ENRIC VALOR: NOVEL·LA I SOCIETAT

Josep  Iborra

 

A partir del xix, almenys, tots els països cultes disposen d'una nòmina de novel·listes que han tractat d'elaborar una imatge de la seua societat. Amb un Balzac a la mà, un francès pot repassar la memòria d'una època determinada del seu poble. Com ho pot fer un rus amb Gogol, o un anglés amb Dickens... Ho poden fer, fins i tot, amb novel·listes que, sense ser res de l'altre món, han aportat la seua contribució al respectiu àlbum de família. Encara avui, quan la novel·la ha renunciat a ser, bàsicament, una representació de la vida, continua vigent, al marge de les diferents tendències d'avantguarda, la gran tradició clàssica. Ben mirat, per molt de soroll que armen els nouveaux romans, el gros de la producció novel·lística contemporània, més o menys acostada als nous procediments literaris, és encara un document social.

Els valencians, ai las!, no comptem amb aquesta finestra oberta pels novel·listes. No podem abocar-nos, ni en castellà ni en català, al passat de la societat del nostre Vuitcents ni, fins i tot, a la societat del present nostre. Alguna rara excepció —les primeres novel·les de Blasco Ibáñez sobretot— no invaliden la regla general.

El mal és que aquest buit ja no té remei. Vull dir que ja no podem fabricar, avui, l'equivalent del que haurien pogut fer els hipotètics novel·listes del passat. Ningú no va agafar la ploma quan calia per a alçar acta —en un acte de creació literària— de la seua època. Ara, nosaltres no la podem reviure com a lectors...

Aquesta situació deficitària ha començat a corregir-se en els últims anys amb les noves promocions d'escriptors valencians, més preparats culturalment i més entrenats en la llengua literària que els de la nostra llarga i raquítica "renaixença". La prosa, tan poc conreada entre nosaltres, està entrant ja en una etapa de normalització, i amb ella la nostra memòria. Al capdavall, "la literatura és un esforç contra l'oblit". Aquesta afirmació de Josep Pla, resulta especialment justa aplicada a les diferents formes de la narrativa, començant per la poesia èpica. Què va ser, per exemple, Homer per als grecs, sinó un constructor de la seua memòria col·lectiva? La nostra novel·la —la nostra cultura en general— només serà una realitat si som capaços de fer aquest "esforç contra l'oblit".

Enric Valor ha triat el camí tradicional de la novel·la. Ho havia fet ja amb L'ambició d'Aleix. Ara hi ha tornat amb un projecte que no té precedents en la narrativa valenciana moderna. Perquè Sense la terra promesa no és sols una novel·la voluminosa, sinó que constitueix el primer bloc d'una trilogia que l'autor porta entre mans. Per aquest costat se situa ja en la tradició del "roman fleuve", on es troben les manifestacions més típiques de la novel·lística europea. Al capdavall, les grans novel·les —això que en diuen "novel·les"— són organismes enormes, molt complexos, que només poden desenvolupar-se a gran escala. No tenen, potser, la perfecció d'altres obres més curtes, que poden permetre un treball més acurat i més fi, però se'ns imposen pel gran alè que les anima, pel propòsit obsessiu que ha mogut els seus autors a representar tot un món. De vegades, aquesta intenció radical els ha portats a planificar quasi tota la seua producció en una sèrie de volums més o menys lligats. És el cas, per exemple, de Balzac, Zola, Proust, Thibault, Broch... Hi podrem trobar impureses, precipitacions, materials sobrers, pedaços: però, en el conjunt, tot això contribueix a donar cos, pes i gruix a la novel·la. En definitiva s'hi tracta de competir amb la vida...

Enric Valor, encara que només fos perquè és un escriptor amb una experiència ja llarga de les coses del nostre País, està ben situat per a bolcar-la en unes "Memòries" o en una novel·la. Molt jovenet encara, s'incorporà al moviment nacionalista dels anys trenta. I s'hi ha mantingut fidel. Un dels pocs noms que ho ha fet, perquè aquesta generació compta amb tantes baixes —per deserció, sobretot— que l'honestedat intel·lectual de Valor mereix ser subratllada ara. Amb tantes "fugues" com s'han produït, les noves generacions no es poden trobar acompanyades per molts dels qui haurien de veure en elles uns seguidors. Pitjor encara, troben que són considerades com a enemics i que els fan idiotament la guerra.També, naturalment, a Valor i a altres més que, com ell, no han estat tocats per motius mesquins. S'han estalviat aquesta vergonya. Valor, en canvi, s'ha guanyat el reconeixement dels qui han vist en ell un "veterà" que tant els ha ajudats amb el seu treball perseverant i silenciós.

"Apostolats" cívics a part, l'obra de Valor s'ha mogut en una doble direcció. Per una banda ha fabricat "gramàtiques" que no sols han contribuït molt a l'aprenentatge de la nostra llengua, sinó que, a més, constitueixen una notable aportació a l'estudi de les seues variants valencianes. En segon lloc, hi ha el Valor narrador, molt vinculat al món rural d'on procedeix. Encara que viu a València, fa tantes escapades com pot a la seua terra. Però si fuig de la ciutat, no és tant per desintoxicar-se'n i evadir-se'n com per retornar a la seua petita pàtria, la Foia de Castalla o qualsevol altre poble del rodal de l'Aitana o de Mariola. Valor estima entranyablement la naturalesa, o, millor dit, aquest tros de la nostra geografia, que mai no s'ha cansat de repassar. La veu, però, no sols com un paisatge, sinó com un lloc on un grapat d'homes treballen i viuen, amb les seues tradicions, la seua llengua, la seua història. Tot això és el que atrau Valor. N'ha estat un fruit la seua col·lecció de rondalles que ha recollit en viu i que ha reescrit amb el seu estil fresc i suculent. Els diferents volums que ha publicat sobre aquesta temàtica (reunits, fa poc, en els dos primers volums de la seua Obra Completa), constitueixen una de les millors mostres de narrativa valenciana contemporània.

A més, però, d'escorcollar en l'esperit popular per a extraure'n els residus de la seua tradició rondallística, Valor ha tractat també de recrear històries basades en la vida dels seus paisans. L'ambició d'Aleix en fou la primera temptativa. Després ha anat covant un projecte de més empenta que, de moment, s'ha traduït en la novel·la que ara ens ocupa.

Sense la terra promesa podria qualificar-se de novel·la "rural", però, ben mirat, se'n separa dels seus trets més típics. En realitat, a hores d'ara, la novel·la "rural" és una modalitat ja del passat i fóra un anacronisme de tornar-hi. Perquè, a més de canviar profundament la vida dels nostres pobles, han perdut vigència les fórmules del costumisme literari. Enric Valor, encara que situa l'acció de la seua novel·la en un temps i en un lloc no tocats encara pels canvis socioeconòmics, evita els plantejaments habituals d'aquest tipus de literatura. A Sense la terra promesa, no hi trobarem cap personatge "típic" o pintoresc. Valor ha fugit alhora del tic psicològic i del dialectal. Com tampoc no trobarem en la seua obra quadros costumistes. La naturalesa sí que hi juga un paper més important, però no hi és vista com un escenari decoratiu ni tampoc, com ho van fer alguns modernistes, d'una manera simbòlica, metafísica. Sense la terra promesa és la crònica de la societat rural de Cassana, nom d'un poble imaginari del sud del País a principis del segle xx. Però el ruralisme de Valor no amaga els conflictes i tensions de classe, sinó que els posa en primer pla i en fa el punt de mira de la novel·la.

L'autor ens conta la història d'una vida tancada entre muntanyes i encara feudal, quan la "qüestió social", per dir-ho en termes d'aquell temps, comença a desbaratar els seus tradicionals esquemes. Sobre el fons de la primera Guerra Europea, el conflicte marroquí i la crisi econòmica, la gent de Cassana pren posicions —posicions de classe, naturalment— que porten a la revolta i a la reacció. En funció d'aquest encarament entre explotadors i explotats es mouen els seus personatges. No tots, però, reaccionen de la mateixa manera davant la seua respectiva situació de classe. Explotadors i explotats adopten comportaments diferents d'acord amb les seues circumstàncies personals i la consciència, confusa o contradictòria, de la realitat social en què viuen. Valor presenta així un variat panorama social que inclou tot els racons de la vila i dels seus voltants: la casa senyorial i l'habitacle humil, la botiga i el mas, el Casino dels rics i la Casa del Poble, la taverna inhòspita i l'església... I tota una gamma social, aberrant i bigarrada, que Valor accentua movent-se alhora entre el passat i el present.

La novel·la comença amb la mort de la "senyora", marcant així un punt d'inflexió decisiu en la vida de Cassana. Ella és ja l'últim vestigi de l'aristocràcia del poble. Els pobres que van al seu soterrar encara portaran a la butxaca el "duro" tradicional d'acomiadament. És el darrer acte de tot el ritual que abans regulava les relacions entre els senyors i els criats. Però ha tocat ja el seu final. L'hereu de la dama té ja un altre estil: Valor el presenta com un cacic mogut per uns altres ideals i uns altres valors de nou encuny: l'ambició de riquesa i de poder, l'esperit d'empresa, la manca d'humanitat... Tortuós i calculador, ha aconseguit desplaçar els dos germans Mauri de l'herència, malgrat ser-ne els legítims hereus. En deixar-los "sense la terra promesa", consuma la fallida d'un llinatge de gran tradició. Les peripècies d'aquests personatges, entre hipoteques i fallides, marquen l'agonia d'unes formes de vida. Ell, un senyoret despreocupat i divertit, no podrà conservar el poc que li quedava i acabarà acostant-se —"rebaixant-se"— als "republicans" del poble com a una taula de salvació. Ella, fadrina i sola, restarà atrapada entre el seu "status" formal i el real.

En contrapunt amb la decadència i la impotència d'aquesta classe social, hi ha la remor de l'agitació camperola dirigida per dos revolucionaris idealistes i pacifistes, amb quatre idees mal digerides però fidels al seu profund sentit de la justícia i de la fraternitat que alguns treballadors del poble, mediatitzats per les idees de la classe dominant, no compartiran i fins i tot atacaran des del seu sindicat catòlic. Aquest condicionament ideològic en contra dels interessos dels mateixos treballadors el subratlla Valor al llarg de la seua novel·la. Les dones, per exemple, frenaran les reivindicacions dels seus marits. D'una manera particularment dramàtica, serà precisament la muller d'un dels caps de la revolta qui s'hi oposarà en nom d'unes creences religioses. I no solament d'aquestes, perquè també el jornal de la casa pateix les consequüències de no acceptar el statu quo.

Com a mediador entre explotadors i explotats, l'autor introdueix un personatge central, Joan Monlió. Intel·lectual petit burgés, pobre però independent, reflexiona sobre el seu món. La consciència que en té no s'identifica, però, amb la de l'autor, que la presenta condicionada per la posició social i per la infantesa d'aquell. Solitari i malencònic, tímid i agnòstic, és una mena d'humanista romàntic, capficat en els seus somnis i especulacions. Anticlerical, però tocat per un profund amor evangèlic per l'home. Progressista, però també péssimista: "La pobresa —diu— no té mai raó... i sempre li toca perdre". En el fons té una visió desolada del món i dels homes. L'exuberància de la naturalesa i la "ciutat justa" dels homes són miratges. Hi ha, només, la discòrdia, la lluita. Davant l'espectacle —el "paradís"— de la naturalesa, afirma: "Ara en la fosca, dins aqueixa celestial harmonia, lluiten per sobreviure milions d'éssers petits i tan dolents com nosaltres". Perquè d'això es tracta en definitiva, de "sobreviure" en un món hostil,  que l'home s'amaga amb mites i enganys. Aquest distanciament, però, no el fa indiferent al destí del proïsme, al qual ajudarà com pot, ni a la bellesa de la natura. Ell mateix reconeix un fons kantià en el seu esperit quan invoca la llei moral interior i l'ordre de l'univers. Valor ens presenta així un Monlió boirós atrapat en les seues contradiccions, però humà. Encara que tria el partit dels pobres i de la justícia, no sap què dir a l'hora de l'acció. En la revolta dels pobres, hi veurà una precipitació que ell oposa a la "paciència infinita de la naturalesa". Tampoc el seu humanisme no li permet veure-hi clar en la lluita de classes: "Es senten units —diu pensant en el moviment dels obrers— perquè tots són pobres, no perquè tots són homes". El malnom amb què és conegut al poble —"Garibaldi" — resulta, per això, més aviat irònic. En el fons, ell també vol "sobreviure" i trobar el seu lloc al sol: solidari i místic, es farà un niu dins el mateix matrimoni dels botiguers de la vila...

En contrast amb aquest purità cavil·lós, ple de dubtes i remordiments, hi ha un tipus estrany, secundari, però amb una presència inoblidable: apareix en la novel·la com un llamp que la il·lumina diabòlicament. Jeroni Cucart, que viu en una solitud total aparentment, tira al recte, més enllà del bé i del mal. Es pren la justícia pel seu compte d'una manera expeditiva i fulminant, però en un secret absolut. Amb ell contrasta un altre tipus, "Mansgrosses", que té igualment un perfil molt acusat. No és Maquiavel, és un pastor primitiu, mut i espés, físicament quasi un simi. En trobar-se amb un ofensor seu, l'aterra d'una garrotada davant el ramat de cabres, que es miren l'escena immobilitzades, esbalaïdes. I tot seguit es presenta a la guàrdia civil.

El so Pep —el botiguer "consentit"— és també un dels personatges més reeixits de la novel·la. El so Pep és un enigma per al lector. La seua forma de reaccionar davant l'adulteri —que per a ell no "existeix"— és d'una ambigüitat desconcertant. No acabem de saber què passa en el seu interior: ¿és un babau, un inconscient o un tipus supremament intel·ligent? ¿Un càndid, d'una innocència superior, clarivident, o un Cucart amb una altra estratègia?

I encara caldria recordar, en aquest repàs dels personatges, tipus com el notari esperitista, el coronel jubilat, els dos capellans —contraposats en la seua manera d'entendre la religió—, els amos de la taverna... El seu repàs, però, seria interminable, perquè Valor n'ha posats molts en circulació en la seua novel·la. Tota una fauna que viu a la seua, moguda generalment per l'orgull, la misèria o l'egoisme.

També la naturalesa té una funcio important en aquest món. Valor ens la presenta bàsicament com un escenari en el qual es produeixen alguns dels esdeveniments i en funció d'aquests. Els fragments descriptius són introduïts en la narració, ja per presentar els treballs dels pagesos o escenes de caça. Valor veu aquesta natura amb ull realista, sense lirismes. Favorable o adversa per a l'home, ella té la seua pròpia vida; les seues criatures s'estimen i es devoren seguint la seua pròpia llei.

Tots aquest elements —peripècies, personatges, descripcions—, estan estructurats com un equilibrat mosaic. L'autor dosifica els seus materials en funció d'una visió integral de la societat de Cassana, l'autèntica protagonista de l'obra. El món de Valor no deixa de tenir algunes afinitats amb el realisme rus, tot i que en una versió mediterrània. La presència del camp amb els seus pagesos ocupant-se en els treballs de la sega, la verema, el cup, les carboneres; les tensions socials —"ells", els pobres, també "sense la terra promesa"— i el pes de les tradicions, les qüestions ideològiques que es debaten en les discussions, així com la presència d'un personatge torturat i romàntic girat cap a un cristianisme pur, evangèlic, són aspectes que podrien assenyalar-se en aquest sentit.

Val a dir que Sense la terra promesa apunta un plantejament èpic de la vida quotidiana al món rural, encara no assajat entre nosaltres. Potser només alguna cosa de Maria Ibars s'hi acostaria...

Confiem que Enric Valor continuarà per aquest camí, el seu. Pot salvar, si vol, una part preciosa de la nostra memòria.

 

(Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1995. pp. 61-67)

Vegeu més informació

 

 

 

ĉ
Joaquim Iborra,
17 de jul. 2011, 8:01
Comments