Josep Iborra Llengua i estil en l'obra de Joan Fuster

LLENGUA I ESTIL EN L’OBRA DE JOAN FUSTER

Josep Iborra

Amb una forma literària o altra, el que cal subratllar ara és que Fuster s’hi assaja escrivint, manipulant mots. L’obra de Fuster es caracteritza, precisament, per una escriptura molt treballada i matisada, que tracta d’ajustar-se a l’operació, circumstanciada i cautelosa, de la seua «enquesta». I perquè ho és —és un camí «cap a»—, escriure no pot ser una simple expressió del que ja sap, sinó el mateix moviment de la indagació: la mise en scène de la seua peripècia original, de vegades in statu nascendi com diu ell mateix a propòsit d’un recull seu d’assaigs (OC2 1969, 466).

Contra Boileau, que afirmava la necessitat prèvia de concebre bien una idea per poder expressar-la aisement, Fuster afirmarà, capgirant la fórmula: «Abans de pensar, aprèn a escriure» (AT 1980, 21). Subratlla, així, la importància que té per a ell el domini de la llengua que utilitza: «Un idioma és, primer que res, un dispositiu de pensar, de sentir, de comunicar-se, específicament determinat. l no s’improvisa» (BB 1972, 161). O també: «S’escriu en la llengua que es posseix: el fragment de llengua que es posseeix. l escriure és pensar, sentir, calcular» (BB 1972, 181).

Ara bé, la llengua no és un pur mecanisme de què podem disposar d’una manera automàtica. Cal una comprensió molt justa i una sensibilitat molt fina a l’hora de servir-se’n. Perquè en una llengua hi ha «una acumulació multisecular de vivències i destreses, gràcies a les quals ens “expressem» (BB 1972, 178). Per això, diu, també, que «el major o menor domini d’una llengua condiciona —no dic “determina”— la subtilesa o el vigor d’“idees”, “sentiments” i “càlculs”» (BB 1972, 175). Aquesta posició està, de fet, avalada amb l’experiència de Fuster com a escriptor que ha hagut d’escriure en dues llengües —català i castellà. Ja tornaré sobre aquest punt. Ara només he tractat de posar èmfasi en la importància que té l’art d’escriure a l’hora d’assajar-se. Perquè escriure és —i això és decisiu— jugar una partida amb el llenguatge —el «dispositiu de l’escriptor». El progrés d’aquest joc, és el progrés de l’escriptura, del seu moviment articulat. l com l’operació intel·lectual, la seua prosa és una prosa molt treballada, calculada, en vistes, precisament a aclarir-se un tema o un problema. N’és una condició, o en forma part, l’habilitat per «treure profit —el màxim de profit— a les paraules» (BB 1972, 174).

De tot manera, escriure no és, per a Fuster, una operació intransitiva, tancada, que només concerneix l’autor. No és partidari d’escriure per a ell mateix, sinó per comunicar-se amb els lectors. D’aquesta exigència inexcusable, en deriven els requisits a què ha d’ajustar l’escriptura. El primer, la «claredat», que és la condició sine qua non de qualsevol forma de comunicació. La claredat, deia Ortega, és la cortesia del filòsof. És una fórmula que no deu agradar a Fuster. Molt malament han d’anar les coses per a la filosofia, i per a la «claredat», si aquesta no passa de ser una mera «cortesia» amb el lector. Tampoc no li pot fer gràcia l’aire de superioritat que té la delicadesa orteguiana. Per a l’escriptor, per a Fuster, si més no, la «claredat» no és una «cortesia», perquè «la primera obligació de l’escriptor és de fer-se llegir» (CPI 1968, 77), i això obliga, ja d’entrada, a ser clar. Tot el que és obscur, en qualsevol de les formes en què puga presentar-se, irrita Fuster: va contra la seua naturalesa, que té horror al flou. Per això, ha escrit: «Si hi ha alguna cosa que em repugni, és semblar sibil·lític o confús» (CPI 1968, 8).

Aquesta por l’ha immunitzat contra la inclinació a utilitzar un llenguatge conceptualista, recargolat, abstrús, i picat d’una verola o altra. El propòsit de ser clar obliga Fuster a servir-se dels mots d’ús corrent per construir frases també normals, normalment curtes, planes, i intel·ligibles. Una escriptura en minúscula, domèstica, que no necessita tirar mà de l’eloqüència i del lirisme, per tal d’enlluernar el lector i produir-li pessigolles gratificadores: «Escriure bé, ¿què vol dir? Probablement, escriure a cada moment la paraula justa: justa i insubstituïble» (CE 1965, 45).

«A cada moment»… Hi ha en aquest propòsit tot un programa de treball per a l’escriptor. Perquè escriure clar i ras, d’una manera clara i distinta, no resulta gens fàcil. En realitat, és més difícil que construir una prosa complicada, fabricada a gust per l’autor. Perquè escriure clare et distincte, vol dir aconseguir-ho sense desviar-se de la llengua comuna, que és el «dispositiu» de «pensar i sentir». Això requereix tota una estratègia, que és part inseparable de la que requereix l’assaig concebut com una enquesta. Fuster, quan escriu, i «a cada moment» «examina» els mots, els pesa i els sospesa, per reduir-ne l’ambigüitat o la imprecisió; els tria i els contrasta per traure’ls punta —per traure punta a una idea— per donar-los el seu sentit exacte i just: «insubstituïble». L’afany d’exactitud porta Fuster, sovint, a posar mots entre cometes, per tal de fixar-ne l’accepció més precisa en què són utilitzats. Tot un treball, doncs, costós i vigilant, perquè cal oposar resistència a la inèrcia dels mots i de les idees, a la confusió i a la imprecisió que en deriva. Oposar-s’hi, però, no consisteix a construir una prosa barroca o «genial», allunyada del llenguatge comú. La direcció en què, segons Fuster, cal fer l’esforç, apunta a la claredat i la precisió, tot i que l’opinió general no considere que això siga, realment, escriure bé.

Només quan escriu en castellà, es deixa portar Fuster, una mica, com jugant, per la vèrbola retoricista. Si parlar, o escriure, és «treure profit» a les paraules, les condicions en què es pot fer això no són les mateixes quan es canvia de llengua: «D’aquí que no siga indiferent valdre’s d’una llengua o d’una altra. Ni, menys encara, que sigui igual una llengua que el seu espectre “bàsic» (BB 1972, 174). Per això, «segons el “mecanisme” de què disposem o de què disposarem, serà una o altra la possibilitat del “resultat”» (BB 1972, 175). Encara que Fuster ha escrit molt en castellà —sobretot, articles de diari— i que «sap» també aquesta llengua, la utilitza amb una actitud diferent: distanciant-se’n deliberadament, com si volgués marcar, amb un punt d’ironia, que no és la seua. Ell mateix no ha deixat de remarcar això:

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

Caldria un estudi particular per fer un inventari dels procediments fusterians. No pretenc, ara, fer aquesta anàlisi, i em limitaré a citar-ne alguns. N’hi ha que constitueixen una manera o altra de manipular, en un sentit figuratiu, el llenguatge. De vegades, per exemple, Fuster substitueix un mot abstracte per un altre de concret i corrent. Així, com aconsellava E. Berl (Berl 1970, 210), si pot dir «civilització» no dirà «positivitat». I com que encara li semblarà pretensiós el mot «civilització», Fuster preferirà dir-ne l’«aspirina»… O es val d’un mot ja passat quasi de moda perquè la «cosa» ha canviat i, amb ella, la paraula. Així, dirà, per exemple en compte de «disc», «placa»; en compte d’«anar a l’escola o al col·legi», «anar a costura», etc. Sovint, també, usa una paraula amb sentit metafòric, tot passant d’un camp semàntic a un altre amb el qual té una analogia: «fauna», aplicat a un grup humà; «municipal» o «agropecuària», aplicat a una determinada mentalitat; o «petit burgès», aplicat al lloro… O es referirà al cos de l’home o de la dona anomenant-ne una part, que pot ser, a més, la d’un animal. Un objecte de la tecnologia actual serà anomenat, de vegades, amb el nom d’un altre objecte, irrisori, que té un mateix efecte sobre els seus consumidors: de l’aparell de televisió, per exemple, en dirà el «biberó»…

Generalment, aquests trets estilístics tenen la funció de posar en evidència algun aspecte grotesc, o pretensiós. Expressen una actitud irònica o distanciada de l’autor, que a més de resultar divertida, resulta didàctica o crítica. El to solemne o «seriós» es trenca amb aquests recursos que tracten deliberadament de trivialitzar o «rebaixar» idees, paraules, comportaments i valors, sovint formulats amb èmfasi o grandiloqüència. Desinflar la «retòrica de l’esperit» (OC2 1969, 168) és un propòsit permanent de Fuster, que parla de les coses de l’esperit referint-les a les coses més banals, i ja una mica prehistòriques, de la vida quotidiana, traduint-les al llenguatge espontani, també en decadència, de la gent. O es val d’analogies amb realitats «inferiors». Fuster troba, així, una manera de desmitificar, de «corregir» pretensions, de punxar alienacions o estereotips. Per reduir la tendència a sublimar i elevar, hi posa el llast de realitats ben materials… Però també per fugir de la pedanteria: «m’espanta la idea d’afegir un plus superflu de pedanteria a la dosi, prou inevitable, que un mateix destil·la per inèrcia verbal o per imposició dels temes» (BB 1972, 7).

L’escriptura fusteriana utilitza, també, modismes populars que ja no solen ser utilitzats per la gent alfabetitzada, però que, en mans de Fuster, tenen un gran rendiment estilístic. Li permeten expressar d’una manera molt gràfica i suggestiva el que normalment diem amb frases descolorides. Per dir, per exemple, que ell no amaga les seues creences o els seus interessos, dirà que «no amaga l’ou»… Altres vegades, la seua escriptura s’anima amb paraulotes o exclamacions col·loquials, reservades a la parla i no a l’escriptura culta. Fuster no se’n priva quan ho considera necessari per expressar una reacció seua. També es val de l’eufemisme, deliberadament subratllat, que deixa de ser, per tant, un «eufemisme».

Ben mirat, Fuster ha trobat en el «ruralisme» un correctiu moral davant actituds que li semblen pretensioses i poc ajustades. En el tarannà rural ha vist una mena de defensa contra les maneres sofisticades de la gent urbana. Fuster, en la seua forma de parlar i d’escriure, no ha tingut cap interès de semblar «fi». Prefereix ser franc i directe, anar al gra i sense pèls en la llengua, com els homes de poble.

No es tracta, però, solament d’això. Hi ha dites de la saviesa popular —rural—que Fuster s’ha incorporat per expressar algunes constants del seu pensament. No em referesc a modismes o refranys citats de passada, sinó a fórmules que té sempre a mà perquè resumeixen vàlidament i exemplarment formes d’encarar-se amb els homes i les coses. Per aquest costat, també, Fuster i Estellés es retroben. Tots dos són «de poble» i s’hi apuntalen. Si bé es mira, això, aquesta arrel «rural», els singularitza en relació als altres escriptors catalans i, fins i tot, respecte de la literatura catalana contemporània. Perquè, per una banda, no són escriptors d’extracció burgesa —ni tan sols d’una classe benestant de poble— i no han adoptat, a l’hora d’escriure, una manera «urbana». S’han volgut de poble i s’hi han afirmat amb tanta desimboltura, que han aportat a la literatura catalana —l’un en el camp de l’assaig, l’altre en el de la poesia— un to inconfusible i bastant insòlit: descarat, de vegades mal parlat, anticonvencional; un to, un toc, estrictament «valencià» —de la tradició rural valenciana— que, en integrar-se en la forma «culta» de la literatura catalana, hi produeix una dissonància característica, que l’escriptor del Principat —potser no tant el de les Illes— es mira una mica desconcertat i divertit, o escandalitzat. Tots dos han tractat de no mesurar-se com a escriptors valencians «a escala municipal», tots dos han intentat integrar-se «en el terreny normal de l’escriptor català», però ho han fet escapant, alhora, del provincianisme del tradicional escriptor valencià i del mimetisme cara a l’escriptor català. Han conservat un matís propi que té l’origen en una aguda consciència «de poble» i «del poble». Un matís no «castís», per principi, malgrat la seua vinculació rural.

En tota l’obra de Fuster a penes si hi trobarem més de quatre planes dedicades a reflectir la vida del seu poble. En el cas de l’Estellés, hi ha molts elements extrets del medi rural, però la seua poesia és antiruralista, rabiosament, fins i tot. I és que, per a ells, el poble, els pobles, són una altra cosa: no un tema literari, sinó una realitat vista amb unes inescamotejables exigències. Si hi fan peu, no és, doncs, per fer-ne literatura, sinó perquè hi veuen, malgrat tot, el dipòsit d’un esperit col·lectiu, d’unes tradicions i d’una llengua, que han estat menyspreats i negats com a inferiors i vulgars. Adoptar el punt de vista «de poble» significava estar en contra dels qui «són de ciutat», gent pretensiosa i castellanitzada, inclinada a burlar-se i a humiliar la gent rural.

Aquesta situació explica, crec, en part, l’originalitat de Fuster i d’Estellés en relació als escriptors de Catalunya. Al Principat s’havia fabricat una literatura rural que, si més no en algunes manifestacions, tenia un valor. Si la feien amb una mentalitat urbana o no, si es miraven la societat rural amb ulls conformistes o no, això no importa ara. El fet és que molts autors havien triat, i amb pretensions d’escriure bona literatura, la llengua dels pagesos, i això els feia solidaris en el fons. Al País Valencià, en canvi, no s’havia produït aquest fenomen. Els lletraferits de ciutat escrivien en castellà. I si se’ls acudia d’utilitzar el «valencià» era per escriure un teatre que en feia burla, o quatre papers costumistes, sense cap pretensió literària seriosa. Naturalment, alguna cosa salvable —i no de lletraferits de València— hi ha. En general, però —i és l’únic que ara intente subratllar—, la gent «de poble» o hi entrava per la porta del grotesc o quedava al marge de la literatura «valenciana». Per això, Fuster i Estellés seran antiruralistes i profundament «de poble»: com no es pot ser, de la mateixa manera, al Principat ni a les Illes. I per això, també, posats a triar uns «mestres» valencians moderns, es quedaven més amb un Bernat i Baldoví —de Sueca— que amb un Teodor Llorente —de València—, fi i ben educat i «renaixentista». L’un tenia almenys, la veu autèntica, elemental, de «poble»; l’altre, en valencià, era un faux i la falsificava…

Tots aquests recursos revelen la presència de Fuster, en la seua «originalitat», en la seua obra. Presència que s’accentua pel to «parlat» de la seua escriptura. Amb això no vull dir que Fuster escriu com parla. Ell mateix ha posat la qüestió en aquests termes:

Com es parla, o com s’escriu? Ningú, llevat d’algú espontani semianalfabet, no ha escrit mai com es parla. S’escriu com hi ha la tradició d’escriure. Poc o molt, com els pintors pinten «segons» uns models de pintar. La “cultura” és això (DPV 1976, 124).

I també: «… en posar-nos a «escriure», ja no «parlem». És això: no hi ha una equivalència puntual entre parlar i l’escriure» (OC2 1969, 321). I encara una precisió més:

… si volem recolzar-nos en la llengua «parlada», ho hem de fer amb un criteri selectiu. O sigui: amb la gramàtica en la mà… (…) fora de la «gramàtica», fora del «comú denominador» (…), tot són «fets diferencials»… (OC2 1969, 322)

Quan m’he referit, doncs, al to «parlat», pense en això, en el «to», en una manera d’escriure que s’acosta a la conversa. Hi ha, virtualment, en els seus escrits, un «diàleg», fet de preguntes i rèpliques, d’acords i de diferències, d’exabruptes i de bromes… Són ingredients dels textos de Fuster, que podríem qualificar de «dialèctics» en el sentit més clàssic de la paraula. Forma part del seu art d’escriure —de discórrer— de parlar…: de «raonar», en la doble accepció en què sol ser usat el mot per la nostra gent, sobretot, «de poble». El «racionalisme raonable» de Fuster exigeix, en el pla de l’expressió, aquesta manera quotidiana, assenyada, concreta i no apressada, de «parlar». Ben mirat, tota l’obra de Fuster és una llarga causerie, sovint fascinant, sobre un tema o altre, «trivial o solemne», en què mobilitza dades i anècdotes, testimonis i objeccions, interrogants i dubtes…

Els recursos literaris, l’estil, ens fan així present l’autor, el causeur. El lector el detecta, i molt acusadament. Hi veu l’home, fins i tot amb els seus gestos, que es revelen en la seua manera d’escriure —de «parlar»— amb les seues reaccions personals i les interpel·lacions que hi fa, perquè l’involucra en la «conversa». «Alto!», «compte», diu, de vegades, per reclamar l’atenció del lector. El to fusterià resulta, així, franc, directe, desimbolt i, de vegades, descarat o insolent. Davant determinats fets i opinions, Fuster bota, se’n puja a la parra: és el registre agut —el «mal geni» que no té inconvenient a confessar— de la seua gamma tonal. Però hi ha també la nota càustica i desenfadada, «la meua pobra causticitat de lletraferit rústic» (CF 1967, 12), relaxada i familiar, pacient i «solemne»… O resignada: expressions com «deixem-ho córrer», «és la vida»… són típiques d’ell. Ara bé, desconsiderat, «malèvol» o pacient, hi ha sempre en els seus escrits, com un basso continuo, la reticència, la ironia… És la presència, en aquest nivell, d’un home de tertúlia que s’hi pronuncia obertament sobre una cosa o altra, anima un tema amb el seu tarannà, amb les seues preguntes i les rèpliques sorprenents. Hi ha un Fuster «oral» inèdit, i perdut, que s’ha assajat en les innombrables i llargues converses que ha mantingut amb uns i altres, però que podem retrobar en l’obra escrita. Fuster se’ns presenta com un escriptor «sincer», tot i que defuig la «intimitat». En aquest sentit, la seua personalitat no pot ser classificada ni entre els qui tendeixen a la confessió ni entre els reservats i tancats. El Fuster «sincer» és, també, un Fuster «secret». Perquè no ho ha dit tot o del tot, no ja sobre ell mateix, sinó sobre moltes altres coses. Hi ha «reserves mentals», moltes «reticències», perquè no sempre acaba de dir tot el que ens diu: «Com que no m’atreveixo a dir el que penso, m’esforço per dir el que hauria de pensar» (CPI 1968, 131).

El lector això ho nota: té la impressió d’una personalitat sincera, però que es reserva. I no per fer-se l’interessant; tampoc no es tracta d’un trompe-d’oeil… Fabregat ha detectat també molt agudament aquest «efecte», quan diu referint-se a Fuster:

És tan càustic com prudent, i ens sorprèn de tant en tant amb una frase que pot semblar tremenda però que no ho és tant, que serveix de carcassa, de cortina de fum i de palmera que amaga d’altres explosions interiors, d’altres opinions que, possiblement, mai no arribarem a conéixer (DSV 1979, 121-122).

Fabregat parla de truc, de suspense, de l’espectacle. Això és cert: forma part de la causerie, de qui la sosté. No hi ha, però, l’intent d’amagar insuficiències, o d’aparentar res. Això no s’acordaria amb la seua «sinceritat» ni amb el seu refús a afegir «una sola colzada a la seua estatura». En alguns casos, si més no, en què veiem un Fuster reservat sobre una qüestió, podem comprovar que, en un altre text seu, diu allò que abans hi havia callat… De tota manera, el fet que el lector experimente aquest «efecte» ja és una bona prova de la marcada presència de l’escriptor.

No sempre és sentida per tots els lectors en termes positius. Hi ha qui hi reacciona amb desfici, amb impaciència, amb irritació i tot. Es desconcerten davant una boutade de Fuster, s’enrabien quan els punxa un entusiasme o una convicció, es fatiguen i s’atordeixen amb uns «exàmens» —«hostils al tòpic»— meticulosos i moguts, fins al virtuosisme. Volen «afirmacions», «adhesions», no matisos ni objeccions, de què està feta la seua obra.

Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster. Publicacions de la Universitat de València