NADJA

André Breton

 

No fa gaires dies, Louis Aragon em feia observar que el rètol d'un hotel de Pourville que porta en caràcters vermells els mots: CASA ROJA, estava compost amb unes lletres i disposat de tal manera que, vist sota una certa obliqüitat, de la carretera estant, «CASA» desapareixia i «ROJA» es llegia «POLICIA». Aquesta il·lusió òptica no tindria cap importància si el mateix dia, una o dues hores més tard, la senyora que anomenarem senyora del guant no m'hagués portat a veure un quadre canviant com mai no n'havia vist cap i que formava part del mobiliari de la casa que acabava de llogar. Es tracta d'un gravat antic que, vist de cara, representa un tigre, però que, barrat perpendicularment a la superfície per unes bandes verticals fragmentant al mateix temps un altre tema, representa, per poc que un hom s'allunyi alguns passos cap a l'esquerra, una gerra, i cap a la dreta, un àngel. Si assenyalo, per acabar, aquests dos fets és perquè, per a mi, en aquestes condicions, establir un lligam entre ells era inevitable i perquè em sembla impossible de trobar entre l'un i l'altre cap correlació racional.

En tot cas, espero que la presentació d'una sèrie d'observacions d'aquest ordre així com de la que a continuació exposaré farà que uns quants homes es precipitin al carrer, després d'haver-los fet adquirir consciència, si no de la inutilitat, almenys de la greu insuficiència de qualsevol càlcul suposadament rigorós sobre llurs pròpies vides, de qualsevo1 acció que exigeixi una aplicació continuada i que ha pogut ser premeditada. Tot s'ho emporta el vent del més petit fet que es produeix, si és de debò imprevist. I que no em parlin després d'allò de! treball, vull dir del valor moral del treball. Em veig forçat d'acceptar la idea del treball com a necessitat material, pel que fa a aquest punt sóc d'allò més partidari d'una millor i més justa distribució. Que les sinistres obligacions de la vida me l'imposen, passi, però que se'm demani de creure-hi, de reverenciar el meu o el dels altres, això mai. Una vegada més prefereixo caminar de nit abans que creure que camino de dia. De res no serveix el fet de viure mentre es treballa. L'esdeveniment del qua1 cadascú pot esperar-ne la revelació del sentit de la seva pròpia vida, aquell esdeveniment que potser encara no he trobat però en la direcció del qua1 jo em recerco no ha d'eliminar el treball. Però m'estic anticipant, car és aquí que rau allò que al seu moment em permeté de comprendre i que justifica, sense més tardança, l'entrada en escena de Nadja.

Heus aquí que, finalment, la torre del Manoir d' Ango esclata i que tota una nevada de plomes que cauen dels seus coloms es fon al contacte amb el sòl de l'era, abans enllosada amb trossos de teula i ara coberta de sang de debò!

 

(Nadja. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall.)

Comments