Decameró. Novel·la desena de la tercera jornada.

 Alibec esdevé ermitana,  a  qui Rústic, monjo, ensenya de retornar et diable a l'Infern; després, treta d'allà, acaba essent la muller de Neerbal.

 

Dionco, que havia atentament escoltat la novel·la de la reina, comprenent que era finida i que només quedava ell per a contar, sense esperar cap comandament, començà a dir tot rialler:

—Gracioses dones, vosaltres potser no heu sentit dir mai com es retorna el diable a l'Infern; per tant, sense apartar-me gaire del tema sobre el qual tot aquest dia heu parlat, jo us ho diré: potser encara us podreu guanyar l'ànima, aprenent-ho, i també podreu conèixer que, si bé Amor sojorna més fàcilment en els alegres palaus i les cambres, no obstant això alguna vegada fa sentir les seves forces dins els boscos espessos, entre tossals abruptes i en esplugues desertes; i es pot comprendre per què tot és sotmès al seu poder.

Anant al fet, doncs, us diré que a la ciutat de Capsa, a la Barbaria, hi hagué un home molt ric, el qual entre altres filles tenia una filleta bella i graciosa anomenada Alibec. I, no essent cristiana i havent sentit a molts cristians que hi havia a la ciutat lloar la fe cristiana i el servei a Déu, un dia demanà a un d'ells de quina manera i amb menys entrebancs es podia servir Déu. I aquest li respongué que els qui millor servien Déu eren aquells que fugien de les coses del món, com feien els qui se n'anaven a les solituds dels deserts de Tebaida. La donzella, que era molt innocent i potser tenia catorze anys, empesa no pas per un desig conscient sinó per un rampell jovenívol, sense dir res a ningú, l'endemà al matí, d'amagat, emprengué tota sola el camí cap al desert de Tebaida; i amb un gran esforç, seguint el rampell, al cap d'uns quants dies arribà en aquelles solituds, i veient des de lluny un casot se n'hi anà i hi trobà un sant home a l'entrada, el qual, meravellant-se de veure-la allí, li demanà què anava cercant. I ella respongué que, inspirada per Déu, anava cercant d'ésser al seu servei i també que li podia ensenyar com convenia servir-lo.

El virtuós home, veient-la jove i tan bella, tement que, si la retenia, el dimoni l'enganyaria, lloà la seva bona disposició; i donant-li unes quantes arrels d'herbes, pomes silvestres i dàtils per a menjar i aigua per a beure, li digué:

—Filla meva, no gaire lluny d'aquí hi ha un sant home, el qual sobre això que cerques és més bon mestre que jo; vés-hi, doncs —i li mostrà el camí.

I ella, arribant al lloc i rebent d'ell les mateixes paraules, cada vegada més enllà, arribà a l'habitacle d'un jove ermità, molt devot i bona persona, el nom del qual era Rústic, i li féu la mateixa pregunta que havia fet als altres. I ell, per voler fer una gran prova de la seva fermesa, no l'engegà fora o més enllà, com els altres, sinó que la retingué a la seva cel·la; i en venir la nit, li féu un jaç de palmes en un cantó i li digué que s'hi podia ajeure.

Fet això, les temptacions no trigaren gaire temps a donar batalla a les forces de Rústic; el qual, comprenent que aquelles l'havien de bon tros enganyat, sense massa assalts, es girà d'esquena i es donà per vençut; i deixant de banda els pensaments sants, les oracions i les deixuplines, començà a caboriejar sobre la joventut i la bellesa de la donzella, i també a pensar de quina manera calia captenir-se, perquè ella no s'adonés que arribava com a dissolut al que d'ella desitjava. I així, assajant de primer amb algunes preguntes, sabé que ella no havia conegut mai home i que era tan innocent com semblava; per la qual cosa rumià com, amb el pretext de servir Déu, l'havia de conduir als seus plaers. I primerament amb moltes raons li explicà com el diable era enemic de Nostre Senyor, i després li donà a entendre que el servei més grat a Déu era de retornar el diable a l'Infern, on Nostre Senyor l'havia condemnat. La joveneta li demanà com es feia això; i Rústic li digué:

—Ho sabràs aviat, i aleshores has de fer el que em veuràs fera mi. I es despullà de la poca roba que duia i restà tot nu; això mateix féu Alibec; i es posà de genolls com si volgués pregar i enfront seu féu estar la donzella. I estant així, essent Rústic més que mai abrandat en el seu desig en veure-la tan bella, vingué la resurrecció de la carn, i veient això Alibec, meravellant- se, digué:

—Rústic, què és això que se t'enfila tan dret i que jo no tinc?

—Ah, filla meva —digué Rústic—, això és el diable de què t'he parlat; i guaita quina molèstia més gran em dóna, tanta que amb prou feines la puc comportar.

Llavors digué la donzella:

—Oh, lloat sia Déu: veig que estic millor que tu, perquè jo no tinc aquest diable.

Digué Rústic:

—Ja ho pots ben dir, però tu tens una cosa que jo no tinc, i la tens en comptes d'això.

Digué Alibec:

—I què és?

I Rústic digué:

—Tens l'infern; i et diré que crec que Déu t'ha enviat per salvar la meva ànima, perquè, com que aquest diable em dóna tant de neguit, en el cas que vulguis tenir pietat de mi i comportar que el diable retorni a l'infern, em donaries un gran consol i a Déu faries gran plaer i servei, si has vingut en aquest país per fer això, tal com dius.

La donzella de bona fe respongué:

—Oh, pare meu, com que jo tinc l'infern, que això sigui, doncs, si us plau.

Digué aleshores Rústic:

—Filla meva, beneïda siguis! Anem, doncs, i retornem-l'hi de manera que ell em deixi tranquil.

I dit això, conduïda la jove en una de les màrfegues, li ensenyà com devia estar-se per tal d'empresonar aquell maleït de Déu. La jove, que no havia ficat mai cap diable a l'infern, la primera vegada sentí una mica de mal, i per això digué a Rústic:

—Ben cert, pare meu, mala cosa deu ésser el diable i verament enemic de Déu, que fins i tot a l'infern, més que ningú, fa mal quan es fica dintre.

Digué Rústic:

—Filla, això no s'esdevindrà sempre igual.

I per fer que això no s'esdevingués, unes sis vegades, abans d'aixecar-se de la màrfega, l'hi retornaren, fins al punt que per aquell cop li tragueren tant la supèrbia del cap que ell s'estigué aleshores en pau. Però a Ja següent ocasió, revinguda diverses vegades la supèrbia, i la jove, obedient, estant sempre disposada a treure-la-hi, heus aquí que el joc començà a agradar-li i aleshores digué a Rústic:

—Ara m'adono que deien la veritat els virtuosos homes de

Capsa, que servir Déu era una cosa tan dolça; i certament jo no recordo d'haver fet mai res que em fos de tant delit i plaer com això de retornar el diable a l'infern; per tant, considero que la persona que pretén de servir a altre que Déu és un talòs.

I així, ella anava molt sovint al darrera de Rústic i li deia:

—Pare meu, jo he vingut aquí per servir Déu i no pas per estar ociosa; tornem a ficar el diable a l'infern.

Fent això, ella deia alguna vegada:

—Rústic, no sé pas per què el diable fuig de l'infern; si ell s'hi estigués tan a gust com l'infern el rep i el té, no en sortiria mai.

Així, doncs, convidant la jove a Rústic i confortant-lo sovint al servei de Déu, tan esparracat li deixava el gipó traient-li el folre, que ell aleshores sentia fred allà on un altre hauria suat; per tant, començà a dir a la jove que el diable no se l'havia de castigar sinó quan ell mateix per supèrbia aixeca el cap.

—I nosaltres, per la gràcia de Déu, l'hem doblegat tant, que ara prega a Déu de deixar-lo en pau.

I així féu callar una mica la jove. La qual, quan veié que Rústic no li demanava de retornar el diable a l'infern, un dia li digué:

—Rústic, si el teu diable és castigat i ja no et molesta, a mi el meu infern no em deixa tranquil·la; per tant faries bé d'ajudar amb el teu diable a apagar la ràbia del meu infern, tal com jo amb el meu infern he ajudat a treure la supèrbia del teu diable.

Rústic, que vivia d'arrels d'herbes i d'aigua, mal podia respondre a la juguesca; i li digué que molts diables voldrien poder apagar l'infern, però que faria el que podria per ell. I així alguna vegada la satisfeia, però tan espaiadament que no era sinó tirar una fava a la boca del lleó; llavors la jove, trobant que no servia Déu tant com volia, més aviat rondinava.

I mentre hi havia aquesta qüestió entre el diable de Rústic i l'infern d'Alibec, per massa desig i per menys potència, hi hagué un foc a Capsa, el qual cremà dins la pròpia casa el pare d'Alibec amb tots els fills i la família que tenia; per la qual cosa Alibec esdevingué hereva de tots els seus béns. Llavors un jove anomenat Neerbal, havent despès en festa totes les seves riqueses, assabentant-se que ella era viva, es posà a cercar-la i, retrobant-la abans que el tribunal s'emparés dels béns del pare, per haver mort sense hereu, amb gran plaer de Rústic i contra la voluntat d'ella, la tornà a Capsa i la prengué per muller i amb ella esdevingué hereu del seu gran patrimoni.

Però havent-li preguntat les dones com s'ho feia per servir Déu al desert, abans que Neerbal hagués jagut amb ella, respongué que El servia retornant el diable a l'infern i que Neerbal havia fet mal fet d'haver-la treta d'un tal servei. Les dones demanaren com es retorna el diable a l'infern. La jove, mig amb paraules, mig amb gestos, els ho explicà; de què elles esclafiren amb tantes rialles que encara riuen, i digueren:

—No passis pena, filla, no, que això també se sap fer aquí; Neerbal prou farà bons serveis a Nostre Senyor amb tu.

Després, repetint-ho l'una a l'altra per la ciutat, esdevingué proverbial que el servei més agradós que es feia a Déu era de retornar el diable a l'infern; el qual proverbi, passat ençà del mar, encara dura. Per tant, vosaltres, joves dames, a qui us convé la gràcia de Déu, apreneu de retornar el diable a l'infern, per tal com això és molt grat a Déu i plaent als participants, i molt de bé en pot néixer i resultar.


Giovanni Boccaccio, Decameró. Edicions 62. Traducció de Francesc Vallverdú.

Comments