I. El més important és la vida: l’estil ha de viure.

II. L’estil ha de ser apropiat a la teva persona, en funció d’una determinada persona a qui tracta de comunicar el teu pensament (la llei de la doble relació).

III. Abans de prendre la ploma cal saber exactament com expressaríem de viva veu el que hem de dir. Escriure no ha de ser res més que una imitació.

IV. L’escriptor és lluny de posseir tots els mitjans de l’orador. Per tant ha d’expressar-se en forma de discurs molt expressiu. El seu reflex escrit semblarà de tota manera molt més apagat que el seu model.

V. La riquesa de la vida s’expressa per la riquesa dels gestos. Cal aprendre a considerar.ho tot com un gest: la llargària i la cesura de les frases, la puntuació, les respiracions; finalment la tria de les paraules.

VI. Compte amb el ritme! Només hi tenen dret, els qui tenen profunda i llarga respiració parlant. En la majoria, el ritme no és més que una afectació.

VII. L’estil ha de mostrar que es creu en els propis pensaments, no sols que es pensen, sinó que se senten.

VIII. Com més abstracta és la veritat que es vol ensenyar, tant més importa que envers ella convergeixin tots els sentits del lector.

IX. El tacte del bon prosista en la tria dels seus mitjans, consisteix a apropar-se a la poesia fins a fregar.la, però sense creuar mai els límits que la separen.

X. No és savi ni hàbil privar el lector de les seues refutacions més fàcils; en canvi, és molt savi i molt hàbil, deixar-li el treball de formular per sí mateix l’última paraula de la nostra saviesa.