Josep Iborra Elogi de la nit

ELOGI DE LA NIT

Josep Iborra

La nit, en la literatura, és un invent romàntic. És el món dels somnàmbuls i de les animetes, de la mort i l’amor, de les bruixes i els vampirs, dels somnis i els fantasmes, dels grills i les òlibes, dels udols dels llops, dels assassinats i de les confabulacions, de la soledat, de la lluna i els estels…

Hi ha esperits que, com algunes flors, s’obren només durant la nit. La llum del dia els tanca. Uns veuen amb els ulls tancats, perquè la llum els enlluerna; d’altres, amb els ulls oberts: la nit els fa tancar-los.

El moment ideal és la nit amb la claror de la lluna. És una llum que no enlluerna, que fa veure les coses d’una altra manera, més temperada, més tranquil·la. Alguns que viuen en la nit obscura, s’hi habituen, s’hi conformen i es troben en el seu medi. Uns altres la necessiten, per veure-hi amb una candela a la mà. Els qui habiten en la llum necessiten protegir-se’n amb les mans com a visera per poder veure-hi.

Contra Goethe: Foscor! Foscor! Tanqueu les finestres amb les persianes ben abaixades i ben espesses.

Extret del recull d'assaigs publicat sota el títol L'estupor en la revista L'Espill, segona època, núm. 39, hivern 2011, pàgs. 6-14.

També podeu llegir L'estupor, inclòs al mateix recull.