GENT

         Quan diem «la gent», mai —o quasi mai—, en general, no volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos. Jo dic «la gent» i designo els altres. I sí: la gent són els altres. Per definició, la gent són els altres, i no jo. Ens resistim a veure’ns sumits, o submisos, en la indeterminació d’un grup, d’un magma humà confús i ofuscat. Ni tan sols si ens hi trobem, ni tan sols en el cas d’haver-nos trobat materialment immersos en aquella multitud, no acceptem de re­conèixer-nos-hi. D’altres paraules, com ara «poble», o «colla», o «societat», o «partit», o «equip», quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra in­clusió: fins i tot admeten un possessiu —«el meu poble», «la meva colla», «la meva societat», «el meu partit», «el meu equip»— que subratlla la nos­tra adhesió. No diem, però, «la nostra gent», si no és emprant el terme «gent» amb un sentit de preci­sa sinonímia amb qualssevol d’aquests altres voca­bles. «La gent» és tota una altra cosa. El mot, així retallat, intercala una distància distintiva entre el qui el pronuncia i el conglomerat a què es refereix. «La gent feia això o allò», «la gent cridava», «la gent que sortia del futbol o del cinema», «la gent que assistia a la manifestació»: aquesta mena d’ex­pressions solen ser dites de vegades pels mateixos que hi eren i que, això no obstant, en dir-les, se’n desentenen. Les podrien dir tots i cada un dels que hi eren. I tothom tindria raó. El concepte de «gent» només se’ns fa evident quan, ni que sigui mental­ment, ens n’hem separat. Més encara: en la mesura que arribem al concepte de gent, ja hem deixat de formar part de la gent, deixem de ser gent, mal­grat que la nostra presència física segueixi inserida en l’aglomeració. En pensar-hi, ens n’hem desglossat d’una manera automàtica. Potser perquè la reflexió aïlla. En tot cas, pot afirmar-se que la gent existeix únicament en tant que els congregats no hi pen­sen: no pensen que són individus congregats. En «poble», «colla», «societat», «partit», «equip», etcè­tera, hi ha consciència d’estar reunits en comuni­tat: en «la gent», no. Les acumulacions humanes, circumstancials i amorfes, muntades sobre la inèr­cia o l’apassionament, la gernació que brama a l’estadi, passeja o s’entafora al cinema, les turbes exaltades i el plàcid seguici d’un enterrament, són, per a nosaltres, «la gent». I nosaltres hi som, ben sovint, gairebé sempre, en una o altra ocasió. És clar que, com que només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent, de vegades ens fem la il·lusió que en restem al marge, constitutivament al marge. Però això és un miratge. No hi ha dubte que la gent són els altres —i cadascú de nosaltres.

 

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos. Ed. 62.



Joan Genovés, Conjectura. 2007

Comments