Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (selecció)

 



ELS AMANTS

La carn vol carn

Ausiàs March

 

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

 

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passsat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça!  Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra, de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l’edat, i tot això i allò.

 

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

 

 


TESTAMENT MURAL

 …de la mellor que mai vestís camisa.

 Jordi de Sant Jordi

 

EL teu nom i el meu nom, escrits en la paret,

en aquella paret plena de cors i rúbriques,

en aquella paret de voluntats darreres,

mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;

en aquella paret de la fosca escaleta,

entre paraules tendres i paraules obscenes,

paraules que parlaven d'un amor invencible,

paraules que parlaven d'un record en carn viva,

paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,

 i la pornografia delirant d'uns dibuixos,

en una convivència que m'agrada pensar.

En aquella paret suada pels amants,

amerada d'amors com un dur matalàs,

en aquella paret de friccions ardentes.

El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats

quan també s'enllaçaven les nostres cames,

fosca escaleta que evoque i que no diré on és,

encara que em torturen, encara que em degollen.

El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap

sobre els algeps suats de la paret aquella.

El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,

arrapats en la bruta paret de l'escaleta,

amb una voluntat de viure, de perviure,

amb una agonitzant cal·ligrafia dura,

entre coses obscenes i coses delicades,

exclamacions brutals d'un sexe poderós,

notacions ingènues de quadern escolar,

notes sobre la marxa dels esdeveniments,

aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,

aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

 

 


CRÒNICA ESPECIAL

Ço que en passat enbolt e confús era.

Ausiàs March

 

LA mort de Manolete en els fulls del diari,

mentre a Benimaclet jo t'estava esperant.

O les execucions en un pati de Nuremberg,

mentre et veia passar pel carrer de les Barques.

Un amor en un temps, quin temps, oh quin amor!

Un amor inserit per a sempre en la història.

El "Monestir de Santa Clara" creixia en l'aire.

El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.

Les parelles eixien, duien les galtes roges.

Les mares no sabien què fer per a sopar.

Els pares escoltaven ràdios estrangeres.

I tots pensaven que era cosa de quatre dies.

O de quatre setmanes a més posar, qui sap.

Els fills feien l'amor en el buc de l'escala.

El pare raonava amb la mare a la cuina.

Envellia la mare sobre els perols absurds,

blanquejaven les grenyes damunt l'os del seu front.

Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.

I passaven els dies, les setmanes, els anys.

I la marxa de Mao pel continent de Xina.

Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam.

El pare es va morir, es va morir la mare.

La filla es va casar amb un altre, anys després.

Algunes voltes troba aquell primer amant.

Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.

Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat

en el buc de l'escala, raonen dels seus fills.

"El meu va a l'Institut". "La meua té pallola".

Han guanyat una trista, bruta civilitat.

Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.

I cadascú segueix després el seu camí.

Oh l'amor inserit, quina cosa, en la història!

 



L'ESTAMPETA

En aquell temps sentí d’Amor delit

quan mon pensar mirà lo temps present.

Ausiàs March

 

ET casares de dol, com de dol vares rebre,

al poble, la primera Comunió. De dol sempre,

el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.

Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent

que creixia de pressa i sense vitamines,

aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,

aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra

que et va fer dona abans de la primera sang.

Aquelles cames que tu no sabies com

posar, que sense tu semblava que creixien.

Trista, trista València, quina amarga postguerra!

Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels

durament immutables a la porta dels cines,

mentre reivindicaven prades de Garcilaso,

marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,

vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,

carregaments de sucre que desapareixien

de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,

els camions sinistres que duien l'estraperlo.

L'home palpava un cos adolescent, mentre ella

es menjava un pastís sense participar

en allò que al seu cos feroçment succeïa.

També,  veure pel·lícules, o millor somiar:

el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".

El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!

En seguien el curs amb tota atenció

mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.

Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion

d'una sal exaltada, de vida i llibertat,

de possibilitats lluminoses de viure.

"No s'havia apuntat mai a ningun partit.

Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.

Una nit, en la guerra, el tragueren de casa

i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.

Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."

"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".

De dol sempre, de dol per a tota la vida.

 

 

 

ARBRES DE POLS

Oïu, mortals, oïu grans meravelles.

Joan Batiste Anyés

 

Davant el temple de Sant Agustí, paraven

autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça

polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat.

Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.

Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.

El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric.

La plaça era una plaça polsosa i pobletana.

Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare!

Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus,

bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja.

I baixava una dona, i duia una cistella

i vora riu anava a la Presó Model.

 



COS MORTAL

Sí com aquell que és jutjat a mort

Ausiàs March


TRINQUET dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,

Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,

Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,

Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernan Cortés,

Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,

Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,

Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,

Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,

Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,

Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,

Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,

Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,

Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,

el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,

Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,

Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,

d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

 

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz .

 

 


CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda

occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual

hi ha cinc ponts…

sir john talbot dillon

 

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d'una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit, no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.

Potser en el moment de la Resurrecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de València tornava, i se n'anava

entre les teues coses, entre les teues síl·labes,

aquells moments d'amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida —sinó tota la vida,

allò que tu saps de fonamental en ella—

anava per València, pels carrers de València.

Modestament diries el nom d'algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més;

i ja tindries tota València. Per a tu,

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda, i estimada també.

Els carrers que creuava una\lenta parella,

els llargs itineraris d'aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic café,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora…

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l'alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!

El naixement d'un fill, el poal ple de sang.

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.

Els xiquets van a escola. S'escolta la campana

veïna de l'església. El treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l'idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah. tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Deixa-ho anar. no et poses solemne. Deixa l'èmfasi.

L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

 

 

 

 

 

 

Comments