Marxisme o no

Enric Sòria

Durant dècades, Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011) va ser el crític de guàrdia de la literatura catalana al País Valencià. Va exercir aquesta tasca, o vocació, en una pila d'articles i en uns pocs llibres, amb intel·ligència i ponderació impecables. Poc abans de morir, publicà un parell de reculls assagístics molt interessants, Inflexions i Breviari d'un bizantí, que no parlaven únicament de literatura —encara que aquest assumpte sempre hi era a prop— i que feien tot l'aspecte de ser fragments d'un dietari, o d'un conjunt de quaderns de notes, molt més dilatat. El fet és que, d'un home que afirmava que la literatura —llegint i escrivint— era un territori de la felicitat, hi havia dret a pensar que devia haver omplit de lletra moltes més pàgines que les que havia publicat en vida. I més si es té en compte que parlem d'un escriptor extremament discret i massa escèptic respecte al valor de la pròpia obra. En efecte, va escriure molt més. Ho confirmen diverses edicions pòstumes i el pròleg redactat pel seu fill, Enric Iborra (que és un notable crític literari ell mateix) per a un d'aquests reculls pòstums, L'estupor. Ens avisa que hi ha una quantitat molt considerable de quaderns escrits pel seu pare que encara no han vist la llum, i que pensa publicar-los si Déu vol i les circumstàncies ho permeten. I tant de bo, perquè no hi ha cap dubte que Josep Iborra tenia coses a dir i sabia escriure.

L'estupor és un llibre que, naturalment, parla molt i molt bé d'aquell territori de la felicitat que és la literatura, però també parla d'unes altres coses, més o menys relacionades amb aquesta. Una d'aquestes altres coses —que no m'hauria d'haver sorprès, en tractar-se d'un bon amic de Joan Fuster, però sí que ho ha fet, per la contundència i l'enginy de l'argumentació— és una vigorosa defensa del marxisme com a instrument útil per a la comprensió del món en què vivim. Cap als anys 1990, Iborra constata que les idees de Marx han desaparegut completament del debat intel·lectual, en part a causa de l'espectacular esfondrament de la Unió Soviètica. Que el materialisme dialèctic s'haja esvanit no li lleva la son, però l'estranya més l'oblit del materialisme històric, amb la seua afirmació que l'economia és la infraestructura que sosté tot l'altre: ideologies, arts, comportaments socials, etc. Segons Iborra, aquest determinisme de l'economia podia semblar molt discutible en el moment en què es va enunciar per primera vegada, però és precisament ara, quan ja no se'n parla, quan s'ha imposat de la forma més estrepitosa. Ara tot és mercat, des dels alts i baixos (i els daltabaixos) de la borsa fins a les fluctuacions de les modes estètiques i filosòfiques. L'economia ho ha engolit tot, i fem com que no passa.

«Quan les idees i el nom mateix de Marx s'han eclipsat en el panorama intel·lectual del nostre temps és quan resulta més evident el fonament econòmic de la història de la civilització, de la vida social i individual dels homes». Aquesta és la idea central. Per descomptat, és redargüible, i fins capgirable. Si, al contrari que en la Grècia clàssica, en l'imperi otomà o en l'Alemanya de Marx, ara l'economia és amb tota evidència l'eix al voltant del qual gira tot, és perquè abans s'ha imposat l'economicisme. És a dir, un conjunt d'idees, creences, presumpcions i hàbits de pensament i comportament que han propiciat aquest triomf. Per regla general, primer hi ha unes idees, creences, presumpcions, hàbits i «mentalitats», i després algú descobreix Amèrica, engega una factoria o inverteix en borsa. És clar que no es tracta de posar cap per avall la tesi marxiana i sostenir que, en realitat, la «superestructura» fonamenta la «infraestructura». El materialisme històric és una simplificació extrema que prova d'explicar una realitat molt més complexa, i la seua inversió també ho seria (o potser no tant). En qualsevol cas, tot fa pensar que, si ens ho miràvem amb el detall escaient, la discussió sobre les prioritats seria bizantina. Molt més raonable em sembla suposar que tot influeix i repercuteix en tot, sense jerarquies predeterminades, com en una xarxa de xarxes o, com en diuen els deleuzians, un rizoma. La ironia d'aquest assumpte és que, ara, quan s'ha imposat tant l'economia com a únic valor realment sustentador del món perquè tots ens hem cregut, o ens han fet creure en, l'economicisme (i com que és un sentit comú tan ecumènic, no hi ha manera d'escapar-ne), podria tenir cert interès tornar a llegir-se el vell Marx, que ja pensava a partir d'aquestes premisses, i que alguna cosa a dir-hi, al capdavall sí que tenia. Com a escriptor, cal dir que té un sentit de l'humor sardònic encomiable. Ja és alguna cosa.

(L’Avenç, 447, juny 2018, pàg. 63)