ENTRE POC I MASSA

Carles Soldevila 


Personalment admeto discussió sobre tots els extrems del magne problema de l'idioma. No em nego a esbrinar si la conservació d'un idioma diferent del castellà ha estat un bon o un mal negoci per Catalunya; no defujo pas les discussions sobre les tendències universalistes i les tendències particularistes; àdhuc trobo gust en la confrontació de punts de vista, en l'exhumació de fets històrics, en la previsió més o menys utòpica del futur... Però hi ha en matèria lingüística una cosa que sembla absolutament intolerable.

¿Quina cosa? Aviat és dita: que una persona establerta a Catalunya o acabada d'arribar es cregui ofesa perquè algú li adreça la paraula en l'idioma del país. Això és absolutament intolerable. Tot català que serva una espurna, només una espurna, de dignitat se'n troba ferit en el més íntim. L'ofensa que sent o simula sentir el foraster resulta un menyspreu terrible per a la llengua catalana i per tots els qui la parlen.

La persona que ha vingut a Catalunya i no entén el català pot perfectament excusar la seva ignorància i demanar que li parlin en un llenguatge entenedor. Cap català deixa d'atendre aquest prec; tots, amb una pressa i una sol·licitud que no és agraïda gairebé mai (puix que és acceptada com el compliment d'una obligació peremptòria), cuiten a canviar de llenguatge, a fer l'esforç d'autotraduir-se.

El que no té dret a fer cap persona forastera que no hagi perdut tota noció de la dignitat humana és adoptar un posat ofès i pronunciar paraules despectives perquè algú a Catalunya se li ha adreçat en català o l'ha obligat a llegir un avís o una nota en català.

I baldament sembli increïble, encara es troben personatges tan inconscients o tan mal educats que, en sentir que algú els adreça la paraula en el llenguatge del país, exclamen amb un terrible arrufament de celles i un to roncament sarcàstic:

—¿Cómo?

Mai no hauria cregut que en una sola síl·laba es pogués encabir tant d'urc, tanta d'insolència i tanta de petulància.

Naturalment, que això ens passa perquè ens mereixem que ens passi. Per restablir l'imperi de la lògica, de l'educació i del respecte, no cal esperar l'adveniment de l'Estatut. Més ben dit: l'adveniment de l'Estatut no serviria de res si no anava acompanyat d'un redreçament íntim de la dignitat catalana. Res d'ofendre els altres; res de molestar el foraster, res de crear, amb nota pejorativa, el concepte de metec... Però tampoc res de deixar-se tractar com a esclaus o com a colonitzats.

[5-II-1932]

Carles Soldevila, Fulls de dietari. Una antologia. Ed. Empúries.

 

Comments