baudelaire l'ideal
Miquel Àngel, La Nit (detall de la tomba de Giuliano de Medici)
XVIII
L'IDÉAL
Ce ne seront jamais ces beautés de vignettes,
Produits avariés, nés d'un siècle vaurien,
Ces pieds à brodequins, ces doigts à castagnettes,
Qui sauront satisfaire un coeur comme le mien.
Je laisse à Gavarni, poète des chloroses,
Son troupeau gazouillant de beautés d'hôpital,
Car je ne puis trouver parmi ces pâles roses
Une fleur qui ressemble à mon rouge idéal.
Ce qu'il faut à ce coeur profond comme un abîme,
C'est vous, Lady Macbeth, âme puissante au crime,
Rêve d'Eschyle éclos au climat des autans;
Ou bien toi, grande Nuit, fille de Michel-Ange,
Qui tors paisiblement dans une pose étrange
Tes appas façonnés aux bouches des Titans!
XVIII
L'IDEAL
No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.
Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.
El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;
o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!
(Traducció de Jordi Llovet.)
Aquest sonet presenta una estructura fortament simètrica. Els dos quartets enuncien, negativament, l’ideal estètic a què aspira Baudelaire. Cada un ofereix un exemple del que no és la bellesa. Ni les “noies de vinyeta” del primer quartet “satisfaran un cor com el que tinc”, ni les “flors marcides” de Gavarni que s’esmenten en el segon s’assemblaran “al meu roig ideal”. L’alternativa positiva apareix, també per partida doble, en els tercets. En el primer, Lady Macbeth. Baudelaire pensava segurament en la tela de Delacroix, Lady Macbeth sonàmbula, que es va exposar en el Saló del 1850. En el segon tercet, la Nit de Miquel Àngel, escultura al·legòrica que es troba a la capella dels Mèdici, a Florència. Sonàmbula Lady Macbeth, adormida la Nit, totes dues són, paradoxalment, un símbol d’energia.
En el primer tercet Lady Macbeth apareix associada a l’abisme, al crim i a la tempesta. El caràcter clau d’aquestes paraules apareix ressaltat pel fet de trobar-se cada una a final de vers. Pel que fa a la Nit de Miquel Àngel, aquesta és “immensa” i “estranya”.
Contra la trivialitat i el tedi estètics, Baudelaire hi oposarà l’estranyesa. Com va escriure en un dels Fusées, “el que no és lleugerament deforme sembla insensible —d’aquí que la irregularitat, és a dir, el que és inesperat, la sorpresa, l’estranyesa siguen una part essencial i la característica de la bellesa.”
Una altra característica de l’ideal estètic de Baudelaire és la grandesa: la bellesa també ha de ser “immensa”. Baudelaire no concebia la bellesa inscrita en proporcions mesquines. En el Salon de 1859, escrivia que “en la natura i en l’art, preferesc, en igualtat de mèrits, les coses grans a totes les altres, […] crec que la dimensió no és una consideració sense importància als ulls de la Musa”. Gavarni, abominat en el segon quartet, és un exemple d’artista que ha treballat en “le familier et le joli”, no en la grandesa.
Som ben lluny de l’estètica del classicisme. I recordeu els tres ídols de Baudelaire, tots tres desmesurats, que tant va defensar en els seus escrits crítics: Poe, en literatura; Delacroix, en pintura; Wagner, en música.
Delacroix, Lady Macbeth sonàmbula