Decameró. Novel·la primera de la tercera jornada

 Masetto de Lamporecchio es fa passar per mut i esdevé hortolà d'un monestir de monges, les quals totes concorren a jeure amb ell.

—Admirables dones, hi ha un gran nombre d'homes i dones tan tanoques que creuen a ulls clucs que, quan una donzella duu la toca blanca al cap i l'hàbit negre, ja ha deixat d'ésser dona i no sent els apetits femenins, com si en fer-la monja l'haguessin convertida en pedra; i si senten dir alguna cosa contra aquesta opinió, s'anguniegen tant com si s'hagués comès un mal molt gran i odiós contra natura, sense parar esment en ells mateixos (els quals no pot sadollar la plena llicència de fer tot el que volen), ni tampoc en les grans forces del lleure i del desfici. I semblantment també n'hi ha que són del parer que l'aixada i el càvec, les viandes senzilles i els fatics esvaeixen els apetits concupiscibles dels treballadors de la terra i els fan de magí i enteniment molt grosser. Em plau, doncs, atès que la reina m'ho ha manat i sense sortir de la seva proposta, d'aclarir-vos, amb una novel·leta, fins a quin punt estan equivocats els qui creuen això.

En les nostres contrades hi hagué, i encara hi és, un monestir de monges molt famós en santedat (que no esmentaré per no disminuir de cap manera la seva fama), en el qual, no fa gaire temps, no havent-hi aleshores sinó vuit monges amb una abadessa, totes elles joves, tenien com a hortolà de llur bellíssim jardí un bon homenet, el qual, com que no estava satisfet amb el salari, passà comptes amb l'ecònom del convent i se'n tornà a Lamporecchio, el lloc d'on era. Aquí, entre els qui alegrement el reberen, hi havia un jove llaurador, fort, robust i de  bella parença per ésser de pagès, el nom del qual era Masetto; i li demanà on havia estat tant de temps. El bon home, que es deia Nuto, li ho contà, i Masetto li preguntà quina feina feia al monestir. Llavors Nuto respongué:

—Jo treballava un jardí, bell i gran, i a més, anava alguna vegada al bosc a fer llenya, pouava aigua i feia altres petites feines com aquestes; però les monges em donaven tan poc salari, que a penes em podia pagar el calçat. I sobre això són totes joves i em fa l'efecte que tenen el diable al cos, perquè no es pot fer res al seu gust. Ans, de vegades, mentre treballava l'hort, l'una deia: «Posa això aquí»; i l'altra: «Posa això allà»; i l'altra em prenia l'aixada de la mà i deia: «Això no ho fas bé»; i em fastiguejaven tant, que deixava estar la feina i me n'anava a l'hort; per tot plegat, entre una cosa i l'altra, no he volgut estar-m'hi més i me n'he vingut. I, a més, l'ecònom em va pregar, quan me n'anava, que si jo sabia d'algú que ho volgués fer, que els l'enviés, i jo li ho vaig prometre; però que Déu el guardi del mal d'esquena, si jo en busco o els n'envio cap.

Escoltant les paraules de Nuto, vingué a l'ànim de Masetto un desig tan gran d'estar amb les monges, que s'hi marfonia, comprenent per les explicacions de Nuto que bé podria satisfer el que desitjava; i essent del parer que no assoliria el seu propòsit si deia alguna cosa a Nuto, li digué:

—I tant com has fet bé de tornar-te'n: Què hi ha de fer un home entre tantes dones? Més li valdria estar amb dimonis: de set vegades, sis no saben pas el que volen.

Però després, acabada la conversa, Masetto començà a pensar què havia de fer per poder estar amb elles; i com que sabia fer prou bé les feines que Nuto li havia dit, no dubtà que, si perdia l'ocasió, no seria per això, sinó pel fet que era jove i de bona parença. I després de donar-hi voltes, pensà: «El lloc és prou lluny d'aquí i ningú no em coneix; si faig veure que sóc mut, ben segur que m’admetran.»

I afermant-se en aquest pensament, amb una destral a l'espatlla, sense dir a ningú on anava, com si fos un pobre home se n'anà al monestir; i quan fou allà, hi entrà i trobà per ventura l'ecònom al pati, a qui, fent els gestos que fan els muts, indicà que li demanava menjar per l'amor de Déu i que ell, si calia, li tallaria llenya. L'ecònom li donà de bon grat menjar, i després el posà davant uns ceps que Nuto no havia pogut esporgar, els quals ell, que era molt fort, en poca estona tingué tots esporgats. L'ecònom, que havia de menester d'anar al bosc, se l'emportà i aquí li féu tallar llenya; en acabat, posant-li l'ase al davant, amb signes li donà entenent que la portés cap a casa. Ell ho féu molt bé, per la qual cosa el tingué uns quants dies per a fer-li fer diversos menesters; i així s'escaigué que un dia l'abadessa el va veure i preguntà a l'ecònom qui era. I aquest li digué:

—Madona, és un pobre home sord i mut, que un d'aquests dies va arribar demanant almoina; així, doncs, li vaig fer caritat i li he fet fer moltes coses que ens feien falta. Si sabés treballar l'hort i s'hi volgués quedar, crec que ens faria un bon servei, per tal com ell ens necessita, és fort i li podríem fer fer el que convingués; i ultra això no caldria passar ànsia que es burlés de les vostres joves monges.

Llavors l'abadessa digué:

—A fe de Déu que tens raó! Esbrina si sap treballar l'hort i procura de retenir-lo: dóna-li un parell d'espardenyes, una caputxa vella i tracta’l bé, amanyaga'l, dóna-li força menjar.

L'ecònom digué que ho faria. Masetto no era gaire lluny, i fent veure que escombrava el pati escoltava tota la conversa i a si mateix content es deia: «Si em feu entrar aquí dins, us treballaré tan bé l'hort com mai ningú no us ho haurà fet.»

Llavors, havent-se adonat l'ecònom que sabia treballar molt bé, li demanà amb signes si volia quedar-se i Masetto li respongué amb signes que faria el que ell volgués, per la qual cosa l'admeté i li encarregà que treballés l'hort, indicant-li allò que calia fer; després, se n'anà a fer altres encàrrecs del monestir i el deixà. I mentre treballava un dia rera l'altre, les monges començaren a importunar-lo i a fer-li burles, com sovint succeeix amb els muts, i li deien les paraules més entremaliades del món, creient que no les podia entendre; i l'abadessa, que potser s'imaginava que no tenint parla tampoc no tenia cua, no se'n preocupava ni poc ni gens. Ara: s'escaigué que un dia, mentre reposava després d'haver treballat molt, dues monges jovenetes, que passaven pel jardí, s'acostaren allà on era ell, i el començaren a mirar; aleshores l'una, que era més deseixida que l'altra, digué:

—Si cregués que em podries guardar un secret, et diria el que he pensat més d'una vegada, i que potser a tu també et podria convenir.

L'altra respongué:

—Parla amb confiança, que no ho diré mai a ningú.

Aleshores la deseixida començà:

—No sé si t'adones de com ens tenen de lligades, ni del fet que aquí dins mai no gosa entrar-hi cap home llevat de l'ecònom, que és vell, i aquest mut; i jo he sentit dir a moltes dones que vénen per aquí que totes les dolceses del món són menudes en comparança de la que es té quan una dona s'esplaia amb un home. Per aquest motiu moltes vegades m'ha vingut al cap de  provar si és així amb el mut, ja que no ho puc fer.amb un altre; i ell és el millor del món pel que fa al cas, perquè, encara que ho volgués, no podria ni sabria dir-ho; ja veus que és un galifardeu toix, molt crescut de parença però no d'enteniment.

M'agradaria de saber què en penses.

—Ai, Senyor —digué l'altra—, què dius ara? No saps que nosaltres hem fet prometença de la nostra virginitat a Déu?

—Oh —digué ella—, tantes coses se li prometen cada dia que després no es compleixen! Si nosaltres li hem promès això, ja en trobarem una altra o unes altres que ho compleixin.

I la companya digué:

—I si quedàvem prenyades, què passaria?

Ella llavors va dir:

—Ja comences a pensar en el mal abans que et vingui; quan passés això, caldria pensar-hi aleshores; hi ha mil maneres de fer que no se sàpiga mai, sempre que nosaltres mateixes no ho expliquem.

Sentint això, aquesta, tenint ja més ganes que l'altra de provar com era de viril l'home, digué:

—Ara bé: com ho farem?

I ella respongué:

—Guaita,ja ha passat la nona; em sembla que les germanes són totes a descansar, llevat de nosaltres; mirem per l'hort si hi ha algú, i si no hi ha ningú, no cal fer res més que agafar-lo de la mà i portar-lo a la cabaneta que li serveix d'aixopluc, i allí l'una s'està dintre i l'altra fa la guàrdia. És tan beneitó que li farem fer el que voldrem.

Masetto escoltava tota la conversa, i disposat a obeir no esperava res més que l'una d'elles se l'endugués. Les monges, després de mirar pertot i comprovar que no les podien veure de cap banda, atansant-se a Masetto la qui havia començat a enraonar, el despertà, i ell de seguida es posà dret; i llavors, prenent-li la mà amb gestos manyacs, mentre ell feia una rialleta lirona, el portà a la cabaneta, on Masetto sense fer-se pregar gaire féu el que ella volgué. Després ella, com a companya lleial, obtingut el que volia, passà la tanda a l'altra, i Masetto, sempre mostrant-se beneitó, feia el que volien; i abans de deixar- lo, cadascuna volgué provar més d'un cop com en sabia el mut de cavalcar. En acabat, enraonant entre elles, deien que era ben bé una cosa tan dolça com els havien dit, i més encara; i trobant el moment oportú, anaven sovint a esplaiar-se amb el mut.

Vingué un dia, però, que una companya, des d'una finestreta de la seva cel·la, s'adonà del que feien i ho digué a dues altres; i de primer tingueren el raonament d'acusar-les a l'abadessa, però després, canviant de parer, convingueren amb elles de participar del poder de Masetto; i totes tres foren companyes de les altres en diversos temps. Finalment, l'abadessa, que encara no s'havia adonat d'això, passejant tota sola pel jardí un dia que feia molta calor, trobà Masetto, el qual de dia amb poca feina es cansava de tant que cavalcava de nit, i dormia tot ajaçat a l'ombra d'up ametller; i havent-li aixecat el vent la roba del davant, estava tot destapat. En esguardar això la monja, i estant sola, caigué en el mateix apetit en què havien caigut les seves monges més joves; i despertant Masetto se l'endugué a la seva cambra, on el tingué diversos dies (amb gran desolació de les monges perquè l'hortolà no anava a treballar l'hort), provant i tornant a provar aquella dolcesa que ella abans solia blasmar a les altres.

A la fi, el retornà a la seva estança, però com que el volia amb ella molt sovint i el reclamava més que no esperava, no podent Masetto satisfer-ne tantes, comprengué que fer-se passar per mut, si continuava així, podria donar-li molt mal resultat; i per tant una nit, trobant-se amb l'abadessa, deixant anar la parlera, començà a dir:

—Madona, he comprès que un gall es basta completament amb deu gallines, però que deu homes amb prou feines poden satisfer una dona, i n'haig de servir nou; de cap manera, doncs, jo no podria durar, sinó que he arribat a tal punt, per tot el que fins ara he fet, que ja no puc més, ni poc ni molt; per tant o em deixeu anar en nom de Déu o mireu de trobar-hi remei.

L'abadessa, sentint parlar qui creia mut, s'atordí tota i digué:

—Què és això? Em pensava que eres mut.

—Madona —digué Masetto—, jo ho era, però no pas de naixença, més aviat per una malaltia que em privà de la parla; i ara que per primera vegada aquesta nit la sento recobrada, en dono de tot cor gràcies a Déu.

La dona se'l cregué, i li preguntà què volia dir això que n'havia de servir nou. Masetto explicà el seu cas; i oint això l'abadessa, se li acudí que no hi havia cap monja més sàvia que ella, perquè, discretament, sense deixar partir Masetto, es determinà de trobar la manera de resoldre el cas amb les seves monges. I com que per aquells dies morí l'ecònom, amb el consentiment de totes, havent-se descobert al capdavall el que havien fet d'amagat les unes de les altres, convingueren, amb complaença de Masetto, que la gent del voltant creguessin que, per llurs oracions i pels mèrits del sant a qui era dedicat el monestir, Masetto havia recuperat la parla després d'ésser mut llargament; i el feren ecònom i distribuïren les seves feines de tal manera que ell les pogués comportar. En les quals feines, si bé engendrà bastants escolanets, tanmateix la cosa procedí tan discretament que no se'n sabé res fins després de morir l'abadessa, quan Masetto ja era prou vell i amb ganes de tornar-se'n ric a casa seva, i quan es descobrí, ho pogué fer fàcilment.

Així, doncs, Masetto, vell, pare i ric, sense haver de nodrir els fills ni despendre res per ells, havent sabut treure profit de la seva joventut, tornà a l'indret d'on havia sortit amb una destral a l'espatlla, tot afirmant que així tractava Crist qui li posava banyes damunt la corona.

 

Giovanni Boccaccio, Decameró. Edicions 62. Traducció de Francesc Vallverdú.