UNA OBJECCIÓ A «MADAME BOVARY»

Gaziel

 

Avui que Madame Bovary, de Gustave Flaubert, ja està per damunt de les disputes humanes, ¿no podríem dir-ne una mica de mal, just només una mica?

 El mal que jo en diria fóra aquest:  acusaria Flaubert d'haver fet Monsieur Bovary tan estúpidament banal, que sembla un fort atenuant dels pecats que cometia Madame. Hi ha en tota aquesta obra de Flaubert, des del primer capítol, una mena de crueltat profunda, una mena de joia diabòlica a fer aparèixer el pobre Bovary decorat amb tots els signes i atributs de la predestinació més miserable. A cada vilesa de Madame, el bon lector està temptat d'exclamar: «I doncs, ¿que volíeu que fes, la pobra dona!»

 I ara jo dic: ¿quina necessitat n'hi havia, d'aquest atenuant? Creieu potser que Madame Bovary, si el seu marit hagués estat un altre, no hauria tirat també pel mal camí? O el «bovarisme» no és res —i llavors l'obra de Flaubert mancaria espiritualment de base— o bé el bovarisme és un instint corrosiu prou poderós per a atacar la faç mateixa del sol. I és evident que 1'autor hauria donat una demostració molt superior de la força d'aquell àcid femení, si en lloc de provar-lo damunt la còrpora argilosa i flonja de Monsieur Bovary ho hagués fet amb matèria més digna i més forta. Ja hauríeu vist com també la rosegava Madame Bovary!

 ¿Per quina raó, doncs, Flaubert va disposar les coses altrament? Ben clar: perquè Flaubert, com ell mateix va confessar, era el primer tarat de bovarisme. El vici que pintava era un gran vici del pintor. Però aquest és també —cal dir-ho tot— el secret pel qual Gustave Flaubert ho feia tan bé que, tot pintant-lo, creava una novel·la immortal.

 

Un estudiant a París. (Obra Catalana Completa. Selecta.)

Comments