XXXI LE VAMPIRE
Toi qui, comme un coup de couteau, Dans mon coeur plaintif es entrée; Toi qui, forte comme un troupeau De démons, vins, folle et parée,
De mon esprit humilié Faire ton lit et ton domaine; — Infâme à qui je suis lié Comme le forçat à la chaîne,
Comme au jeu le joueur têtu, Comme à la bouteille l'ivrogne, Comme aux vermines la charogne — Maudite, maudite sois-tu!
J'ai prié le glaive rapide De conquérir ma liberté, Et j'ai dit au poison perfide De secourir ma lâcheté.
Hélas! le poison et le glaive M'ont pris en dédain et m'ont dit: «Tu n'es pas digne qu'on t'enlève À ton esclavage maudit,
Imbécile! — de son empire Si nos efforts te délivraient, Tes baisers ressusciteraient Le cadavre de ton vampire!»
| XXXI EL VAMPIR
Tu, que has entrat com una daga dins el meu cor queixós; tu, forta com una armada de dimonis vas venir, boja, engalanada,
a convertir en jaç i domini el meu esperit humiliat; —infame ser que em té lligat com el forçat a la cadena,
i al joc el jugador obstinat, a la botella l'embriac, i a la carronya la vermina, —sigues per sempre maleïda!
Al ràpid glavi li he pregat de conquerir la llibertat, i he dit al perfidiós verí: salva'm de la roïndat.
Ai las! Verí i espasa m'han menyspreat i han dit: «No escau que siguis redimit del pèrfid esclavatge,
ruc!— Si el nostre esforç t'alliberés d'aquest poder, el teus petons darien vida, altra vegada, al teu vampir!». (Traducció de Jordi Llovet.) |
Aquest poema pot haver estat provocat per Jeanne Duval i les baralles contínues que Baudelaire tenia amb ella, en què tots dos es destrossaven mútuament. Baudelaire hi ha volgut expressar l’horror d’una existència lligada per a la seua condemna a una altra vida, la solitud esdevinguda impossible, el treball interromput constantment, la força de voluntat que es perd a poc a poc… Però si l’home es revolta contra el seu vampir, aquesta revolta no és més que una vel·leïtat impotent, perquè no és de fora que ve el seu mal. Al fons d’ell mateix habita el respecte pel seu tirà. Ausiàs March ho va expressar amb un vers lapidari: “Mas dintre nós nostre enemic portam.” (XC, v. 29)
El poema, com és habitual en totes les composicions de Les flors del mal, presenta una estructura molt clara. D’una banda hi ha un tu, el vampir, a qui el poeta s’adreça amb un seguit d’invocacions que en remarquen tant el poder com el caràcter negatiu: “tu, forta”, “boja, engalanada”, “infame ser”. Les dues comparacions que l’acompanyen reforcen la identificació del tu amb la mort i el mal: “Tu, que has entrat com una daga”, “tu, forta com una armada de dimonis”. De l’altra banda, hi ha el jo del poeta: “cor queixós”, “esperit humiliat”. La queixa impotent i, per tant, la humiliació. El caràcter addictiu i degradant d’aquesta submissió està expressat per una sèrie de quatre comparacions: “com el forçat a la cadena”, “i al joc el jugador obstinat”, “a la botella l’embriac”, “i a la carronya la vermina”.
La dissonància d’aquest poema ve donada per la combinació de lucidesa davant el mal i incapacitat per alliberar-se’n. Com el fumador que sap que el tabac li fa mal i vol deixar de fumar, però no pot, perquè en realitat no vol deixar de fumar, perquè li agrada. El vampir expressa així una situació d’impàs, la sensació de trobar-se aculat en un carreró sense sortida.