Decameró. Novel·la cinquena de la quarta jornada

 Els germans de Lisabetta donen mort al seu amant; ell se li apareix en somni i li indica on és soterrat; ella desenterra d'amagat el seu cap i el posa dins un test d'alfàbrega, i plorant-hi cada dia una llarga estona, els germans l'hi prenen, i ella se'n mor de dolor poc després,

 

Enllestida la novel·la d'Elissa i lloada força pel rei, tocà a Filomena el seu torn; la qual, tota plena de compassió pel dissortat Gorví i la seva amada, després d'un planyívol sospir començà:

—La meva novel·la, gracioses dones, no serà de gent de tan alta condició com aquells de qui Elissa ens ha contat,però per ventura no serà menys digna de pietat; i el que me l'ha feta recordar és Messina, fa poc esmentada, on ocorregué el cas.

Hi havia, doncs, a Messina tres joves germans mercaders, esdevinguts bastant rics després de la mort de llur pare, que era de San Gimignano; i tenien una germana que es deia Lisabetta, jove força bella i de bons costums, la qual, per la raó que fos, encara no havien maridat. I aquests tres germans també tenien en un alfòndic un fadrí de Pisa anomenat Lorenzo, que duia el pòndol dels negocis, el qual, com que era força ben plantat i molt llest, havent-lo observat moltes vegades Lisabetta, s'esdevingué que ell començà singularment a plaure-li; i adonant-se d'això Lorenzo una vegada i una altra, d'igual manera, deixant de banda els seus altres enamoraments, començà a posar el seu interès en ella; i l'afer arribà fins al punt que, agradant-se l'un de l'altre igualment, no passà gaire temps que, confirmant-ho, feren allò que cadascun més desitjava. I continuant en això i passant tots dos molt bones estones de plaer, no saberen obrar amb prou secret, puix que una nit, en anar Lisabetta allà on dormia Lorenzo, el més gran dels germans, sense adonar-se'n ella, ho descobrí; el qual, com que era un jove molt llest, malgrat estar molt enutjat de saber això, tanmateix empès per un propòsit més discret, sense fer renou o dir res, rumiant diverses coses sobre el fet, s'estigué fins al matí següent. En fer-se de dia, explicà als seus germans el que havia vist la nit passada de Lisabetta i Lorenzo, i tots plegats, després d'una llarga conversa, decidiren que, per tal que ni a ells ni a la germana no els caigués cap infàmia, de fer els ulls grossos i aparençar que no n'havien vist o sabut res fins que vingués el moment en què ells, sense dany o deshonor, es poguessin treure aquesta vergonya del davant, abans que anés massa enllà.

I estant en aquest determini, tot plaguejant o rient amb Lorenzo com acostumaven, succeí que, fent veure que tots tres se n'anaven fora de la ciutat per divertir-se, s'endugueren amb ells Lorenzo, i en arribar en un indret molt solitari i llunyà, veient-ho fàcil perquè Lorenzo no estava al cas, el mataren iel soterraren de manera que ningú no se n'adonà; i en tornar a Messina, donaren veus que l'havien enviat per assumptes d'ells en algun lloc, la qual cosa tothom cregué fàcilment, car molt sovint solien enviar-lo fora.

Com que Lorenzo no tornava, Lisabetta preguntava per ell molt sovint i amb preocupació als germans, perquè la llarga absència la neguitejava, fins que un dia, després de demanar-ho insistentment, un dels germans digué:

—Què vol dir això? Què hi tens a veure, amb Lorenzo, que tan sovint preguntes per ell? Si continues preguntant, et donaran la resposta que et convé.

Llavors la jove, dolguda i trista, tement i no sabent què, deixà de preguntar, i força vegades a la nit el cridava llastimosament i pregava que vingués, i algun cop es planyia amb  moltes llàgrimes de la seva llarga absència i s'estava sempre esperant sense gens d'alegria. I heus aquí que una nit, havent plorat molt Lorenzo perquè no tornava i al capdavall havent-se adormit entre planys, Lorenzo se li aparegué en somni, pàl·lid i tot escabellat i amb la roba tota esparracada i bruta, i li semblà que li deia:

—Oh, Lisabetta, tu no fas altra cosa que cridar-me i de la meva llarga absència et planys i m'acuses cruelment amb les teves llàgrimes; cal que sàpigues que jo ja no puc tornar, perquè el darrer dia que cm vas veure els teus germans em van donar mort.

I indicant-li l'indret on l'havien soterrat, li digué que no el cridés més ni l'esperés, i va desaparèixer. La jove, despertant-se i donant fe a la visió, plorà amargament. L'endemà, en llevar- se, no gosant dir res als germans, decidí d'anar al lloc assenyalat per veure si era veritat el que en somni havia entès. I obtinguda la llicència d'anar una mica enfora de la ciutat per distreure's en companyia d'una serventa que en altre temps havia estat amb ells i sabia tot el que li passava, tan aviat com pogué allí se n'anà, i després de treure unes fulles seques que hi havia en aquell lloc, cavà on menys dura li semblà la terra; i no havia cavat gaire que ella trobà el cos del seu míser amant encara no gens desfet ni corromput; conegué, doncs, clarament que la visió era certa. I llavors, amb profund dolor, coneixent que no hi havia res a fer plorant, si hagués pogut prou s'hauria emportat tot el cos per donar-li una sepultura més convenient; però veient que això no podia ésser, amb un coltell li separà com millor pogué el cap del bust, i embolicant-lo amb una tovallola i tirant terra damunt la resta del cos, el posà a la falda de la serventa, sense veure-la ningú, i en acabat partiren i ella tornà a casa seva. Aquí, tancant-se amb la testa de Lorenzo dins la seva cambra, damunt d'ella plorà llargament i amarga, tant que la rentà tota amb les seves llàgrimes, besant-la mil vegades per totes bandes. Després agafà un test gran i bonic, d'aquests en què se sol plantar orenga o alfàbrega, i la posà dins envoltada amb un bell drap, i en acabat, ficant-hi terra, hi plantà una mata d'alfàbrega de Salern, i no el regava mai amb cap aigua que no fos la rosada, o de tarongina o de les seves llàgrimes; i havia pres el costum de seure sempre prop d'aquest test i mirar-se'l amb tot el seu desig, tal com si el seu Lorenzo hi estigués amagat; i després de mirar-se’l bé, acostant- s'hi al damunt, es posava a plorar, i durant llarga estona plorava fins a mullar tota l'alfàbrega.

L'alfàbrega, fos per aquest mirament tan llarg i continu o per la saó de la terra procedent del cap descompost que hi havia dintre, esdevingué molt bella i olorosa. I com que la jove es comportava contínuament d'aquesta manera, els veïns la veieren moltes vegades; els quals s'adreçaren als germans, que es meravellaven de la seva bellesa marcida i del fet que els ulls li semblaven fugits del cap, i els digueren:

—Ens hem fixat que ella cada dia fa el mateix.

En oir això els germans i adonant-se'n, havent-la represa alguna vegada i no aconseguint res, d'amagat d'ella s'emportaren el test. I ella, en no retrobar-lo, amb gran insistència el demanà moltes vegades, i no essent-li tornat, sense cessar els planys i les llàgrimes, emmalaltí, i no demanava en la seva malaltia altra cosa que el test. Els joves es meravellaven molt d'aquesta insistència, i per això volgueren veure què hi havia dintre; i buidant-ne la terra, veieren el drap i en aquest el cap encara no prou consumit per a no reconèixer en la cabellera crespa la de Lorenzo. Ells trobaren molt estrany això i temeren que no s'arribés a saber; i enterrant-lo, sense dir res, sortint amb precaució de Messina i arranjant-ho tot com si canviessin de lloc, se n'anaren a Nàpols.

La jove, que no parava de plorar i encara de demanar el seu test, plorant es morí, i així tingué terme el seu desventurat amor; però al cap d'un cert temps, esdevingut això manifest, molta gent, algú compongué aquella cançó, que encara avui canta i que diu:

 Qui ha estat el mal cristià

que m'ha pres el test, etcètera.

 

Giovanni Boccaccio, Decameró. Edicions 62. Traducció de Francesc Vallverdú.