Perfum exòtic és un poema d’amor que es basa en la concurrència i correspondència dels diferents sentits, tal com es propugnava en Correspondències, desencadenats a partir del perfum del pit de la dona: “Si ensumo la fragància d’aquest teu pit que crema…” El perfum, com si fos una droga, provoca la visió d’unes imatges introduïdes en el vers tercer i en el desè per un “veig”. En l’últim tercet, aquesta relació sinestèsica culmina en la correspondència d’olors, imatges visuals i sons:

 

Guiat per l'olor teva a climes agradables,       

veig un port carregat de veles i de pals

encara fatigats per l'onada marina,

                             

mentre el perfum dels tamarindes verds,

que circula per l'aire eixamplant-me els narius,

se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

                            

En aquesta poema, de tota manera, el joc de correspondències no revela la unitat profunda, la “tenebrosa unitat” que hi ha  sota de la realitat aparent,  sinó que té més aviat una funció d’evasió d’aquest realitat: les imatges i sensacions desencadenades pel perfum del pit de la dona revelen un paisatge lluminós, on tot manté una relació harmònica i plaent. Una vida exòtica, clara i intensa, que recorda les pintures de Gauguin. El perfum ha produït una embriaguesa dels sentits que ha permès entreveure una imatge de l’Ideal.

 

A diferència del que és habitual en Les flors del mal, en Perfum exòtic no hi ha cap xoc o contrast. Els tercets no es contraposen als quartets, sinó que els culminen i els intensifiquen. Aquesta intensificació ve reforçada fonèticament pel pas de les rimes fosques dels quartets (automne / monotone, donne / étonne) a les clares dels tercets (climats / mâts, marine / narine, tamariniers / mariniers), recolzades en les is i les as. Assenyale aquest aspecte amb reserves: parlar de rimes “fosques” i rimes “clares” és una manera de parlar a les palpentes d’un fenomen que potser té alguna base en la psicologia humana, o que, més probablement, és una simple convenció poètica. En tot cas, el pas d’unes rimes basades en la vocal o a unes altres de basades en la a i la i em sembla que és deliberat i conscient per part de Baudelaire.

 

Coloracions a banda, les rimes són molt riques, sobretot les del tercet, i contribueixen a la impressió de fluïdesa que proporciona aquest sonet, paral·lela a la imatge d’una vida bella i transparent que expressa el contingut. Més virgueries de Baudelaire: en els “verts tamariniers” del primer vers del segon tercet ressona el “vers de charmants climats” del primer vers del primer tercet. L’única referència a un color concret és el verd, el mateix color que apareix esmentat en Correspondències. En la majoria de poemes de Baudelaire el verd és un símbol de la innocència.

 

Baudelaire és un poeta eminentment olfactiu. En Correspondències, com en Perfum exòtic i en La cabellera, “els sons, els perfums i els colors es responen”, però aquestes correspondències se solen desencadenar a partir de les olors, que no sempre són aromàtiques. En el poema lxxx, que porta per títol El gust del no-res, la pèrdua de l’olor expressa un estat d’intens desconsol:

 

Le Printemps adorable a perdu son odeur!

(L’excelsa Primavera ja no fa gens d’olor!)

 

Comentant aquest vers, Walter Benjamin va assenyalar que “l’olor és el refugi inaccessible de la memòria involuntària. Si el reconeixement d’un aroma té, més que cap altre record, el privilegi de consolar, potser siga perquè adorm la consciència del pas del temps. Per això el vers de Baudelaire és profundament desolat”.