la que és dóna entre el cel —l’atzur—, on vola l’albatros, i els abismes, “les gouffres amers”, sobre els quals s’esmuny el vaixell. Aquest contrast enuncia el principi que recorre tota la primera part de Les flors del mal. D’una banda, hi ha: tenebres, abisme, por, desolació, desert, presó, fred, negre, podrit…, de l’altra: ímpetu, cel blau, llum, ideal, puresa… Gairebé en tots els poemes trobem aquesta antítesi desesperada. Sovint la veiem concentrada en un espai breu i convertida en una dissonància lèxica: “bruta grandesa”, “caigut i encantador”, “pànic fascinador”, “negre i clar”. Aquesta unió del que normalment no es pot unir s’anomena oxímoron. És un antic artifici del llenguatge poètic que serveix per a expressar estats anímics complicats i és la figura bàsica de la dissonància de Baudelaire.
El rigor del món espiritual de Baudelaire i la insistència en uns pocs però intensos temes permeten descobrir els punts essencials a partir de les paraules repetides amb més freqüència.