De les virtuts de la literatura

      Enric Sòria


L’atzar editorial va provocar que, fa ben poc coincideixen en les taules de novetats de Sant Jordi dos llibres d'una dinastia valenciana d'escriptors: el pòstum L’estupor de Josep Iborra (del qual vaig parlar fa poc en aquestes pàgines) i La literatura recordada, del seu fill, Enric Iborra. Com que tots dos són llibres excel·lents, el bon lector té dret a celebrar-ho.


Si la literatura és el tema principal de L’estupor, però n'hi ha d'altres, el títol del llibre d'Enric Iborra ja ens adverteix que ens trobem davant d'un volum dedicat exclusivament a la crítica literària, amb el matís que es tracta, en aquest cas, de literatura revisitada, o evocada de nou. El subtítol del llibre, «100 contrapunts de lectures», corrobora aquesta impressió. S'obri amb un comentari sobre La guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar; d'ací passa a l’Odissea i a una sèrie d'apunts sobre clàssics grecollatins, per a després ampliar el focus ecumènicament: Mirabeau, el Cantic dels Càntics, el misteriós cas alemany, Pla, Montaigne, els moralistes francesos, Huxley, Manzoni, Kafka, Simenon, Carner, March, la literatura txeca, el sempre inquietant Von Kleist, etc. Al final, tornen a comparéixer l’Odissea i la Bíblia —les mares de tot plegat, amb permís del Gilgamesh—, i el llibre tanca el cercle. Una sèrie de fils subjacents donen forma a aquest conjunt de reflexions. Sovint, els textos dialoguen amb els que els precedeixen o segueixen, i van succeint-se d'una manera orgànica, siga per la mena d'autors que hi desfilen o per les qüestions que susciten. També sovint, en cada text dialoguen els autors esmentats amb els crítics que se n'han ocupat —alguns dels nivell de Bajtin, Kundera, Ferrater, Citati o Steiner—. Llavors, les reflexions sobre el fet literari que el diàleg provoca arriben a ser molt penetrants. El fet que, mentre Iborra escriu aquestes notes, estiga impartint classes de literatura universal i component un manual amb finalitats docents es converteix en un altre eix vertebrador. El debat amb els alumnes esdevé una nova font d'incitacions per a la reflexió, i es revela molt fèrtil. Amb tot, els millors textos d'aquest llibre versen sobre autors que Iborra ha recordat a fons, perquè els ha llegits al llarg de molt de temps: Proust, Flaubert i Tolstoi. En aquest territori, tot el que té ha dir-hi és d'una gran qualitat.

Per a disfrutar-lo com cal, un llibre com aquest exigeix la participació activa del lector, que hi ha de fer els seus propis contrapunts. Quan parla d'Èsquil, diria que Iborra es deixa endur pel prejudici neoclàssic, que convertí en arcaic i primitiu un autor que se saltava amb la major desinhibició les seues preceptives, suposadament inspirades en els grecs. La bella però àrdua traducció en prosa de Carles Riba, amb els seus manierismes noucentistes, n'augmenta més del compte l'estranyesa. Com ja va establir Gilbert Murray fa quasi un segle, els càntics i la dansa eren essencials en el teatre d'Èsquíl, molt més que en el dels tràgics posteriors. Eren musicals, no com els de Broadway, per descomptat, però ho eren. Com que no ens n'han pervingut ni les partitures ni les coreografies, només podem conjecturar l'efícàcia escènica d'aquelles obres. El que sí que podem copsar, en canvi, és que Èsquil és un dels més grans poetes que han trepitjat mai la terra, i qualsevol bona traducció en vers ho evidencia (la vella versió castellana de Juan R. Salas serveix per al cas perfectament). És d'una potència estremidora.

Quan parla de poesia (camp on es troba un pèl incòmode), Iborra privilegia la precisió i la concreció sobre la vaguetat i la generalització. Però un excés de concreció en el vers evapora la poesia i la converteix en  prosa ritmada. La poesia exigeix universalitat, i la generalització i fins i tot l'ambigüitat poden ser recursos útils per a provocar aquell enlluernament que, com en la via mística, obri les portes de la il·luminació. Quan compara dues versions d'un sonet de  Guerau de Liost, Iborra no observa que, en refer-lo, Guerau elimina la vaguetat solemne amb què conclou la primera i, així, converteix el paisatge del Montseny en una postal per a turistes desficiosos. Molt concret, però una mica ridícul. Siga com vulga, és un plaer discutir d'eixos temes gràcies a uns textos tan nítids, tan ben informats, tan sensats, escrits amb tanta elegància com els que Iborra ens ofereix ací. Són qualitats que van fent-se molt rares.

La prosa d'Iborra cultiva l'art del seny, la manca d'estridències i el rebuig als excessos de l'entusiasme i la sentimentalitat. És sempre ponderada, precisa, ben modulada i ferma. Té un ritme propi i resulta molt grata de seguir. Iborra és un observador molt fi perquè manté les distàncies justes. El to sosté la discreta amabilitat, un punt versallesca, d'un amfitrió ben educat; però l'autor sempre és present. Li agrada la ironia i el joc dels contrapunts, que combina els períodes impecables i els esbossos ràpids i feliços. Com la prosa d'Eugeni d'Ors, però amb una astúcia més soterrada, «sempre manté la pilota en l'aire». El seu croquis impressionista de la literatura (sobretot la narrativa i la crítica) universal està molt ben traçat i és rellevant.

(Posdata, Levante-EMV, 12/05/2018)
Comments