DE L’ART D’ESCRIURE

Enric Sòria


Que Enric Iborra publique un llibre nou, en aquest cas Els còmplices, sempre és una bona notícia. Els seus llibres sobre llibres són intel·ligents i tenen gràcia (qualitat difícil de definir, però molt fàcil d’apreciar, tot llegint-los). A més, milloren amb el temps, en rellegir-los. Estic cert que, a aquest, també li passarà, perquè, si la memòria no em traeix, encara és més fi i més subtilment profund que els anteriors. El work in progress lector que construeix amb ells també progressa, doncs.


Si calguera definir la literatura d’Enric Iborra amb un sol adjectiu, diria que és raonable (qualitat, dit siga de pas, que em desperta la més sincera simpatia). Iborra és un autor avinent, amb qui és agradable convenir (quasi sempre) i dissentir (de tant en tant). Els seus llibres són un territori de la civilització. No hi trobarem revelacions insòlites, formulacions arcanes ni esclats de focs artificials. Ací, la petulància està prohibida. Això ens estalvia l’enuig i la impaciència. Llegint-lo, no ens acalorarem pas. En canvi, ens ho passarem molt bé i aprendrem una pila de coses: de l’hàbit de la literatura, de molts autors i, entre línies, també d’Enric Iborra com a escriptor que reflexiona sobre el que llegeix i viu.


La vida i la literatura ací van de la mà. Els còmplices és, en primer lloc, l’excipient publicat d’un carnet de lectures, articulat al voltant d’uns assumptes centrals. Però també és una mena de diari sense dates. Els llibres que llegeix són un bon tema en ells mateixos, i alhora permeten comparacions amb altres llibres, i també amb la vida tal com la percebem. Al pas que el text avança, els interrogants que l’autor va formulant ens parlen cada vegada més d’això altre a què els llibres al·ludeixen. Al capdavall, la literatura parla de la vida. La d’Iborra tam- bé, i per això ens apel·la. Se’ns suggereix una visió del món, amb la memòria i l’oblit, la felicitat i el dolor, la veritat i la impostura i el sentit de tot plegat com a eixos. Jugant, jugant, són assumptes seriosos. Iborra no es permet conclusions, perquè no n’hi ha. Comenta de passada les respostes —molt variades— que hi han donat escriptors solvents, dubta, apunta suggestions, de vegades ironitza, és molt honest. Segueix així el solc del pare fundador de l’assaig, el senyor de Montaigne, que és el millor mestre possible, probablement perquè mai li va passar pel cap de ser-ho, ni es va pujar a una tarima ni va engolar la veu. Senzillament, es va dedicar a examinar-se a ell mateix amb l’ajuda del que havia vist pel món i dels llibres que havia anat llegint en l’estudi del castell familiar


Aquesta és una activitat que dona molt bons rèdits. Iborra ho sap, i en trau. La seua prosa és com la seua mirada. Pensa i escriu bé (i l’ordre de prioritat ací és indiferent), amb deteniment, amb extrema claredat, amb frases ben girades que dissimulen el treball de confegir- les. De vegades, pot recordar una versió més vivaç de la prosa del seu pare, Josep Iborra, i també es nota l’influx de Joan Fuster, però sense el gust per l’adjectiu llampant i l’encunyació lapidària o insòlita que amenitzava els textos d’aquest. Amb tot, no és una prosa insípida ni exsangüe. Està massa ben calibrada per a això. Iborra és un militant de la precisió refrescat per la ironia. També en això és civilitzat. Els lectors inquiets poden trobar, en tot cas, que és una prosa poc apassionada. Iborra només s’encén quan un llibre el decep. Ocorre en les pàgines 30-31 del seu. Llavors, fa una llista molt divertida —i il·lustrativa— dels trets que l’impacienten en un llibre. L’autor d’aquests paràgrafs seria un gran polemista, però haver d’escriure sobre llibres que ens defrauden o exasperen és ingrat i, a la llarga, degradant. Iborra fa bé de vedar-s’ho.


L’autor d’Els còmplices està rodejat de bons amics. N’hi ha de vells i de nous. En català, llegir pàgines brillants sobre Plini el Jove, Puixkin, Grillparzer, Schnitzler o Mansfield no és comú. Abans de parlar-ne, Iborra en llegeix els relats, els poemes, els diaris i la correspondència, també biografies i notes sobre ells. No deixa res per verd. No es tracta d’erudició, sinó d’una projecció de l’estima lectora, una forma discreta d’entusiasme. Juntament amb això, un tel molt tènue de melancolia s’hi deixa sentir de tant en tant, perquè la vida és breu, i l’art, inacabable; perquè la memòria falla; perquè la complexitat inaferrable de la vida es deixa copsar per l’ordre sord de la literatura, però això no n’aboleix l’ennui, o perquè amb els millors llibres, com ara els de Montaigne, «el lector no acaba mai d’atrapar la seua substància delicada, gairebé intangible». La substància delicada d’Els còmplices és també inaferrable. La gràcia d’un llibre vertaderament fi no es deixa resumir en un adjectiu, per raonable que siga. Per sort, el plaer de llegir-lo, tampoc.


(L’Avenç, número 480, juny 2021)






Comments