LA BATALLA A LA VORA DEL RIU

(La Ilíada, XXI, 1-125)

Aquil·leu a la riba de l'Escamandre

Però, quan van arribar al gual del riu de bell corrent, el Xantos voraginós, que l'immortal Zeus havia engendrat, allí Aquil·leu va separar els troians en dos grups. Els uns els perseguia per la plana cap a la ciutat, precisament per on el dia anterior els aqueus havien fugit espaordits, quan l'il·lustre Hèctor, fet una fúria, els encalçava. Per allí els troians s'escapaven a la desbandada, mentre Hera escampava al seu davant una boira espessa per aturar-los. L'altra meitat s'amuntegava vora el riu de corrents profunds i de remolins de plata, on van caure en una gran topada. L'inaccessible curs d'aigua bramulava, i les dues ribes, a un costat i a l'altre, feien un gran sorollam. Ells nedaven cap ací i cap allà entremig de la cridòria, donant voltes entre els remolins. Com quan, per l'impuls del foc, les llagostes s'enlairen per fugir cap a un riu i el foc incansable, que s'ha desencadenat de sobte, les crema, i elles es llancen a l'aigua, d'aquesta manera, a causa d'Aquil·leu, el corrent del Xantos voraginós es va omplir de cavalls i de guerrers amb un gran terrabastall.

Aquil·leu, de la nissaga de Zeus, va deixar la llança allí, a la riba, recolzada en uns tamarius, i es llançà a l'aigua, igual com un déu, només amb l'espasa. En el seu interior meditava accions cruels i donava cops a tort i a dret. S'elevava un plany terrible dels qui eren colpejats per l'espasa, i l'aigua s'enrogia de sang. Tal com a causa d'un enorme dofí fugen els altres peixos i espantats omplen els amagatalls d'un port de bon ancoratge, perquè és segur que es cruspeix el que pot atrapar, d'aquesta manera els troians s'amagaven entre els espadats al llarg dels corrents del riu terrible. Però, quan ja va tenir les mans cansades de matar, va agafar dotze xicots vius de dins el riu com a compensació per la mort del Menecíada Pàtrocle i els va treure cap a fora com cérvols porucs. Els va lligar les mans al darrere amb corretges ben tallades que ells portaven damunt els quitons balders i els va lliurar als seus companys perquè els fessin baixar a les naus balmades. I ell, enfurit, novament es va llançar a fer mal.

Aquil·leu i Licàon

Aleshores va topar amb el fill del Dardànida Príam, Licàon, que s'escapolia del riu. Una altra vegada ell, fent una incursió de nit, ja l'havia agafat i se l'havia endut d'una vinya del seu pare contra la seva voluntat, mentre tallava branques tendres d'una figuera borda amb el seu bronze esmolat per tal que li servissin de baranes del carro. Però se li va presentar el divinal Aquil·leu com un desastre imprevist. I llavors va endur-se'l a les naus i el va vendre a la ben construïda Lemnos, on el fill de Jàson li va pagar el preu. Mes allí un hoste seu, l'imbri Eeció el va alliberar i per ell va donar molts diners. El va enviar a la divina Arisbe; des d'on va escapolir-se, i va tornar a la casa del seu pare. Durant onze dies va alegrar el seu cor entre els seus familiars, després d'haver arribat de Lemnos. Mes al dotzè, un déu el va fer caure un altre cop a mans d' Aquil·leu, el qual l'havia d'enviar a desgrat seu a l'Hades per no tornar-ne més. El divinal Aquil·leu, àgil de peus, el va veure desarmat, sense casc i sense escut. Ni tan sols portava llança, perquè tot ho havia deixat a terra. Suava perquè s'havia esgotat en els seus esforços per fugir del riu i el cansament li doblegava els genolls. Aquil·leu, enutjat en el seu cor magnànim, li va dir: «Ai, estic veient amb els meus ulls aquesta gran meravella. Caram, els troians magnànims, que jo he matat, ressuscitaran un altre cop de l'ombra bromosa, com aquest que arriba aquí després d'haver-se escapat del dia inexorable i d'haver estat venut a la divina Lemnos. No l'ha aturat ni l'extensió de la mar cendrosa, que tants en reté a desgrat seu. Apa, vinga, que tasti la punta de la meva pica perquè jo vegi i sàpiga en el meu cor si també tornarà igualment d'allà baix o si l'aturarà la terra, font de vida, que fins i tot reté els més potents».

Així meditava, tot esperant-lo. L'altre, espantat, se li va acostar ansiós de tocar-li els genolls, car desitjava en el seu cor esquivar la mort cruel i la negra parca. Tanmateix, el divinal Aquil·leu va aixecar la llarga pica frisant per ferir-lo. Ell va córrer als seus peus i li va agafar els genolls amb el cap cot. La llança, passant-li per damunt de l'esquena, es va quedar plantada a terra, desitjosa de sadollar-se de carn humana. Ell suplicava, agafant-li amb una mà els genolls, mentre amb l'altra s'aferrava a la pica esmolada i no l'afluixava, i, parlant-li, va dir paraules alades: «Als teus genolls imploro, Aquil·leu, compadeix-te de mi i tingues-me pietat. Per a tu, nodrissó de Zeus, jo sóc un suplicant digne de respecte. Ets tu el primer amb qui vaig menjar la farina de Demèter aquell dia que en el camp ben conreat em vas capturar i te'm vas endur lluny del pare i dels meus familiars cap a la divina Lemnos, i et vaig proporcionar el guany de cent bous. Ara acabo de ser rescatat, pagant tres vegades aquest preu. Aquesta aurora és per a mi la que fa dotze des que he tornat a Ílion després de sofrir molts patiments. I ara el destí funest em posa un altre cop a les teves mans. Dec ser odiós al pare Zeus, que una altra vegada m'ha lliurat a tu. Per una vida ben breu em va infantar la mare Laòtoe, filla de l'ancià Altes, sí, d'Altes, que és el sobirà dels lèlegs amants de la guerra i posseeix l'enlairada Pèdasos a la vora del Satnioent. Príam la tenia per esposa com també moltes altres. D'ella vam néixer dos germans, i tu a tots dos ens hauràs degollat. L'un, Polidor, semblant a un déu, el vas abatre a les primeres files, quan el vas encertar amb la llança punxeguda. I ara aquí la ruïna es precipitarà damunt meu, perquè no crec que m'escapoleixi de les teves mans, ara que una deïtat m'hi ha acostat. Amb tot, et diré una altra cosa, i tu rumia-t'ho en el teu interior. No em matis, perquè jo no sóc del mateix ventre que Hèctor, el qual va occir el teu company dolç i esforçat».

Així li va parlar l'il·lustre fill de Príam, tot suplicant amb aquestes paraules, i ell, en canvi, va sentir una resposta no gens agradable: «Infeliç, no em parlis de rescat ni me'n facis esment. Abans que Pàtrocle s'enfrontés amb el dia fatal, aleshores era molt grat al meu cor perdonar els troians, i en vaig capturar molts en vida i els vaig vendre. Ara, però, de tots els troians que la deïtat posi a les meves mans, no n'hi haurà cap que s'escapi de la mort, i molt menys si es tracta dels fills de Príam. Apa, doncs, amic meu, mor tu també. ¿Per què et lamentes així? També ha mort Pàtrocle, que de molt era més valent que tu. ¿Jo, no veus que formós i alt sóc? Sóc fill d'un pare noble, i la mare que em va infantar és una dea. Però tinc damunt meu la mort i el destí implacable. Vindrà una aurora, una tarda o un migdia, quan algú em llevarà la vida en la lluita amb Ares, encertant-me o bé amb una pica o bé amb una fletxa disparada des de la corda d'un arc».

Així va parlar Aquil·leu. Allí mateix es van desfer els genolls i el cor del Priàmida Licàon. Deixà caure la llança, i ell es va asseure amb els dos braços estesos. Aquil·leu es tragué l'espasa punxeguda, el colpí a la clavícula, al costat del coll, i li clavà l'arma de doble tall tota sencera. Ell jeia estès de cap a terra, la negra sang li rajava, i la terra en va quedar xopa. Aquil·leu va agafar-lo pel peu i el va tirar al riu perquè se l'endugués, i, tot gloriant-se'n, va dir aquestes paraules alades: «Ara jeu aquí amb els peixos, que et lleparan la ferida sense lamentacions. La teva mare no et plorarà posant-te al llit fúnebre, sinó que l'Escamandre voraginós et portarà dins el si espaiós de la mar. Saltant entremig de l'onada es llançarà sota la negra mar arrissada un peix que es cruspirà el blanc greix de Licàon. Au, moriu tots, fins que arribem a la sagrada Ílion, vosaltres fugint i jo eliminant-vos. Ni tan sols us protegirà el riu de bells corrents i de remolins de plata, al qual des de fa temps immoleu molts braus i en els remolins del qual llenceu vius cavalls d'un sol unglot. Fins i tot així morireu amb un destí fatal fins que tots hàgiu pagat la mort de Pàtrocle i la destrossa dels aqueus, que vora les ràpides naus vau eliminar, mentre jo me'n mantenia apartat».

Així va parlar, i el riu s'enutjà encara més en el seu cor, mentre donava voltes en el seu esperit a com impediria al diví Aquil·leu de continuar el combat i apartaria la destrossa dels troians.


Homer, La Ilíada, XXI, 1-125. La Magrana. Traducció de Joan Alberich. 

Comments