XXIX UNE CHAROGNE Rappelez-vous l'objet que nous vîmes, mon âme, Ce beau matin d'été si doux: Au détour d'un sentier une charogne infâme Sur un lit semé de cailloux,
Les jambes en l'air, comme une femme lubrique, Brûlante et suant les poisons, Ouvrait d'une façon nonchalante et cynique Son ventre plein d'exhalaisons.
Le soleil rayonnait sur cette pourriture, Comme afin de la cuire à point, Et de rendre au centuple à la grande Nature Tout ce qu'ensemble elle avait joint;
Et le ciel regardait la carcasse superbe Comme une fleur s'épanouir. La puanteur était si forte, que sur l'herbe Vous crûtes vous évanouir.
Les mouches bourdonnaient sur ce ventre putride, D'où sortaient de noirs bataillons De larves, qui coulaient comme un épais liquide Le long de ces vivants haillons.
Tout cela descendait, montait comme une vague Ou s'élançait en pétillant; On eût dit que le corps, enflé d'un souffle vague, Vivait en se multipliant.
Et ce monde rendait une étrange musique, Comme l'eau courante et le vent, Ou le grain qu'un vanneur d'un mouvement rythmique Agite et tourne dans son van.
Les formes s'effaçaient et n'étaient plus qu'un rêve, Une ébauche lente à venir Sur la toile oubliée, et que l'artiste achève Seulement par le souvenir.
Derrière les rochers une chienne inquiète Nous regardait d'un oeil fâché, Epiant le moment de reprendre au squelette Le morceau qu'elle avait lâché.
— Et pourtant vous serez semblable à cette ordure, À cette horrible infection, Etoile de mes yeux, soleil de ma nature, Vous, mon ange et ma passion!
Oui! telle vous serez, ô la reine des grâces, Apres les derniers sacrements, Quand vous irez, sous l'herbe et les floraisons grasses, Moisir parmi les ossements.
Alors, ô ma beauté! dites à la vermine Qui vous mangera de baisers, Que j'ai gardé la forme et l'essence divine De mes amours décomposés!
| XXIX UNA CARRONYA Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva, un bell matí, a l'estiu tan dolç: tombant per un camí, una carronya infame un parament de rocs,
les cames ben enlaire, com una dona lúbrica i ardent, suant el seu verí, obria, de manera indiferent i cínica, el ventre ple d'exhalacions.
Brillava el sol damunt d'aquella putrescència com si volgués coure-la al punt, i retornar amb escreix a la Natura immensa tot el que havia creat junt;
i contemplava el cel la carcassa superba com una flor que s'expandís. Feia tanta pudor que sobre l'herba et va semblar perdre els sentits.
Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte del qual sortien negres contingents de larves, que anaven com una flegma espessa amunt i avall dels esquinçalls vivents.
Baixava tot allò, pujava com onada, o bé brollava espetegant; hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada, ben viu, s'anava incrementant.
I feia el món com una simfonia estranya, com l'aigua que corre i com el vent, o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada, sacseja i gira en el garbell.
Les formes s'esborraven, només eren un somni, com un esbós difícil de capir sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba tan sols dins el magí.
Darrere d'unes roques, una gossa inquieta ens espiava de mal grat, esperant l'hora de robar a aquella carcassa la carn que hi havia deixat.
—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria, semblant a aquesta pútrida infecció, estrella dels meus ulls, oh sol de la natura, tu, àngel meu, la meva passió!
Sí!Això seràs, oh reina de les gràcies, després dels últims sagraments, quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida dels altres ossaments.
Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva, que amb molts petons se't menjaran, que jo he guardat la forma i la divina essència dels meus amors desintegrats! (Traducció de Jordi Llovet.) |