Decameró. Novel·la vuitena de la vuitena jornada

 Dos són amics; l'un jeu amb la muller de l'altre; aquest, en saber-ho, fa amb la seva muller que aquell sigui tancat en una caixa, damunt la qual, estant-hi l'un dintre, l'altre jeu amb la muller d'aquell.

 

Greus i penosos d'escoltar havien estat els tràngols d'Elena, però com que en part els donaven per justament esdevinguts, els havien seguit amb més moderada compassió, encara que consideressin rigorós i ferotgement implacable, fins i tot cruel, l'estudiant. I havent arribat Pampínea a la fi, la reina imposà a la Fiammeta que prosseguís; la qual, desitjosa d'obeir, digué:

—Agradoses dones, com que em sembla que la severitat de l'estudiant ofès us ha deixat un poc compungides, considero convenient d'estovar els esperits agrejats amb alguna cosa més joiosa; i per això voldria contar-vos una novel·leta d'un jove, que rebé una injúria amb ànim més mansuet, i se’n venjà amb una acció més moderada; per la qual podreu comprendre que, quan un hom vol venjar la injúria rebuda, n'hi ha prou que l'ofensor rebi tal com l'ase que pega a la paret, sense haver d'injuriar excedint-se en la conveniència de la revenja.

Heu de saber, doncs, que a Siena, segons que m'han dit, vivien dos joves benestants i de bones famílies vilatanes, l'un dels quals s'anomenava Spinelloccio di Tavena i l'altre Zeppa di Mino, i tots dos eren veïns de Camollia. Aquests dos joves sempre anaven plegats, i pel que mostraven, s'estimaven tant o més que si haguessin estat germans; i cadascun d'ells tenia per muller una dona molt bella.

Ara, s'esdevingué que Spinelloccio, visitant sovint la casa de Zeppa, essent-hi Zeppa o no essent-hi, de tal manera intimà amb la muller d'aquest, que començà a jeure amb ella, i en això continuaren un bon temps abans que ningú se n'adonés. Anant així les coses, però, trobant-se un dia Zeppa a casa sense saber-ho la dona, Spinelloccio vingué a veure’l. La dona digué que ell no era a casa; llavors Spinelloccio, pujant a dalt tot d'una i trobant la dona a la sala, en veure que no hi havia ningú més, la va besar i ella a ell. Zeppa, que veié això, no es bellugà, i s'estigué amagat per observar on aniria a parar el joc; i al cap de poca estona, veié que la seva muller i Spinelloccio, ben abraçats, sc n'anaren a la cambra i s'hi tancaren; per la qual cosa s'enutjà molt. Però comprenent que, si feia soroll o qualsevol altra cosa, la seva injúria no esdevenia pas menor, ans li'n creixia la vergonya, es posà a pensar quina revenja li era més convenient, perquè, sense saber-se al veïnat, el deixés satisfet.

I després de pensar-hi llargament, semblant-li haver trobat la manera, continuà amagat tota l'estona que Spinelloccio estigué amb la dona; i quan aquest se n'anà, ell entrà a la cambra, on trobà la dona que encara no s'havia pogut arranjar els vels del cap, que tot jugant Spinelloccio li havia fet caure; i digué:

—Dona, què fas?

I la dona li respongué:

—Que no ho veus?

Digué Zeppa:

—Tan bé com he vist el que no hauria volgut veure!

I li explicà el que havia passat; i ella, amb moltíssima por, després de moltes històries, havent-li confessat allò que degudament no podia negar del seu amistançament amb Spinelloccio, li va demanar perdó, plorant. I Zeppa li digué:

—Ja veus, dona, que has obrat malament; i si vols que et perdoni hauràs de fer complidament tot el que t'indicaré, que és això: vull que diguis a Spinelloccio que demà, pels volts de l'hora de tèrcia, cerqui algun pretext per deixar-me i venir aquí amb tu; i tan bon punt serà aquí, jo tornaré, i quan em sentis, el fas entrar en aquesta caixa i el tanques dintre; i després d'haver fet això, ja et diré la resta que caldrà fer; i no tinguis cap recança de fer això, que et prometo que no li faré cap mal.

La dona, per cornplaure'l, digué que ho faria; i així ho féu. L'endemà, trobant-sc Zeppa i Spinelloccio plegats, cap a la tèrcia, Spinelloccio, que havia promès a la dona d'anar-hi aquella hora, digué a Zeppa:

—Aquest matí haig de dinar amb un amic, a qui no vull fer esperar. Per tant, adéu-siau.

Digué Zeppa:

—Però si encara falta molt per a l'hora de dinar.

Spinelloccio digué:

—És igual; també haig de parlar amb ell d'una qüestió, i em convé, doncs, de ser-hi de bona hora.

Acomiadant-se, doncs, Spinelloccio de Zeppa, fent un tomb, es plantà a la casa amb la muller d'ell; i havent entrat a la eambra, no hi estigueren gaire estona que Zeppa tornà; i quan la dona el sentí, mostrant-se tota esporuguida,l'entaforà a la caixa que el marit li havia dit, i el tancà dintre, i sortí de la cambra.

Zeppa, en arribar a dalt digué:

—Dona, que ja és hora de dinar?

La dona respongué:

—Sí, ja ho és.

Digué aleshores Zeppa:

—Spinelloccio se n'ha anat a dinar a casa d'un amic seu i ha deixat sola la seva dona; surt a la finestra i crida-la i digues que vingui a dinar amb nosaltres.

La dona, tenint por per ella mateixa i per això esdevinguda molt obedient, féu el que el marit li indicà. La muller de Spinelloccio, després de fer-se pregar molt per la muller de Zeppa, hi anà, en saber que son marit no dinaria a casa; i quan ella arribà, Zeppa, fent-li moltes manyagueries i prenent-la amistosament per la mà, manà en veu baixa a la muller que se n'anés a la cuina, i entrà amb aquella a la cambra; i quan fou dins, girant-se enrera, tancà la porta amb balda. Quan la dona veié que tancava per dintre, digué:

—Oidà, Zeppa, què vol dir això? Així, doncs, per això m'heu fet venir? Aquest és l'amor que sentiu per Spinelloccio i la lleial companyonia que teniu?

I Zeppa, acostant-se a la caixa on era tancat el marit d'ella i agafant-la bé, li va dir:

—Dona, abans de queixar-te, escolta el que et diré. Jo he estimat i estimo Spinelloccio com un germà; i ahir, encara que ell no ho sap, vaig trobar que la confiança que li he tingut havia arribat a això: que ell jeu amb la meva dona com ho ha fet amb tu; ara, com que l'estimo, no vull altra revenja sinó igual que l'ofensa: ell se les ha hagudes amb la meva dona, jo me les hauré amb tu. Si tu no vols, aleshores l'hauré d'enxarpar, i com que no vull deixar aquesta ofensa sense càstig, mouré tanta brega que ni tu ni ell no estareu mai tranquils.

La dona, en oir això, i després de molts refermaments per part de Zeppa, creient-lo, digué:

—Zeppa meu, puix que la revenja ha de caure al meu damunt, ho accepto, sempre que, d'això que hem de fer, em facis quedar amb pau amb la teva dona, tal com jo, malgrat el que ella m'ha fet, vull quedar amb ella.

I Zeppa li respongué:

—Tingues la seguretat que ho faré: i a més d'això, et donaré un car i bell joiell com no en tens cap.

I dit això, abraçant-la i començant-la a besar, l'ajagué damunt la caixa, dins la qual son marit era tancat, i aquí, com li plagué, amb ella s'adelità, i ella amb ell. Spinelloccio, que era dins la caixa i havia sentit totes les paraules de Zeppa i la resposta de la seva muller, i després havia sentit la dansa trevisana que li havia fet damunt del cap, durant molta estona sentí tal dolor que cuidava morir; i si no fos que tenia por de Zeppa, n'hauria dit de crespes a la muller, malgrat estar tancat. Després, rumiant que ell havia començat la malifeta i que Zeppa tenia raó de fer el que feia, i que envers ell s'havia portat humanament i com a company, per dintre seu decidí d'ésser més que mai amic de Zeppa, si ell volia.

Zeppa, estant-se amb la dona tant com li plagué, baixà de la caixa, i demanant-li la dona el joiell promès, obrí la cambra i féu venir la muller, la qual no digué res més que:

—Madona, vós m'heu tornat pa per fogassa —i ho va dir rient.

I Zeppa li digué:

—Obre la caixa.

I ella ho féu; dins la qual Zeppa mostrà a la dona el seu Spinelloccio. I llarg seria de dir qui d'ells dos s'avergonyí més, si Spinelloccio veient Zeppa i sabent que ella sabia el que havia fet, o la dona veient el seu marit i adonant-se que ell havia oït i endevinat el que ella li havia fet damunt del cap. I llavors Zeppa li digué:

—Vet aquí el joiell que et dono.

Spinelloccio, eixint de la caixa, sense gaires explicacions, digué:

—Zeppa, estem en paus; per tant és bo, com deies fa una estona a la teva dona, que tornem a ser amics com sempre; i no havent-nos dividit altra cosa que les mullers, tinguem-les, doncs, en comú.

Zeppa ho acceptà, i en la millor pau del món tots quatre dinaren plegats; i d'aleshores endavant cada una de les dones tingué dos marits, i cada un dels homes, dues mullers, sense haver-hi mai raons o baralles entre ells.

 

Giovanni Boccaccio, Decameró. Edicions 62. Traducció de Francesc Vallverdú.
Comments