La mort d’Hèctor

(La Ilíada, cant XX)


El combat

Havent parlat així, Atena se l'endugué amb astúcia. Quan ja eren a prop, avançant l'un contra l'altre, el gran Hèctor de casc tremolós va dir en primer lloc: «Ja no m'escapoliré de tu, fill de Peleu, com les tres vegades que fins ara he fugit de tu al voltant de la gran ciutat de Príam sense gosar esperar la teva escomesa. Al contrari, ara el meu ànim m'incita a afrontar-te. O et mataré o jo seré mort. Apa, doncs, invoquem els déus com a testimonis. Ells seran els millors garants i avaladors dels nostres acords. Jo no t'ultratjaré cruelment, si Zeus m'atorga la victòria i et llevo la vida, sinó que, tan aviat com t'hagi tret les armes il·lustres, Aquil·leu, tornaré el teu cadàver als aqueus. Tu actua també així».

Mirant-se'l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va dir: «Hèctor imperdonable, no em parlis de pactes. Com no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes, ni tenen un cor amb els mateixos sentiments els llops i els anyells, sinó que contínuament rumien mals l'un contra l'altre, així tampoc no és possible que tu i jo siguem amics. No hi haurà juraments entre nosaltres dos almenys fins que un de tots dos, en caure, sadolli de sang l'infatigable Ares. Recorda't del teu ardiment. Ara més que mai cal que siguis un combatent valent i esforçat. Ja no tens escapatòria. Aviat Pal·las Atena t'abatrà amb la meva llança. Ara pagaràs totes les penes dels meus companys que tu has matat enfurit amb la pica».

Va parlar i, brandant la llança d'ombra allargada, la hi va tirar. Tanmateix, I'il·lustre Hèctor, en veure-la venir de front, la va esquivar. Així que se n'adonà, es va ajupir. La pica de bronze li va volar per damunt i es va clavar a terra. Pal·las Atena la va agafar i novament la va donar a Aquil·leu sense que Hèctor, pastor de guerrers, se n'adonés. Aleshores Hèctor va dir a l'irreprotxable Pelida: «Has fallat, i és que, Aquil·leu semblant als déus, res no sabies del meu destí per revelació de Zeus. I prou que tu ho afirmaves. En realitat, ets un xerraire i un forjador de mentides perquè jo et tingui por i m'oblidi de la meva fúria i del meu coratge. No em clavaràs la pica a l'espatlla mentre jo fujo, sinó que, enardit, enfonsa-me-la de dret en el pit, si una deïtat t'ho concedeix. Però ara evita la meva llança de bronze. Tant de bo penetri tota sencera en el teu cos. Per als troians, la guerra seria molt més lleu, si tu et morissis, perquè, per a ells, ets tu el turment més gros».

Va parlar i, brandant la pica d'ombra allargada, la hi va tirar. Va tocar el Pelida al mig de l'escut i no va fallar. La pica va rebotre lluny de l'escut. Hèctor s'irrità pel fet que el seu veloç projectil li fugís endebades de la mà. Es va quedar abatut i no tenia cap altra pica de freixe a mà. Va reclamar Deífob d'escut resplendent, cridant-lo en veu alta. Li demanava la llança llarga, però ell no era gens a prop. Hèctor ho va comprendre en el fons del seu cor i va dir: «Ai, veritablement els déus m'han cridat a la mort. I és que jo em pensava que l'heroi Deífob era al meu costat. Però ell és dins la muralla, i, a mi, Atena m'ha enganyat. Ara la mort cruel ja és a prop de mi i no allunyada. No hi ha remei. Certament, des de fa temps, això era el més plaent a Zeus i a l'arquer fill de Zeus, els quals benèvols em protegien. Ara m'arriba el destí. Però almenys que no mori sense lluita ni glòria, sinó fent alguna cosa important perquè també se n'assabentin les generacions futures».

 

La mort d'Hèctor

Havent parlat així es va treure l'espasa punxeguda, que al costat li penjava grossa i massissa. Va fer un salt encongint-se, com una àguila d'alta volada que es dirigeix cap a la plana a través de núvols foscos per agafar un anyell tendre o una llebre esporuguida. D'aquesta manera Hèctor el va atacar brandint una espasa punxeguda. Aquil·leu el va escometre i va omplir el seu cor d'una fúria ferotge. Per davant es va cobrir el pit amb un escut bell i ben treballat, mentre es movia amb el casc lluent de quatre cimeres, al voltant del qual voleiaven les crins d'or que Hefest havia posat espesses a cada cimera. Tal com avança entre les estrelles en la foscor de la nit l'estel del vespre, que és l'astre més bell que hi ha al cel, així sortia una lluïssor de la punta de la pica ben esmolada que Aquil·leu brandava a la mà dreta, rumiant la ruïna per al diví Hèctor i observant per on el bell cos cediria millor. Tota la seva persona la cobrien les belles armes de bronze que havia tret a l'esforçat Pàtrocle després d'haver-lo matat. Només se li veia el lloc per on les clavícules separen el coll de les espatlles, la gorja, on la pèrdua de la vida és rapidíssima. Allí, mentre l'atacava enardit, el ferí amb la pica el diví Aquil·leu, La punta li travessà totalment el coll tendre, però la llança de freixe feixuga pel bronze no li va tallar la tràquea de tal manera que li va poder dir alguna cosa tot contestant les seves paraules. Va caure a la pols, i el diví Aquil·leu se'n gloriava: «Hèctor, quan desarmaves Pàtrocle, potser t'imaginaves que estaves salvat i, de mi, no te'n preocupaves gens, perquè jo no era a prop, infeliç. Però lluny d'ell, al darrere, a les còncaves naus quedava un defensor molt més valent, i aquest sóc jo, que t'he desfet els genolls. A tu els gossos i les aus t'arrossegaran ignominiosament; en canvi, a ell, els aqueus li retran honors fúnebres».

Afeblit, Hèctor de casc tremolós li va respondre: «T'ho demano per la teva vida, pels teus genolls i pels teus pares, no permetis que els gossos em devorin vora les naus dels aqueus, sinó accepta bronze i or en abundància com a dons que el pare i la venerable mare t'oferiran per endur-se a casa el meu cos per tal que a mi, un cop mort, em facin partícip del foc els troians i les esposes dels troians».

Mirant-se'l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va dir: «Gos, no em supliquis pels genolls ni pels pares. Tant de bo la meva fúria i el meu coratge m'impulsessin a fer bocins la teva carn i a menjar-me-la crua per tot el que has fet. No hi ha ningú que pugui apartar els gossos del teu cap, ni encara que em portessin aquí a pesar rescats infinits ni deu vegades ni fins i tot vint vegades i també me'n prometessin d'altres, ni encara que el Dardànida Príam manés rescatar-te a preu d'or, ni fins i tot així la teva venerable mare, posant-te en un llit, et plorarà, ella que et va infantar, sinó que els gossos i les aus se't cruspiran tot sencer».

Hèctor de casc tremolós moribund li va respondre: «A mesura que et vaig mirant et reconec prou bé i, és clar, no t'havia de convèncer, perquè en el teu interior el cor és de ferro. Amb tot, vigila ara que no esdevinguis motiu d'ira dels déus aquell dia en què, a les portes Escees, Paris i Febos Apol·lo et matin, per molt valent que siguis».

Havent parlat així, el final de la mort el va cobrir. La seva ànima, volant des dels seus membres, se'n va anar cap a l'Hades lamentant el seu destí i abandonant el seu vigor i la seva joventut. Quan ja era mort el diví Aquil·leu va dir: « Mor, que jo acceptaré el meu destí en el moment que Zeus i els altres déus immortals vulguin que jo fineixi».

Va parlar i va arrencar la pica de bronze del cadàver. La va posar a part i li va treure de les espatlles les armes de bronze, totes sangonoses. Els altres fills dels aqueus van córrer al seu voltant i contemplaren l'estatura i la bellesa admirable d'Hèctor. Ningú no se li atansava sense donar-li un cop. Cadascú es mirava l'altre company que tenia al costat i li deia així: «Renoi, és molt més tou aquest Hèctor, en deixar-se palpar, que no pas quan calava foc ardent a les naus».

Així parlava cadascú i acostant-se-li el colpejava. Tan bon punt el diví Aquil·leu de peus lleugers el va desarmar, posant-se dret entre els aqueus, els va dir: «Companys, cabdills i capdavanters dels argius, ja que els déus m'han concedit abatre aquest home, que ha causat molts més sofriments que no pas tots els altres junts, anem a la ciutat, fem una temptativa al seu voltant amb les armes, perquè ens assabentem del projecte que encara tenen, si abandonaran la ciutat encimbellada, ara que aquest ha caigut, o bé si desitgen romandre-hi, encara que Hèctor ja no hi sigui. Però ¿per què el meu cor té aquests dubtes? Vora les naus roman insepult i sense plors el cos de Pàtrocle. No l'oblidaré mentre convisqui amb els vius i se'm moguin els genolls. I encara que a l'Hades hom no es recordi dels morts, jo encara mantindré allí el record del meu benvolgut amic. Apa, ara, fills dels aqueus, tornem cap a les naus balmades, mentre cantem un peà, i emportem-nos-el. Hem aconseguit una gran glòria: hem matat Hèctor, el qual els troians a la ciutat honoraven com un déu».

Va parlar i meditava accions ultratjoses contra el diví Hèctor. Va foradar-li per darrere els tendons d'ambdós peus des del turmell cap al taló i hi va fer passar corretges de pell de bou. El va fermar al carro i va deixar que li arrossegués el cap. Muntà al carro, arreplegà les armes il·lustres i fuetejà els cavalls perquè arrenquessin. Ells, de bon grat, fugiren volant. Mentre el cadàver era arrossegat, es va produir una polseguera, i al voltant li voleiaven els cabells negres. El seu cap, abans encantador, ara romania tot dins la pols. Aleshores Zeus el va lliurar als seus enemics perquè l'ultratgessin en la seva terra pàtria.


Homer, La Ilíada, XX. La Magrana. Traducció de Joan Alberich.



Comments