baudelaire himne a la bellesa
Gustave Courbet, Baudelaire
XXI
HYMNE À LA BEAUTÉ
Viens-tu du ciel profond ou sors-tu de l'abîme,
O Beauté? ton regard, infernal et divin,
Verse confusément le bienfait et le crime,
Et l'on peut pour cela te comparer au vin.
Tu contiens dans ton oeil le couchant et l'aurore;
Tu répands des parfums comme un soir orageux;
Tes baisers sont un philtre et ta bouche une amphore
Qui font le héros lâche et l'enfant courageux.
Sors-tu du gouffre noir ou descends-tu des astres?
Le Destin charmé suit tes jupons comme un chien;
Tu sèmes au hasard la joie et les désastres,
Et tu gouvernes tout et ne réponds de rien.
Tu marches sur des morts, Beauté, dont tu te moques;
De tes bijoux l'Horreur n'est pas le moins charmant,
Et le Meurtre, parmi tes plus chères breloques,
Sur ton ventre orgueilleux danse amoureusement.
L'éphémère ébloui vole vers toi, chandelle,
Crépite, flambe et dit: Bénissons ce flambeau!
L'amoureux pantelant incliné sur sa belle
A l'air d'un moribond caressant son tombeau.
Que tu viennes du ciel ou de l'enfer, qu'importe,
Ô Beauté! monstre énorme, effrayant, ingénu!
Si ton oeil, ton souris, ton pied, m'ouvrent la porte
D'un Infini que j'aime et n'ai jamais connu?
De Satan ou de Dieu, qu'importe? Ange ou Sirène,
Qu'importe, si tu rends, — fée aux yeux de velours,
Rythme, parfum, lueur, ô mon unique reine! —
L'univers moins hideux et les instants moins lourds?
XXI
HIMNE A LA BELLESA
¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.
Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.
¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.
Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l'Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.
L'insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?
De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?
(Traducció de Jordi Llovet.)
En els seus carnets íntims Baudelaire va escriure que “el tipus més perfecte de bellesa viril és Satan —a la manera de Milton”. Aquest motiu recorre i explica, en part, els versos de l’Himne a la bellesa. El Satan d’El paradís perdut de Milton havia impactat profundament autors com ara Schiller, Shelley i Byron, que van fer de la revolta de l’Arcàngel un dels mites del romanticisme i van parlar de la fascinació mortal que la seua bellesa exercia sobre les ànimes més pures. Satan apareix en El paradís perdut representant una bellesa caiguda, una esplendor enfosquida per la melancolia i la mort; és "majestic though in ruin". La descripció que en fa Milton és inoblidable:
Damunt tota la resta,
per l'estatura i el posat altívol,
s'alçava torrejant: la seva forma
no es veia que tingués del tot perduda
l'esplendor original, ni apareixia
menys que un Arcàngel derrotat, i amb glòria
mig velada en l'excés: com quan, a l'alba,
mira el sol a través de la boirina,
tosos els raigs, o, en un eclipsi ombrívol,
rera la lluna envia un trist crepuscle
a la meitat de nacions, i acora
llurs reis amb la temença d'algun canvi.
Així obscurit, encara resplendia
damunt de tots, l'Arcàngel; però el rostre
duia solcat per cicatrius profundes
fetes pel llamp; damunt les galtes lívides
duia el neguit, i, amb tot, sota les celles
d'orgull prudent i de coratge indòmit,
la revenja expectant: ulls cruelíssims,
on, tanmateix, apareixien signes
de passió i remordiment.
(John Milton, El paradís perdut. Cant primer. Traducció de Josep M. Boix i Selva.)
De tota manera, seria malinterpretar l’Himne a la bellesa si hi veiéssem només el ressò d’un cert satanisme romàntic, l’evocació d’una bellesa senyalada pel crim i l’horror. El que per a Baudelaire és essencial és que la bellesa obre a l’esperit les portes de l’infinit, que per l’adoració de la bellesa l’home s’allibera de la seua presó i penetra en les regions del misteri, objectes dels seus somnis i desigs. Però Baudelaire comprenia que aquest infinit no era un cel on trobaria el repòs, sinó l’abisme on es perdria. És característic d’aquest poema la sensació de vertigen davant l’abisme, la certesa que l’atracció per la bellesa és la crida de la Sirena. La bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal.
Els tres primers quartets del poema de Baudelaire són una sèrie d’invocacions a la bellesa, construïdes a partir d’una enumeració de dicotomies que estructuren el poema i que només es resoldran en l’últim quartet: abisme / cel, demoníac / diví, crim /benefici, aurora / crepuscle , covard / coratjós, abisme / astres, joia / desastres. A partir del quart quartet la bellesa es relaciona, més unilateralment, amb el crim, l’horror i la mort i culmina amb la comparació de l’enamorat que acaricia l’amada com si amoixés un taüt:
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
Els dos últims quartets reprenen les interrogacions i l’enumeració de termes antagònics i, al mateix temps, ofereixen una resposta i una conclusió. L’últim vers resumeix el pensament de Baudelaire: el culte per la bellesa, que obre “la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut”, és el mitjà que s’ha donat a l’home per escapar del temps, del tedi i de l’spleen, per convertir “el món en menys horror i menys feixuc l'instant.”
Aquest final de l’Himne a la bellesa serà reprès per Baudelaire en els dos últims versos d’El viatge:
Plonger au fond du gouffre, Enfer o Ciel, qu’importe?
Au fons de l'Inconnu por trouver du nouveau.
(sumir-nos al fons del precipici, Infern o Cel, ¿què importa?, / al fons de l’Insabut, per trobar-hi alguna novetat.)