Nathaniel Hawthorne: una nota introductòria

Nathaniel Hawthorne va nàixer a Salem, Massachusets, el 1804. Aquest petit poblat era conegut aleshores pel seu obsessiu fervor purità. El puritanisme havia sorgit durant el segle xvii a Anglaterra i poc temps després va aconseguir arribar a Nord-Amèrica amb els primers colons. Es caracteritzava pel rigor i l’austeritat de les seues doctrines. Aquesta conducta tan escrupulosa va portar el 1692 els pobladors de Salem a torturar i matar 19 persones acusades de bruixeria. Un dels avantpassats de Hawthorne havia participat com a jutge en aquests processos per bruixeria, cosa que va impressionar vivament la seua imaginació. De fet, Hawthorne es va sentir perseguit per la culpa d’aquells avantpassats. Aquesta preocupació apareix en els seus relats, que presenten sovint una consciència moral aclaparada pels remordiments.

El seu pare, capità de vaixell, va morir el 1808. D’infant, va patir un accident i va estar molt de temps sense anar a escola. Durant aquest període va desenvolupar un gust excepcional per la lectura i la contemplació. Va estudiar al Boudoin College. En retornar a Salem, va recloure’s durant dotze anys a casa de la seua mare. Borges ha descrit així aquell període: “Cuando el capitán Hawthorne murió, su viuda, la madre de Nathaniel, se recluyó en su dormitorio, en el segundo piso. En ese piso estaban los dormitorios de las hermanas, Louisa y Elizabeth; en el último, el de Nathaniel. Esas personas no comían juntas y casi no se hablaban; les dejaban la comida en una bandeja, en el corredor. Nathaniel se pasaba los días escribiendo cuentos fantásticos; a la hora del crepúsculo de la tarde salía a caminar. Ese furtivo régimen de vida duró doce años.” El mateix Hawthorne va descriure aquests anys com un temps de solitud i d’aïllament, i de somnis. En una carta, va escriure sobre aquest període: “M’he convertit en un presoner de mi mateix, m’he tancat en una presó i ara no trobe la clau per alliberar-me’n, i si la porta estiguera oberta, quasi tindria por d’eixir. Durant els últims anys no he viscut, només he somiat que vivia.”

Al final d’aquesta reclusió va publicar un llibre de relats amb el títol de Twice-Told Tales, que conté Wakefield. Del 1839 al 1841 va treballar a la duana de Boston. Es va casar el 1842 i es va establir a Concord. Va ser inspector del port de Salem. Va perdre la seua plaça a causa d’un canvi de govern i va escriure aleshores la novel·la La lletra escarlata, una obra clàssica sobre la naturalesa del puritanisme americà, on analitza els tràgics efectes psicològics de l’adulteri en un ministre purità que porta amagada al seu pit la lletra “A”. El 1851 va publicar una altra novel·la, La casa de les set teulades, un estudi de la culpa ancestral i de l’expiació, basat en la història de la seua pròpia família. Del 1853 al 1857 va viure a Anglaterra, com a cònsul americà a Liverpool; va passar dos anys a Itàlia i va retornar a Concord el 1860. Hawthorne només viuria quatre anys més. Encara que sempre havia tingut bona salut, aquesta es va deteriorar ràpidament. Durant aquests quatre anys a Concord es va esforçar a escriure quatre novel·les, però no en va acabar cap. Irònicament, tracten obsessivament el tema de la immortalitat a la terra i de l’elixir de la vida.

La literatura de Hawthorne té un caràcter profundament moral. Entre els  temes principals de les seues obres hi ha el misteri del pecat, la paradoxa del seu poder regeneratiu i la compensació pel patiment immerescut. Els seus relats mostren una preferència pels elements més foscos de l’experiència humana, per les fantasies de la conducta, pels efectes psicològics del pecat sobre els creients o pel suposat buit moral que es forma a causa de la descreença i de la intel·ligència. Combinen un estil clàssic, clar, amb un significat complex i difícil, cosa que l’acosta a Kafka, amb qui se l’ha comparat més d’una vegada. Són al·legòrics i imaginatius alhora.

A diferència de Poe, Hawthorne no es va proposar  provocar amb els seus contes un efecte únic i sorprenent sobre el lector. Molts dels seus relats els va desenvolupar a partir d’anècdotes, de llocs que havia visitat o d’incidents que havia llegit o sentit. Res no distingeix més Hawthorne com a escriptor que la seua capacitat de transformar profundament esdeveniments que no tenen res d’excepcional en relats inquietants i irresistibles.

Tot l’argument de Wakefield se’ns resumeix en la primera frase. L’interès d’aquest conte, per tant, l’hem de trobar en altres aspectes, com ara la singular psicologia del personatge que dóna nom al títol i les reflexions que el seu comportament suggereix al narrador. Alguns crítics han considerat Wakefield com una paràbola del període d’autoreclusió que va viure el mateix Hawthorne.

 

El conte modern. Una antologia. Edició a cura d’Enric Iborra. Brosquil.