Aquest poema opera amb la confusió de la dona i el gat. Es tracta d’una imatge arquetípica, ben documentada en la literatura.

Si la identificació de Jeanne Duval amb el vampir del poema xxxi era una conjectura raonable, la de Jeanne Duval amb el gat es revela aquí de manera explícita en el començament del primer tercet: “Quan amb els dits t’acaricio ben a pler”, “veig la figura de l’esposa”. (Encara que Jeanne Duval i Baudelaire no estaven casats, ell s’hi referia com a “ma femme”.) Finalment, en el segon tercet hi ha la referència al “seu cos bru”. Del gat i de Jeanne.

Aquesta assimilació gat-dona havia estat preparada en els quartets precedents: la “barreja d’àgata i metall” dels ulls del gat és paral·lela a l’esguard de l’esposa “profund i fred”, “com ho és el teu”. Aquest esguard, a més,  “talla i fendeix com una fletxa”. El gat, per la seua banda, té les seues urpes. El que desencadena, però, aquesta assimilació és la sensualitat que suggereix l’animal: “quan la mà va i s’embriaga de plaer / palpant-te el cos elèctric”, “veig la figura de l’esposa”. La correspondència s’ha produït: és el tacte del “cos elèctric” del gat el que provoca la visió de l’estimada.

El sex appeal de l’esposa es relaciona de seguida amb el perill: la fredor de la seua mirada, “talla i fendeix”, el seu perfum és “perillós”. L’embriaguesa del plaer a què fa referència el vers 7 no porta a un sentiment d’èxtasi i plenitud, sinó a un de vertigen, a l’atracció de l’abisme. La majoria de les propostes femenines de Baudelaire són flors del mal. És un motiu ben insistit en el seu llibre.

Joan Ferraté, en el comentari que va dedicar a aquest poema (“Baudelaire, poeta didáctico”, dins Dinámica de la poesía), va fer notar que  “en las dos primeras estrofas se suceden alternativamente expresiones que evocan afecto complacido en los versos impares (v. 1 sur mon coeur amoreux, v. 3 tes beaux yeaux, v. 5 caressent à loisir, v. 7 s’enivre du plaisir) y expresiones que indican repulsión en los versos pares: en el v. 2, la insinuación agresiva de las garras del gato, y en este mismo verso y los vv. 4, 6 y 8, las rimas, duras, afiladas, metálicas. En los tercetos la identificación del gato y la mujer es ya inmediatamente explícita, y claro y poderoso el contraste entre la atracción con que el lector se ve llevado a participar en el afecto del poeta implícito en ciertas expresiones (¡ese aimable del v. 10, tan frecuente, a lo largo de Les Fleurs du Mal, con un valor de sarcasmo siniestro!) y la repulsión ante lo inhumano suscitada en el lector por la descripción misma.” Aquesta alternança ve reforçada per la mètrica, que alterna al seu torn els versos decasíl·labs amb els octosíl·labs.

Per a Joan Ferraté El gat seria una altra mostra de “la irresistible tendencia de su imaginación a ver todas las cosas y el mundo todo bajo la especie del conflicto, de la paradoja, la contrariedad i la ambigüedad.”