Confessions

        Josep Iborra


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/josep-iborra-confessions/220px-Tiffany_Window_of_St_Augustine_-_Lightner_Museum.jpg

Sant Agustí es confessa a Déu davant els homes. En el seu procés biogràfic, apel·la, en última instància, a Déu, a la seua fe. Montaigne es confessa i es pinta ell mateix davant els homes. És ell, Michel de Montaigne, l’apel·lació última. Ell i la raó. Per a ell no es tractava de confessar-se a ningú, sinó d’assajar-se, de repassar-se en la seua condició humana. No és gens estrany que Pascal, agustinià de Port-Royal, jansenista, qualifiqués de sot el projecte de Montaigne. Per a Pascal, pintar-se un mateix era confessar-se davant Déu. Sense Ell, sense fe en un Ésser Superior, no tenia sentit parlar d’un mateix, contar-se, repassar-se entre dubtes, examinant-se interrogativament, intrascendentment. Rousseau es confessa davant els homes apel·lant a la natura de què forma part, a la consciència d’ell mateix convertit a la veritat i la bondat de la natura. Com sant Agustí, i a diferència de Montaigne, no era un escèptic, no s’embarca amb la raó per examinar-se, sinó amb la natura com a veu de Déu. Hi té una fe que el sosté i l’inspira. Perquè il faut s’abétir, seguint l’imperatiu de Pascal. 

Si es posa en relació la manera de confessar-se de cadascun amb el coneixement que creuen tenir d’ells mateixos, s’esdevé que tots creuen que no es coneixen, que el nosce te ipsum no funciona. Montaigne, que es mira cara a cara i s’escruta, només hi troba fluctuacions, canvis d’humor i opinions, atzar i incertesa. Què sé jo de mi mateix? Intenta esbrinar-ho, però no troba res que el salve del naufragi. 

Sant Agustí, en canvi, té fe en una veritat absoluta, la llum de la qual pot il·luminar la seua consciència i ajudar-lo a conèixer-se millor. Ara, paradoxalment, es troba en aquest punt en una situació semblant a la de Montaigne. Hi ha tanta distància entre ell i l’Absolut, Déu, que només Ell el coneix, només Ell el «pot» conèixer. Hi ha pel mig un abisme que no li permet conèixer-se. Només en la seua fe en Déu hi pot trobar una il·luminació d’ell mateix. No vol la reflexió, sinó la conversió No vol prendre consciència de la seua condició humana, sinó de la seua condició divina. 

Els tres grans llibres de Confessions —el de sant Agustí, el de Montaigne i el de Rousseau— tenen en comú el fet d’encarar-se amb una experiència d’una gran complexitat. Tots tres es debaten contra una permanent dificultat interior que els oculta i els amaga. Hi ha en tots tres una errància, una aventura, una desorientació entre Escil·la i Caribdis, entre l’error i la veritat, entre el que afirmen i el que neguen, entre el dubte i la certesa, la seguretat i la inseguretat. Això els fa ambigus, de vegades incoherents i contradictoris, sincers o no. La balança en què es pesen, mai no troba el punt d’equilibri…

(L'estupor. Editorial Afers)

Comments