DE L’ART D’ESCRIURE
Enric Sòria
Que Enric Iborra publique un llibre nou, en aquest cas Els còmplices, sempre és una bona notícia. Els seus llibres sobre llibres són intel·ligents i tenen gràcia (qualitat difícil de definir, però molt fàcil d’apreciar, tot llegint-los). A més, milloren amb el temps, en rellegir-los. Estic cert que, a aquest, també li passarà, perquè, si la memòria no em traeix, encara és més fi i més subtilment profund que els anteriors. El work in progress lector que construeix amb ells també progressa, doncs.
Si calguera definir la literatura d’Enric Iborra amb un sol adjectiu, diria que és raonable (qualitat, dit siga de pas, que em desperta la més sincera simpatia). Iborra és un autor avinent, amb qui és agradable convenir (quasi sempre) i dissentir (de tant en tant). Els seus llibres són un territori de la civilització. No hi trobarem revelacions insòlites, formulacions arcanes ni esclats de focs artificials. Ací, la petulància està prohibida. Això ens estalvia l’enuig i la impaciència. Llegint-lo, no ens acalorarem pas. En canvi, ens ho passarem molt bé i aprendrem una pila de coses: de l’hàbit de la literatura, de molts autors i, entre línies, també d’Enric Iborra com a escriptor que reflexiona sobre el que llegeix i viu.
La vida i la literatura ací van de la mà. Els còmplices és, en primer lloc, l’excipient publicat d’un carnet de lectures, articulat al voltant d’uns assumptes centrals. Però també és una mena de diari sense dates. Els llibres que llegeix són un bon tema en ells mateixos, i alhora permeten comparacions amb altres llibres, i també amb la vida tal com la percebem. Al pas que el text avança, els interrogants que l’autor va formulant ens parlen cada vegada més d’això altre a què els llibres al·ludeixen. Al capdavall, la literatura parla de la vida. La d’Iborra tam- bé, i per això ens apel·la. Se’ns suggereix una visió del món, amb la memòria i l’oblit, la felicitat i el dolor, la veritat i la impostura i el sentit de tot plegat com a eixos. Jugant, jugant, són assumptes seriosos. Iborra no es permet conclusions, perquè no n’hi ha. Comenta de passada les respostes —molt variades— que hi han donat escriptors solvents, dubta, apunta suggestions, de vegades ironitza, és molt honest. Segueix així el solc del pare fundador de l’assaig, el senyor de Montaigne, que és el millor mestre possible, probablement perquè mai li va passar pel cap de ser-ho, ni es va pujar a una tarima ni va engolar la veu. Senzillament, es va dedicar a examinar-se a ell mateix amb l’ajuda del que havia vist pel món i dels llibres que havia anat llegint en l’estudi del castell familiar