Literatura i vida

        Josep Iborra


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/josep-iborra-literatura-i-vida/reading_the_brevia.jpg


La literatura s’ha considerat tradicionalment una de les maneres de viure l’oci. En tant que oci, la literatura s’ha vist en oposició a la vida «real», la del treball, la dels afers pràctics, la de les exigències de la vida quotidiana, com un joc o una distracció, com un parèntesi, com un moment de discontinuïtat introduït en la nostra vida. La seua justificació era precisament aquesta: obrir un parèntesi en la vida pràctica. En aquesta manera de «viure», independentment de la seua valoració moral, s’hi veia un entreteniment, una distracció que s’integrava en la vida, en l’oci de la vida, sense envair-la.

 

Amb la impremta, la situació comença a canviar. Perquè comença a ser possible una nova forma de consum: la dels «lectors». El lector, com a públic nou creat pel nou mitjà de comunicació, ja no depèn d’una oferta social, col·lectiva, regulada per les pautes socials d’oci —bàsicament, la festa— sinó que se’n pot administrar a voluntat el consum. La lectura es converteix en un acte solitari, personal. Només depèn del lector, que es pot aïllar. I en pot fer un «abús». Aleshores, la distracció que proporciona la literatura pot menjar temps a la vida del lector i desequilibrar perillosament la situació anterior. En aquestes condicions, el seu conflicte amb la vida és possible. Conflicte que en la seua forma extrema propicia l’aparició de les víctimes de la literatura, la més memorable de les quals és la de don Quixot, que confondrà la literatura amb la vida. Sense arribar al límit extrem marcat pel personatge de Cervantes, la relació del lector amb la literatura —amb la novel·la, bàsicament—era ja contestable, abusiva, pertorbadora de la seua vida. La distracció esdevenia mania i, per tant, entrava en conflicte amb la vida pràctica.

 

No resulta, ben mirat, estranya, aquesta situació d’un lector aïllat, separat de tots, llegint una novel·la? Abans, hi havia un públic, un auditori que escoltava una història, en situacions especials, socialment sancionades. Aquestes condicions no es donen ja amb la difusió del llibre literari —recreatiu— per la impremta. Ara el llibre està lligat a un consum personal, que el lector pot fer en qualsevol moment: separat i escindit de la col·lectivitat, privat. I al·lucinat, perquè dissociat de les condicions reals en què abans escoltava una història. Ara, està immobilitzat davant un llibre, absorbit, ficat en una mena de campana pneumàtica, on no veu res sinó lletres, frases, i ni tan sols això: veu una història. El món real i el seu entorn s’aboleixen.

 

Amb el romanticisme, la pertorbació de les relacions tradicionals entre la literatura i la vida es va intensificar. Ara ja no es tractava d’un desequilibri a favor de la distracció, de l’oci, sinó d’un canvi en la mateixa naturalesa de l’experiència literària. No és que la literatura ocupe el lloc de la vida i la suplante, abolint-la, sinó que totes dues es diferencien i s’oposen. La literatura esdevé una manera de viure diferent de la quotidiana —burgesa, en el context en què es produeix aquest fenomen. És una manera més alta, més profunda de viure, en conflicte amb la vida real. La víctima en aquest nou plantejament és el lector del Werther, que acaba suïcidant-se. El lector romàntic no oblida la seua vida, com don Quixot, sinó que en té una percepció tan aguda que la constata incompatible amb la «vida» literària, poètica. Aquesta és una experiència, una vida, diferent, més real que l’altra i en conflicte amb l’altra.

 

La follia del romàntic, a diferència de la don Quixot, no consisteix a perdre’s en un llibre. El romàntic es perd en la seua pròpia experiència literària, que entén com una manera nova de viure la vida. De viure-la i de canviar-la. No s’hi distreu, sinó que s’hi concentra, s’hi arrisca. L’experiència literària s’identifica amb una recerca de la «vertadera vida». El romàntic sembla un foll perquè demana viure com si viure fos una experiència literària, una experiència que té les seues pròpies exigències, com la vida ordinària en té les seues. La literatura es «viu» com una tortura, com una provatura arriscada, una tensió, una forma de salvació o de condemna. La literatura, abans, contava aventures. Ara és ella mateixa una aventura. La literatura ja no és un mitjà per a distreure’s i oblidar la vida, sinó per obrir-hi els ulls, per penetrar-la i intensificar-la.


(L'estupor. Editorial Afers)

Comments