Decameró. Introducció

 

Cada vegada que, graciosíssimes dones, pensant entre mi considero com sou de natural totes pietoses, m'adono que la present obra tindrà a judici vostre un greu i enutjós principi, com ho és la dolorosa remembrança de la pestífera mortaldat passada, tan danyosa en general per a tothom que la veié o altrament la conegué, la memòria de la qual figura en aquest frontispici, Però no voldria pas que això us descoratgés de continuar llegint, com si sempre haguéssiu de llegir entre sospirs i llàgrimes. Aquest horrible començament no us serà altra cosa que com per als caminants una muntanya aspriva i rosta, després de la qual hi ha amagada una plana bellíssima i delitosa, que els resulta tant més plaent com més gran ha estat la feixuguesa de la pujada i de la baixada. I així com a la fi de l'alegria ve el dolor, també acaben les misèries per la joia sobrevinguda. A aquest breu enuig (dic breu perquè en poques planes és contat) seguirà tot d'una la dolcesa i el plaer que us he promès d'avançada i que potser per un aital inici no seria, si no ho digués, esperat. I ben cert, si jo hagués pogut honradament menar-vos allà on desitjo per un altre camí no tan aspriu com ho serà aquest, ho hauria fet de bon grat; però per tal com no es podia demostrar sense aquesta rememoració l'avinentesa per la qual les coses que després llegireu succeïren, gairebé per necessitat em sento constret a escriure-ho.

Us diré, doncs, que ja era l'any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombre de mil tres-cents quaranta-vuit, quan a l'egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d'Itàlia, pervingué la mortífera pestilència, la qual, o per actuació dels cossos superiors o per la justa ira de Déu tramesa damunt els mortals a fi de corregir les nostres iniqües obres, començada uns quants anys abans a les parts orientals, havent-les privades d'innombrable quantitat de vivents, sense aturar-se, avançant d'una banda a l'altra, s'havia eixamplat fins a Occident amb gran misèria. I no valent-hi prudència ni proveïment humà, segons el qual la ciutat fou netejada de moltes immundícies per oficials expressament encarregats, així com fou prohibit a tot malalt d'entrar-hi i hom donà molts consells a fi de conservar la sanitat, ni valent-hi tampoc les humils súpliques ordenades en processons, no una vegada sinó moltes, i adreçades en altres formes a Déu per les persones devotes, gairebé a l'inici de la primavera de l'any esmentat començà horriblement els seus dolorosos efectes i a manifestar-se de manera insòlita. I no pas com ho havia fet a Orient, on si a algú li rajava sang del nas era senyal manifest de mort inevitable, sinó que en començar la malaltia naixien tant als mascles com a les femelles, sota les aixelles o a l'engonal, unes inflors, algunes de les quals creixien com una poma i d'altres com un ou, alguna més, alguna menys, les quals eren anomenades vulgarment «glànoles». I de les dues esmentades parts del cos al cap de poc temps començava la ja dita glànola mortífera a néixer i a venir indiferentment per totes bandes; i després d'això, la qualitat d'aquesta començà a mutar-se en clapes negres o lívides, les quals apareixien en molts als braços i a les cuixes i a qualsevol altra part del cos, i els uns les tenien grosses i escampades i els altres menudes i espesses. I així com la glànola havia estat de primer, i encara ho era, indici cert de mort imminent, ho eren aquestes per a tothom qui les tenia.

Per a tractar aquesta malaltia no semblava que hi valgués o fes efecte consell de metge ni cap virtut de medicina; ans al contrari, fos perquè la naturalesa de la malura no ho permetia o perquè la ignorància dels remeiers (dels quals, ultra el nombre dels metges, tant entre les dones com entre els homes, sense haver tingut mai estudis de medicina, el nombre havia esdevingut molt gran) no sabia com tractar-la i consegüentment no es prenia el remei adient, no sols ben pocs en guarien, sinó que quasi tots al tercer dia de l'aparició dels senyals damunt dits, qui més aviat, qui més tard, i els de més sense gens de febre o d'altre accident, morien. I aquesta pestilència fou de major força per tal com dels malalts que la tenien s'encomanava als sans en comunicar-se entre ells, tal com ho fa el foc a les coses seques o greixoses quan s'hi acosta molt. I encara hi hagué un mal més gran: que no sols el fet d'enraonar o tractar amb malalts donava als sans malaltia o ocasió de mort comuna, sinó també el de tocar la roba o qualsevol altra cosa que havia estat tocada o usada per aquells malalts semblava transportar aquella segura malaltia al tocador. És cosa meravellosa d'escoltar el que haig de dir, que, si pels ulls de molts i pels meus no hagués estat vist, amb prou feines gosaria creure-ho ni tampoc escriure-ho, encara que ho hagués sentit dir de persona fidedigna.

Us diré que la qualitat de la pestilència narrada fou de tanta eficàcia a encomanar-se de l'un a l'altre, que no sols ho feia d'home a home, sinó que ben sovint feia molt més, com ara, que una cosa d'un malalt o un mort de tal malaltia, tocada per un altre animal que no fos d'espècie humana, no sols el contaminava de la malaltia, sinó que al cap de poquíssim temps el matava. Sobre això, tal com no fa gaire he dit, vaig tenir amb els meus ulls un dia l'experiència que, havent-hi els parracs d'un pobre home mort de la malaltia llençats a la via pública i acostant-s'hi dos porcs, aquests, segons acostumen, primerament amb el musell i després amb les dents els prengueren i sels fregaren per les galtes, i al cap d'una estona, després d'alguna convulsió, com si haguessin pres metzina, tots dos caigueren morts a terra damunt els parracs malllençats.

De les quals coses i de bastants altres de semblants o pitjors nasqueren diverses pors i imaginacions entre els qui romanien vius; i gairebé tothom es feia un propòsit prou cruel, que era d'esquivar i defugir els malalts i llurs coses; i fent això, hom creia que se salvava a si mateix. I hi havia qui pensava que viure amb moderació i guardar-se de qualsevol excés donava molta resistència al mal; i fent la seva colla, vivien separats dels altres, i aplegant-se i recloent-se en cases on no hi hagués cap malalt, per viure més, nodrint-se temperadament de menges delicades i dels millors vins i defugint qualsevol luxúria, sense deixar dir a ningú ni voler saber cap nova de fora sobre morts o malalts, passaven l'estona amb cançons i amb els plaers que podien tenir a l'abast. D'altres, d'opinió contrària, afirmaven que el remei més segur per a tant de mal era de beure a pler i gaudir, anar cantant arreu i distreure’s, satisfer-se de qualsevol cosa tant com podien, i riure's i burlar-se del que passava; i tal com deien, ho portaven a la pràctica segons llurs possibilitats, dia i nit, anant ara en aquella taverna ara en aquella altra, bevent sense seny ni mesura, i molt més si eren a casa dels altres, només per sentir coses que els vinguessin de grat o en plaer. I això ho podien fer fàcilment, perquè tots aquests, talment que ja no haguessin de viure, tenien llurs coses abandonades, com ells mateixos; així moltes cases havien esdevingut comunes i els forasters s'hi estaven, si hi anaven a raure, com s'hi hauria estat el propi senyor; i no obstant aquest capteniment estúpid, sempre que podien s'apartaven dels malalts. I enmig de tanta aflicció i misèria de la nostra ciutat, la reverenda autoritat de les lleis, tant divines com humanes, gairebé havia caigut i s'havia dissolt tota per als ministres i executors d'aquelles, els quals, com els altres homes, eren tots morts o malalts o bé havien quedat tan privats de servidors que no podien fer cap servei; per la qual cosa a tothom li era lícit d'obrar segons el seu grat. Molts altres mantenien, entre aquests dos extrems damunt dits, una via mitjana: ni constrenyent-se en el menjar com els primers, ni prodigant-se en la beguda i en les altres disbauxes com els segons, satisfeien els apetits amb mesura i, sense recloure’s, sortien portant a les mans qui flors, qui herbes odoríferes, qui diverses menes d'espècies, sovint posant-se-les al nas, perquè consideraven que era cosa bona de confortar el cervell amb certes olors, car tot l'aire semblava impregnat i corromput per la pudor dels cossos morts, de les malalties i de les medecines. Alguns tenien més cruels sentiments i, com si això fos per ventura més segur, deien que no hi havia contra les pestes millor remei ni més profitós que fugir-ne; i empesos per aquest raonament, no prenent cura de res sinó d'ells mateixos, bastants homes i dones abandonaven la pròpia ciutat, les pròpies cases, llurs hisendes i llurs parents i llurs coses, i cercaven els d'altres o si més no llur comarca: com si la ira de Déu no procedís a punir la iniquitat dels homes, amb aquella pestilència, allà on fossin, sinó que només s'entengués moguda a oprimir els qui es trobaven dintre els murs de la ciutat; o com si cap persona no hi hagués de romandre i la seva última hora hagués arribat.

I encara que aquests tan diversos opinants no morissin tots, no pas per això tots se n'escapaven; ans, molts d'ells, en posar-se malalts, havent donat exemple quan estaven sans als qui també ho estaven, s'esllanguien arreu quasi abandonats. I no cal dir que els ciutadans s'esquivaven entre ells, que gairebé cap veí no tenia cura de l'altre, i que els parents no es visitaven sinó poques vegades o mai i encara de lluny; amb tant d'esglai havia entrat aquesta tribulació en els cors dels homes i de les dones, que un germà abandonava l'altre, i l'oncle al nebot, i la germana al germà, i moltes vegades la dona al seu marit, i que (cosa més greu i quasi increïble) els pares i les mares evitaven de veure i servir els fills, com si no fossin d'ells. Per la qual cosa a la multitud incalculable de mascles i femelles que emmalaltia no li restava altre ajut que la caritat dels amics (i d'aquests n'hi havia pocs) o l'avarícia dels criats, els quals servien esperonats per salaris alts i desconvenients, encara que no se'n trobaven gaires; i no eren sinó homes i dones de poc enteniment no acostumats a fer aquests serveis, els quals gairebé no servien d'altra cosa que d'allargar allò que els malalts els demanaven o contemplar-los quan morien; i servint en tals menesters moltes vegades amb el guany es perdien. I com que els malalts eren abandonats pels veïns, pels parents i pels amics i hi havia escassesa de servidors, s'estengué un costum que no s'havia vist gairebé mai: que en posar-se una dona malalta, malgrat que fos refinada, bella o noble, no s'estava de tenir al seu servei un home, fos qui fos, jove o no, i sense cap vergonya li mostrava qualsevol part del cos, tal com haguera fet a una altra dona, si la necessitat de la seva malaltia li ho reclamava; la qual cosa entre les qui guariren donà peu potser a una menor decència, en els temps a venir. I ultra això sobrevingué la mort de molts que, per ventura, si haguessin estat ajudats, s'haurien salvat; de què, entre la mancança dels serveis oportuns, que els malalts no podien tenir, i la força de la pestilència, hi havia a la ciutat tanta gent que morien de dia i de nit, que produïa estupor no pas menys sentir-ho dir que veure-ho. I així, quasi per necessitat, coses contràries als primers costums dels ciutadans aparegueren entre els qui restaven vius.

Era aleshores usatge, tal com encara avui se sol fer, que les dones parentes i veïnes es reunissin a la casa del mort, i allà ploressin amb les qui li eren més acostades; i d'altra banda, els veïns i altres ciutadans es reunien davant la casa del mort amb els seus pròxims, i el clergat hi assistia segons la condició del difunt, i a les espatlles dels seus companys, amb pompa funeral de cera i cants, n'era portat a l'església per ell escollida abans de morir. Aquestes coses, després que començà a estendre's la ferocitat de la pesta, gairebé cessaren del tot o en bona part, i altres de noves sobrevingueren en lloc seu. Per això no sols moria gent sense tenir gaires dones al seu voltant, sinó que n'hi havia bastants que traspassaven d'aquesta vida sense testimoni; i eren poquíssims aquells a qui es concedien els planys pietosos i les llàgrimes amargues dels seus íntims, ans en lloc d'això acostumava d'haver-hi rialles, plasenteries i festeigs amistosos; costum que les dones, posposada en bona part la pietat femenina per a salvar-se, havien après molt bé. I eren rars aquells els cossos dels quals fossin acompanyats a l'església per més de deu o dotze veïns seus; i el baiard no era pas portat per ciutadans honorables i estimats, sinó per una mena de fossers sobrevinguts del baix poble, que es feien dir «enterramorts» i que acomplien aquests serveis a preu fet, i el portaven a cuita-corrents no pas a l'església que ell havia disposat abans de morir, sinó ben sovint a la més propera, amb quatre o sis capellans amb pocs ciris, i tal vegada sense; i aquests, amb l'ajut dels dits enterramorts, sense escarrassar-se gaire en un ofici llarg o solemne, el ficaven a la sepultura desocupada que primer trobaven. […]

 

Giovanni Boccaccio, Decameró. Edicions 62. Traducció de Francesc Vallverdú.

Comments