baudelaire una carronya
XXIX
UNE CHAROGNE
Rappelez-vous l'objet que nous vîmes, mon âme,
Ce beau matin d'été si doux:
Au détour d'un sentier une charogne infâme
Sur un lit semé de cailloux,
Les jambes en l'air, comme une femme lubrique,
Brûlante et suant les poisons,
Ouvrait d'une façon nonchalante et cynique
Son ventre plein d'exhalaisons.
Le soleil rayonnait sur cette pourriture,
Comme afin de la cuire à point,
Et de rendre au centuple à la grande Nature
Tout ce qu'ensemble elle avait joint;
Et le ciel regardait la carcasse superbe
Comme une fleur s'épanouir.
La puanteur était si forte, que sur l'herbe
Vous crûtes vous évanouir.
Les mouches bourdonnaient sur ce ventre putride,
D'où sortaient de noirs bataillons
De larves, qui coulaient comme un épais liquide
Le long de ces vivants haillons.
Tout cela descendait, montait comme une vague
Ou s'élançait en pétillant;
On eût dit que le corps, enflé d'un souffle vague,
Vivait en se multipliant.
Et ce monde rendait une étrange musique,
Comme l'eau courante et le vent,
Ou le grain qu'un vanneur d'un mouvement rythmique
Agite et tourne dans son van.
Les formes s'effaçaient et n'étaient plus qu'un rêve,
Une ébauche lente à venir
Sur la toile oubliée, et que l'artiste achève
Seulement par le souvenir.
Derrière les rochers une chienne inquiète
Nous regardait d'un oeil fâché,
Epiant le moment de reprendre au squelette
Le morceau qu'elle avait lâché.
— Et pourtant vous serez semblable à cette ordure,
À cette horrible infection,
Etoile de mes yeux, soleil de ma nature,
Vous, mon ange et ma passion!
Oui! telle vous serez, ô la reine des grâces,
Apres les derniers sacrements,
Quand vous irez, sous l'herbe et les floraisons grasses,
Moisir parmi les ossements.
Alors, ô ma beauté! dites à la vermine
Qui vous mangera de baisers,
Que j'ai gardé la forme et l'essence divine
De mes amours décomposés!
XXIX
UNA CARRONYA
Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva,
un bell matí, a l'estiu tan dolç:
tombant per un camí, una carronya infame
un parament de rocs,
les cames ben enlaire, com una dona lúbrica
i ardent, suant el seu verí,
obria, de manera indiferent i cínica,
el ventre ple d'exhalacions.
Brillava el sol damunt d'aquella putrescència
com si volgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la Natura immensa
tot el que havia creat junt;
i contemplava el cel la carcassa superba
com una flor que s'expandís.
Feia tanta pudor que sobre l'herba
et va semblar perdre els sentits.
Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte
del qual sortien negres contingents
de larves, que anaven com una flegma espessa
amunt i avall dels esquinçalls vivents.
Baixava tot allò, pujava com onada,
o bé brollava espetegant;
hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada,
ben viu, s'anava incrementant.
I feia el món com una simfonia estranya,
com l'aigua que corre i com el vent,
o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada,
sacseja i gira en el garbell.
Les formes s'esborraven, només eren un somni,
com un esbós difícil de capir
sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba
tan sols dins el magí.
Darrere d'unes roques, una gossa inquieta
ens espiava de mal grat,
esperant l'hora de robar a aquella carcassa
la carn que hi havia deixat.
—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria,
semblant a aquesta pútrida infecció,
estrella dels meus ulls, oh sol de la natura,
tu, àngel meu, la meva passió!
Sí!Això seràs, oh reina de les gràcies,
després dels últims sagraments,
quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida
dels altres ossaments.
Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva,
que amb molts petons se't menjaran,
que jo he guardat la forma i la divina essència
dels meus amors desintegrats!
(Traducció de Jordi Llovet.)
Aquest poema és un exemple de la tendència de Baudelaire a crear en la seua poesia situacions deliberadament antirromàntiques i a reproduir-les amb el llenguatge poètic més adequat. No es pot arribar més lluny en l’intent de desmitificar el mode en què la poesia amorosa de tots els temps, fins aleshores, havia cantat l’amor a la dama.
De tota manera, la novetat que representa Una carronya és relativa. Deliberadament brutal, Una carronya recorda els poemes barrocs que il·lustren el memento mori, subratllen el caràcter transitori de tota obra humana i, en la lírica amorosa, fan veure a la dama que es fa massa de pregar els estralls del temps pressionant-la així a cedir. Però la companya del poeta —potser Jeanne Duval— no sembla d’aquelles que diuen que no. El sadisme moral no espera ací una recompensa.
Al principi, el lector creu que es tracta només de la descripció d’una carronya, sense imaginar que el poema acabarà amb la comparació entre aquesta i la dona estimada. Amb tot, la identificació de la carronya amb la dona s’insinua de manera molt explícita en el primer vers de la segona estrofa:
les cames ben enlaire, com una dona lúbrica
i ardent,
Encara que l’escena transcorre en el camp, és evident que el to del poema s’allunya absolutament del que els lectors estaven acostumats a veure en els ambients rústics. Del locus amoenus que acompanyava les situacions amoroses en la poesia llatina o renaixentista hem passat a un lloc igualment “natural”, però d’una naturalitat extrema i repugnant. No hi ha dubte que el poeta es proposava d’enfrontar-se amb aquesta “poètica de l’amor” que havia rebut de les generacions anteriors, ja que parla irònicament, en les últimes estrofes, referint-se a la dona, d’”estrella dels meus ulls”, “sol de la natura”, “tu, àngel meu, la meva passió!” El poema acaba de manera molt semblant a com acabaven alguns sonets d’amor de la tradició renaixentista: el poema sobreviurà a aquell o aquella a qui va ser adreçat. Pensant en aquest final Sainte-Beuve va retreure a Baudelaire d’haver “petrarquitzat l’horrible”.
El poema és especialment repugnant i impactant perquè Baudelaire presenta una imatge no de l’extinció, sinó de la de la putrefacció. No l’esquelet, sinó la carronya. Hi ha com una erotització de la corrupció, d’efecte més extravagant que convincent. La carronya, no gens momificada, està dotada de vida i moviment:
Baixava tot allò, pujava com onada,
o bé brollava espetegant;
hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada,
ben viu, s'anava incrementant.
I afegeix que aquest món putrefacte feia com “una simfonia estranya”. Aquesta simfonia es compara, continuem amb l’extravagància, a l’aigua que corre i al vent, i al “gra que el llaurador, amb acció ritmada, / sacseja i gira en el garbell”.
Quin és el sentit de l’última estrofa? Que el poeta conservarà el record de la dona, mantenint vivent la seua “essència divina”. La forma creada per ell no podrà morir. A la presència obsessiva de la mort succeeix la certesa —idealisme pur— que allò que ha estat creat per l’Esperit no pot morir. Hi ha una nota de Mon coeur mis à nu (XLIII) que podria inscriure’s com a epígraf d’aquest poema:
“Tota idea està dotada, per si mateixa, d’una vida immortal, com una persona.
Tota forma creada, fins i tot per l’home, és immortal. Car la forma és independent de la matèria i les molècules no constitueixen la forma.”
No va ser així, però, com es va interpretar Una carronya quan es va publicar, sinó que es va llegir com un atac als valors burgesos i va contribuir a forjar la llegenda d’un Baudelaire escandalós i sacríleg. Quan Baudelaire va voler reaccionar (“Il m’est pénible de passer pour le Prince des Charognes”, va escriure en una carta el 1859) ja era massa tard. Els escolars que recitaven Una carronya per fer-se els terribles no sabien que, en realitat, estaven comentant aquest aforisme dels Fusées: “Allò que és creat per l’esperit és més viu que no la matèria.”
Paradoxalment, doncs, la identificació de l’amada amb la inevitable carronya futura dóna pas en l’última estrofa a una concepció idealista de la realitat. Com no siga que es tracte d’una ironia sarcàstica, la veritat és que aquest final em sembla una mica gratuït. La complaença insistida en la putrefacció no acaba d’encaixar en aquest idealisme que s’expressa en l’última estrofa. Vull dir que el contrast és massa deliberat, massa brutal, excessivament emfàtic. Aquesta gratuïtat explica segurament l’èxit que va tenir el poema des del principi com a element provocatiu.
Walter Benjamin va afirmar en un aforisme que el xoc era el principi poètic de Baudelaire. En l’arsenal de les figures de Baudelaire, l’oxímoron i l’antítesi ocupen un lloc privilegiat. Són l’instrument estilístic per excel·lència que permet a Baudelaire de reunir en una fórmula única els fragments dispersos de la realitat, les emocions discordants o les imatges contràries. Crec, però, que aquest principi poètic no va reeixir en Una carronya, que em fa la impressió d’una barreja grotesca, que no acaba de quallar.