PERFIL HUMÀ DE JOAN FUSTER

Josep Iborra

https://ee4372a2-a-b7a4d97b-s-sites.googlegroups.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/escanear0023.jpg?attachauth=ANoY7crgeCDGyTXcz_OF1TuM68Tglhujy1vEI8Qrjzto1fvFe952wiWwdHC0iyOkscNQC7Gw9tWxH2sbVkq4NPTR_SmOl8nzeowms3f0ZudTvv95cWF7hgKQmUkdwY-lEpA7Vjuuf1fg7xSbjXdEL0qSNjzYzBl8-D_lNF7QUySdaeOd-AcMVehnUJdXRV0OaoEOhm2MQtPFQMGlSZod0H1GGv80ja_sxMtgLYbtEGmBACBxxRAB0ek%3D&attredirects=0

A finals dels anys quaranta vaig veure, per primera vegada, Joan Fuster. Estava assegut, entre un grup de gent, al racó d'una cafeteria on es feia una tertúlia oberta. M'hi vaig acostar, perquè ja en tenia notícia per un company de la Universitat. En aquell moment, Fuster tenia a les mans, obert, el Figaro Littéraire i estava comentant, amb un aire divertit, alguna cosa que hi havia sobre Orson Wells. No vaig arribar a temps de fer-me'n càrrec, però la imatge d'aquesta escena m'ha quedat en la memòria com un emblema del Fuster que —qui m'ho havia de dir aleshores— he tractat durant tants anys d'una manera continuada i regular. Al llarg de tots aquests anys aquella primera impressió es va confirmar, concretar i aprofundir. L'he vist funcionar en converses, en reunions i tertúlies a propòsit de molts temes, fets, noms i circumstàncies. És sobre aquesta base que, ara, en aquestes jornades, voldria assenyalar alguns punts de la personalitat de Joan Fuster.

Una característica seua, que em sembla essencial, era la intel·ligència. En aquest punt voldria fer-me entendre una mica. Joan Fuster no era un geni —«ni ganes», hauria dit ell. Jo tampoc no afirmaria que tenia talent. Preferesc dir —crec que és més exacte—  que era un tipus intel·ligent, molt intel·ligent. I dic això tot fent constar que la intel·ligència és, per a mi, una de les qualitats més rares. Ell era, en aquest sentit, una rara avis. Perquè no es tractava d'una mena d'habilitat o potència intel·lectual més o menys especialitzada en un camp o altre del saber i del comportament, ni d'una capacitat creadora d'un sistema, sinó d'una dimensió cardinal de la seua naturalesa, d'una manera de ser perspicaç, irreductiblement personal. És aquesta intel·ligència  amb una gran capacitat especulativa  el que li permetia tenir un criteri propi, un criteri clar i esmolat davant qualsevol cosa. I com que el tenia, posats a raonar i judicar no necessitava disposar de molta informació sobre una qüestió o altra. Ell, naturalment, procurava estar informat tant com podia, dins dels seus límits i dels seus interessos. La lectura, per exemple —era un lector voraç—, o la conversa amb els altres o la curiositat —sempre desperta—, eren fonts on pouava per poder discórrer llargament i amb fluïdesa a propòsit de qualsevol tema, examinant-lo lúcidament per tots els costats. Ara bé, el que vull remarcar és que, en principi, en tenia prou amb algun indici o notícia, per poder veure-hi més o menys aproximadament el sentit o l'abast d'un problema. De vegades li sentia dir, quan li arribava alguna informació, per petita que fos, sobre qualsevol cosa: «ja en tinc prou». I ja estava en condicions —i això resultava sorprenent—, per formular la seua opinió, per desenvolupar-ne amb perspicàcia un plantejament, o per fer-hi alguna objecció o una observació aguda. S'hi orientava ràpidament, i sempre donava la impressió de saber, si més no, alguna cosa sobre la qüestió que estava tractant.

https://ee4372a2-a-b7a4d97b-s-sites.googlegroups.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/fuster2.jpg?attachauth=ANoY7crgmoEU_e4KzFvE_szA2qF_QW1zWy63KdbQjhBZJyQJGpJytHxymyjz4vQMVzMw6pxlI2PtGvxf-TAgQeJa6I91aZZYd3HXHbJh5qlHkNjQFg3LUOn-86mcVOQ3Lv5wmAHyNbTr7TgzsyHPbQxus2F3CC6KIGYao69RJcrAAk1Yx664W5ljQ12W0deNjhn41zxUtdRyh5tAT7-TtZE21GIhFYbrug%3D%3D&attredirects=0

Vull dir amb tot això que Fuster era un home que s'atenia a criteris, no a doctrines o sistemes. Picava com un ocell —com l'ocellot que ell era— allò i només allò que li podia ser útil, d'una manera o altra, per fer-se una opinió de les coses i dels homes. La sospita, la perplexitat, el dubte, la broma, l'interès o el rebuig decidit, eren les seues reaccions més habituals sobre el que veia, llegia o sentia dir. Per exemple, tenia una percepció molt aguda de la gent amb qui es trobava o es relacionava: els veia venir, com sol dir-se, els prenia la mida, tractava de veure de quin peu coixejaven i què podien donar de si. Ara, aquest judici que es feia dels amics, coneguts o saludats, rarament el formulava. Sovint se'l reservava o es limitava a fer-ne alguna al·lusió reticent —exabruptes a part en algunes ocasions. En el fons era molt reservat, prudent i cautelós, començant per ell mateix, gens partidari de confessar-se davant ningú, poc amic de les confidències personals. La seua intimitat, allò que pensava realment, s'ho guardava per a ell o només n'apareixia la punta de l'iceberg... El que li importava no era això, sinó les altres coses: el seu país, el món de la cultura, en totes les seues manifestacions.

Aquest repàs sumari que estic fent de la seua personalitat pot fer la impressió que Fuster era un home tancat i poc inclinat a relacionar-se amb els altres. Paradoxalment, però, era extremadament sociable. Rebia tothom a casa seua, feia els favors que podia i ajudava tots els qui s'acostaven a ell per demanar-li orientacions o materials sobre algun treball o iniciativa cultural que portaven entre mans. Ara, com he dit, no li agradava situar-se en un pla confidencial, ni era un home de grans abraçades o d'efusives manifestacions d'amistat. El clima sempre era cordial, anticonvencional, divertit. Parlava i es comportava amb una actitud molt relaxada, fent broma o no. De vegades —poques—, s'empipava i se'n pujava a la parra. Però en baixava aviat i tornava a restar tranquil. Agafava una altra cigarreta —no parava de fumar—,  s'empassava un altre glop de wiskhy i seguia xerrant.

Jo crec que era, alhora, una mena d'estoic i d'epicuri. L'actitud estoica era, potser, més profunda. La capacitat de conformar-se, la paciència, la gran paciència que tenia, era una manifestació d'aquesta posició. De vegades deia, ben relaxat davant qualsevol contrarietat: «Què hi farem? És la vida...»

Aquest estoic, o aquest epicuri, era —és una altra característica de la seua personalitat— d'una facúndia que feia impossible els llargs i incòmodes silencis en les relacions amb els altres. Tot era per a ell un pretext, un estímul, per posar en funcionament la seua maquineta mental. Discorria, com he dit abans, sobre qualsevol cosa i ho feia brillantment, amb precisió i fluïdesa, analitzant i matisant sempre, calculant objeccions, desfent embolics i confusions, atenent-se tant com podia al que era més obvi, més evident. Per això sentir-lo parlar —més encara que llegir-lo— era tot un espectacle. Pensava sobre la marxa i això ho podia fer durant molt de temps seguit. Raonava, en el doble sentit de la paraula, i ho feia sense la menor pedanteria, sense pontificar, examinant les qüestions que es plantejava des de tots els angles.

Quina era, però, la seua posició o la seua orientació intel·lectual i moral? En una plana de la seua obra, Fuster afirma en un incís, que sembla un aforisme, que «contra la raó no es pot estar». No es tracta d'una simple opinió expressada incidentalment, sinó que és, crec, la formulació rotunda d'una inclinació radical de la seua naturalesa. Tant si s'expressava oralment com per escrit, tractava de no estar contra la raó. Això no vol dir que ell pensés tenir raó sobre un tema o altre, sinó que s’havia d’adoptar una actitud racional. S'oposava, així, frontalment, a tota mena d'irracionalismes —sempre pretensiosos i boirosos—, i se situava al costat de la raonable família de Montaigne i tan lluny com podia de la patètica o tràgica família de Pascal.

Si ell indagava o examinava, si dubtava i buscava evidències i elements de judici, era perquè sentia l'exigència inexcusable de sortir d'una posició en què no podia estar-se. En aquest punt no hi ha a penes diferències entre el Fuster que parlava i el Fuster que escrivia. No hi havia, separats, el Fuster «home» i el Fuster «escriptor». Hi havia en tots dos casos, a més de les particularitats estilístiques i de temperament, el Fuster intel·ligent, que feia l'exercici permanent d'estar amb la raó i no contra ella. I com que això no era ni és fàcil, es conformava amb temptatives i aproximacions sempre obertes.

Això —aquesta unitat— és un aspecte de la presència de l'autor en la seua obra. No tots ho aconsegueixen. Sovint no veiem ningú darrere del llibre que llegim. En el cas de Fuster, aquesta presència —la del Fuster real, la persona concreta que era— encara s'accentuava més perquè la detectem reticent, paradoxalment amagada. Fa la impressió, als qui l'han conegut i potser no tant als qui només l'han llegit, que no deia tot el que pensava. Ja n'he parlat abans. Ara només voldria afegir-hi, per acabar, que l'autor sembla superior a la seua obra. És una impressió meua...

(Fuster, una declinació personal. Publicacions de la Universitat de València)


https://ee4372a2-a-b7a4d97b-s-sites.googlegroups.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/josep%20iborra.jpg?attachauth=ANoY7cpTqrvLs3jstztc75Jle1pHY0J0g421w0EmHl_IpvRSHPsfjmV5kV_-0XbJrJkfV_XI5Ei9QCkHCkzS-ILbvRwDPrvlOSBU5J-lWyOLKowm_yqqNaavQuWeyqT-j1zAqSl2U-wOSFQBQRF2P5VAqjQ73khKTXM2iwNrFMUfrTCg9W9GA1hx6Rw8S1T-YCNSh_gvE5OspyiWrs5gDHdnS_maVBULHOZvliibjfLFKBavnTZBmVs%3D&attredirects=0

Comments