baudelaire l'enemic
Edouard Manet, Enterrament de Baudelaire
X
L'ENNEMI
Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu'il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.
Voilà que j'ai touché l'automne des idées,
Et qu'il faut employer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l’eau creuse des trous grands comme des tombeaux.
Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Lc mystique aliment qui ferait leur vigueur?
—o douleur! ó douleur! Le Temps mange la vie,
Et l'obscur Ennemi qui nous ronge le coeur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie!
X
L'ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.
—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.
(Traducció de Jordi Llovet.)
En el sonet precedent Baudelaire comparava la seua ànima a una tomba. Ací la compara a un jardí devastat per la tempesta. Però somia flors noves i s’obre temerosament al futur: esperança i dubte alhora. El poeta ha entrat en una nova fase de la seua vida i s’esforçarà de reparar les ruïnes. A aquesta esperança de ressurrecció, l’últim tercet hi oposa un dubte cruel. No és cert que l’home puga refer la seua vida, i com més avancem en el temps, més febles som. L’enemic cada vegada esdevé més fort.
Qui és l’enemic? El temps, la mort, el remordiment, el tedi? Potser tots aquests elements plegats. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, ja que és nosaltres mateixos. La impossibilitat de definir un sentit unívoc revela una complexitat que se situa en el nivell, obscur, dels sentiments.
El primer quartet d’aquest sonet és tot un seguit de metàfores referides a la joventut del poeta: “La meva joventut va ser…”: “tempesta fosca”, “pluja” i “tronada”. No hi falta, però, un contrast amb aquests termes: aquesta “tempesta fosca” va ser travessada, de tant en tant, excepcionalment, per “lluminosos sols”. L’últim vers d’aquest primer quartet expressa, metafòricament, que el final de la joventut no ha deixat pas a un estat de maduresa i plenitud, sinó de buidor: “el meu jardí és desert de fruits assaonats”.
El segon quartet amplifica i intensifica aquesta idea: el jardí —el poeta— és ara una terra arrasada i inundada, que no ha donat mai cap fruit. Els únics signes en aquesta terra plana són els de la mort: “l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar”. “Fossar”, “tombeaux”, una altra de les paraules clau en la poesia de Baudelaire.
El primer tercet canvia el moviment del poema i insinua una esperança d’escapatòria de l’spleen: “Qui sap si les flors noves que somnio…”. Aquestes “flors noves” són les flors del mal que, potser, creixeran de la buidor i del no-res, d’”aquest sòl, rentat com una platja”. En aquest punt el poema enuncia un motiu que és bàsic en Les flors del mal: l’aspiració a allò que és inconegut, única esperança, ja que com a mínim serà diferent de les terres de l’ennui. Ràpidament, el segon tercet nega aquesta possibilitat: a mesura que avancem en la nostra vida el mur que impedeix el camí cap a l’Ideal es fa més alt i més gruixut. El que és important en aquesta imatge és que l’obstacle no és purament exterior, sinó que creix a partir de nosaltres: l’enemic que “ens consumeix el cor / creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa”. No és una al·lusió a la decadència que el pas del temps comporta inevitablement, sinó al pes cada vegada més feixuc que acumulem pel simple fet de viure.
La imatge d’aquest últim tercet és tan suggestiva com complexa, i no és fàcil interpretar-la. Claude Pichois, en la seua edició de Les flors del mal, assenyala la dificultat d’assimilar “Temps” i “Ennemi” i diu que, potser, els versos 12 i 13 “porteraient la trace d’une maladresse”. Que estarien mal escrits, vaja.