LA PRESÓ DE LLEIDA

A la presó de Lleida,

tots los presos hi són,

cent i cinquanta presos

canten una cançó lireta.

Dama en surt en finestra

i escolta la cançó:

los presos se n’adonen

en paren la cançó:

«Per què no canteu, presos?

Per què no en canteu, no?»

«Com cantarem, senyora,

si estem en greu presó,

sense menjar ni beure

sinó una volta al jorn,

i encara aquesta volta

ens en donessin prou?»

«Canteu, canteu, los presos,

que ja us en traure jo,

aniré an el meu pare,

a demanar-li un do.»

«Ai pare, lo meu pare,

me’n voleu donar un do?»

«Ai filla Margarida,

quin do vols que jo et dó?»

«Ai pare, lo meu pare,

les claus de la presó.»

«Ai filla Margarida,

això no ho faré jo,

demà serà dissabte,

els penjarem a tots.»

«Ai pare, lo meu pare,

no pengeu l’aimador.»

«Ai filla Margarida,

qui és lo teu aimador?»

«Ai pare, lo meu pare,

és el més alt i ros.»

«Ai filla Margarida,

serà el primer de tots.»

«Ai pare, lo meu pare,

pengeu-me a mi i tot.»

«Ai filla Margarida,

això no ho faré jo.»

«Les forques són de plata,

els dogals ne són d’or,

a cada cap de forca

poseu-hi un ram de flors,

la gent quan passaran

sentiran gran olor

diran un Pare-nostre

per al pobre aimador.»

 

 

LA PRESÓ DE NÀPOLS

A la ciutat de Nàpols

hi ha una presó,

la vida mia, amor.

Hi ha vint-i-nou presos

que canten la cançó.

La dama està en finestra

escoltant la cançó.

Els presos se’n temeren,

ja no cantaven, no.

– Per què no cantau, presos?

Per què no cantau, no?

– Com cantarem, senyora,

si estam dins la presó,

sense menjar ni beure

més que algun rosegó.

Demà serà dissabte,

mos penjaran a tots.

 

LA DAMA D'ARAGÓ

A Aragó n'hi ha una dama

que és bonica com un sol,

l'amor mia

que és bonica com un sol

la mia amor.

 

Té la cabellera rossa,

li arriba fins als talons.

Sa mare la pentinava

amb una pinteta d'or;

 sa germana li entrena

els cabells de dos en dos;

cada cabell, una perla;

cada perla, un anell d'or;

cada anell d'or, una cinta

que li volta tot el cos.

Sa padrina els hi untava

amb aigua de nou olors;

sa cunyada els hi lligava

amb un floc de nou colors;

son germà se la mirava

amb un ull molt amorós.

-«No fóssim germans, Maria,

ens casaríem tots dos.»

Se la mira i se l'emporta

a la fira d'Aragó,

de tants anells que li compra

li cauen del mocador;

els criats van al darrera

plegant-los de dos en dos.

-"Germà, germà, anem a missa,

anem a missa major.»

Per prendre l'aigua beneita

portava un canonet d'or;

quan és al mig de l'església

els altars llueixen tots.

Les dames, quan la van veure,

totes li varen fer lloc;

les dames seien a terra,

i ella, en cadireta d'or.

Capellà que diu la missa

n'ha perduda la lliçó;

escolà que l'ajudava

no li sap tornar raó.

De qui és aquella dama

que llança tant d'esplendor?

Es filla del rei de França,

germana del d'Aragó.

I si acàs no em voleu creure

mireu-li lo sabató:

veureu les tres flors de lliri

i les armes d'Aragó.

 

LA FILLA DEL REI DE FRANÇA

A la finestra daurada

estava na Blancaflor.

Adéu princesa,

n’és més bella que un fil d’or,

adéu amor.

 

Son germà se la mirava

amb uns ulls de traïdor.

Si no fósseu ma germana,

jo em voldria casar amb vós.

La prengué per les mans blanques,

la dugué a Sant Salvador.

El mossènyer diguent missa

hi va perdre la lliçó.

Per dir “Dominus vobiscum”,

va dir “Si la tengués jo”.

Les donzelles que hi havia

tramudaren de color.

D’a on és aquesta dama

que dóna tant d’esplendor.

És filla del rei de França

i néta del d’Aragó.

 

EL TESTAMENT D’AMÈLIA

Malalta està, malalta,

la filla del bon rei;

comtes la van a veure,

comtes i noble gent.

Ai, que el meu cor se‘m nua

comun pom de clavells!

També n’hi va sa mare

quan ja no hi ha remei.

—Filla, la meva filla,

de quin mal us queixeu?

—Mare, la meva mare,

bé prou que ho sabeu.

Metzines me n‘heu dades

que em nuen el cor meu.

—Filla, la meva filla,

d‘això us confessareu;

quan sereu confessada

el testament fareu.

—Mare, la meva mare,

ja en tinc fet testament;

del testament que he fet,

goig d‘ell vós no n‘haureu:

Set castells tinc a França,

tots set en poder meu;

quatre els deixo a Don Carles,

a Don Carles, germà meu.

Totes les meves joies

als encants les vendreu;

dels diners que us en donin

Sant Oli en comprareu,

per fer cremar les llànties

nit i dia fareu

que la gent en veure-les

per mi preguin a Déu.

—Filla, la meva filla,

i a mi què em deixareu?

—Mare, la meva mare,

us deixo el marit meu

perquè us el tingueu tancat

en la cambra, com ja feu,

perquè tendres carícies

a la cara li feu,

i us deixo les xinel·les1,

les xinel·les dels peus,

perquè quan baixeu l'escala

el coll us hi trenqueu.

Ai, que el meu cor se'm nua

com un pom de clavells!

 


A LA VORA DE LA MAR

(versió cantada per Rafael Subirachs)

A la vora de la mar

hi ha una donzella,

que en brodava un mocador;

és per la reina.

Quan en fou a mig brodar

li manca seda;

gira el ulls envers la mar

veu una vela.

Veu venir un galiot

tot vora terra;

en veu venir un mariner

que una nau mena.

Mariner, bon mariner:

que en porteu seda?

De quin color la voleu,

blanca o vermella?

Vermelleta la vull jo,

que és per la reina.

Pugeu a dalt de la nau,

triareu d'ella.

Ai no! No hi puc pujar,

no tinc moneda.

El meu pare té les claus

de l'arquimesa.

No quedeu per diners no,

gentil donzella.

No quedeu per diners, no,

prou fio d'ella.

La donzella entra en la nau,

tria la seda.

Mentre va mercadejant

la nau pren vela.

Mariner es posa a cantar

cançons novelles.

Amb lo cant del mariner

s'és dormideta.

Quan ella s'ha despertat

ja no veu terra,

la nau és en alta mar,

pel mar navega.

Mariner, bon mariner,

torneu-me en terra,

que els aires de la mar

me'n donen pena.

Això si que no ho faré,

que heu de ser meva;

set anys ha que vaig pel mar

per vós, donzella.

De tres germanes que som,

só la més bella.

L'una porta vestit d'or,

l'altra de seda.

L'una es casada amb un duc,

l'altra és princesa,

i jo, pobreta de mi,

só marinera.

No sou marinera, no,

que en sereu reina,

que jo só el fill del rei

de l'Inglaterra.

 


A LA VORA DE LA MAR

A la vora de la mar               

n’hi ha una donzella

que brodava un mocador     

la flor més bella;

quan n’és a mig brodar        

li falta seda.     

En veu venir un mariner     

que el mar navega:
“Mariner, bon mariner,       

que en porteu seda?”

“De quin color la voleu,       

blanca o vermella?”

“Vermelleta la vull jo, 

que és millor seda:

vermelleta la vull jo,             

que és per la reina.”

“Pugeu a dalt de la nau,       

triareu d’ella.”

Com dalt de la nau va ser,    

la nau féu vela;

mariner es posa a cantar     

cançons novelles,

amb el cant del mariner      

s’ha adormideta

i amb els aires de la mar      

ella es desperta.

“Mariner, bon mariner,       

torneu-me en terra

que los aires de la mar

me donen pena.”

“Això sí que no ho faré,       

que heu de ser meva.”

“De tres germanes que som,         

só la més bella;

l’una és casada amb un rei,  

l’altra és princesa

i jo, pobreta de mi!               

sóc marinera.

L’una en porta vestit d’or,   

l’altra de seda

i jo, pobreta de mi!               

de sargil negre.

L’una en va amb un cotxe d’or,    

l’altra de plata

i jo, pobreta de mi!               

amb una barca.”

“No en sou marinera, no,    

que en sereu reina,

que jo só lo fill del rei  

de l’Anglaterra,

set anys ha que vaig pel món,       

per vós, donzella.”

 

 

LA PRESÓ DEL REI DE FRANÇA

Ja partí el rei de França

un dilluns al de matí.

Va partir per prendre Espanya

i els espanyols bé l’han pris.

Ja partí el rei de França

un dilluns al de matí.

Posant-lo en presó molt fosca

on no es coneix dia i nit.

Treu el cap per la finestra

i un passatger veu venir.

Posant-lo en presó molt fosca

on no es coneix dia i nit.

Digueu-li a la meva esposa

que emvingui a treure d’aquí:

si no hi ha prou diner a França

que vagin a Sant Denís.

Digueu-li a la meva esposa

que em vingui a treure d’aquí:

que venguin la conxa d’or,

que venguin la flor de lis.

Si no hi ha prou diner en bossa

que vagin a Sant Patrís.

Que venguin la conxa d’or,

que venguin la flor de lis.

 

 

 

 

Comments