La desimboltura Antoine Compagnon
 En els Assaigs Montaigne fa mostra d'una llibertat d'escriptura sorprenent. Rebutja els constrenyiments de l'art d'escriure après a l'escola; defensa un estil despreocupat i deixondit, que analitza en el capítol «Sobre l'educació dels fills»: «M'estimo molt més capgirar una frase bonica per cosir-me-la al damunt que no pas apartar-me del meu fil per anar-la a buscar. Al contrari, són les paraules les que han de servir el discurs i seguir-lo, i allà on no arribi el francès recorreré al gascó. Jo vull que les coses predominin, i que omplin la imaginació de qui escolta de manera que no li quedi cap record de les paraules. El parlar que jo estimo és un parlar senzill i ingenu, tant escrit sobre el paper com articulat per la boca; un parlar suculent i nerviós, curt i atapeït, no tan delicat i pentinat com brusc i vehement. [...] Més difícil que no pas carregós, allunyat d'afectació: desendreçat, descosit i atrevit; que cada fragment hi aporti alguna cosa; un parlar que no sigui ni pedantesc, ni capellanesc ni advocadesc, sinó més aviat soldadesc, com qualifica Suetoni el de Juli Cèsar [...]» (l, 25). A Montaigne no li agraden les transicions ni els ornaments; ell prefereix anar directe al gra i denuncia tots els efectes d'estil; es nega a utilitzar les paraules per amagar les coses, a dissimular les idees sota les figures. Per a ell, els mots són com peces de roba que no poden deformar el cos, sinó ajustar-s'hi, deixar que s'endevini, com una segona pell per fer ressaltar les formes naturals. És també una manera de rebutjar l'artifici, el maquillatge. Montaigne no tan sols va escollir el francès en comptes del llatí, sinó que, quan no troba una paraula francesa adient, no dubta a recórrer al dialecte, i reivindica una manera d'escriure més propera a la veu, «tant escrit sobre el paper com articulat per la boca». La descripció de la seva llengua ideal és concreta, saborosa i carnal. Acumula els adjectius sensuals per evocar l'estil que admira i que presenta totes les característiques de la brevetat, la brevitas austera dels espartans que es distingeix de l'abundància copiosa, l'ubertas dels atenesos, a risc de fer-se una mica difícil i de fregar l'estil enigmàtic dels cretencs. Als grans escenaris de l'eloqüència retòrica, l'escola, el púlpit i l'estrada ―el «pedantesc», el «capellanesc» i l'«advocadesc»―, Montaigne hi contraposa l'elocució militar de Juli Cèsar, el seu estil tallat, atapeït, fet de frases curtes i abruptes, sense juxtaposicions. Però Montaigne té al cap un altre model més recent, que va trobar en una obra de moda, El llibre del cortesà, de Baldassare Castiglione, publicada el 1528: és el que en italià se'n diu la sprezzatura, la desimboltura o la indolència del cortesà, aquella deixadesa diligent que, al contrari de l'afectació, dissimula l'art. «De bona gana he imitat aquesta disbauxa que es veu en el nostre jovent, en la seva manera de vestir. Un abric en bandolera, la capa sobre una sola espatlla i les calces mig caigudes, cosa que indica un menyspreu arrogant d'aquests paraments externs, i desconsiderat amb l'art; però aquesta disbauxa la trobo molt més ben aprofitada en la manera de parlar. Tota afectació, especialment en l'alegria i la llibertat franceses, no escauen gens al cortesà. I en una monarquia, qualsevol cavaller ha d'aprendre les maneres d'un cortesà. Per això fem bé de decantar-nos una mica pel que és ingenu i despectiu.» L'estil de Montaigne és això: una capa tirada a l'espatlla, un abric en bandolera i unes calces mig caigudes; és el súmmum de l'art que s'alia amb la natura.
|
|
|