RAVENNA

Josep Pla 

« Una de les capitals del món, aquesta petita vila que no té ni tramvies...»

Valéry Larbaud, Barnabooth.

 

Ravenna: Pisa de l'Adriàtic, taciturna i solitària, llunyana i desencaixada, provinciana. Com a Pisa, la ciutat porta marcada a la cara la nostàlgia de la mar, la proximitat i alhora la llunyania perduda de l'aigua. Antigament, en temps dels romans, Ravenna era un gran port. Els emperadors hi feien construir les esquadres amb pins de l'Adriàtic. August hi construí molls de marbre. Però els temps i les violències humanes l'atuïren. Entre l'aigua i Ravenna hi ha una gran extensió de maresmes, de sorrals solitaris. Contemplant les seves pedres hom no es pot estar de veure com la ciutat es va introduint, a través del temps, terra endins, amb una malenconia plena de recança. Ravenna es va enfosquint i sembla que el temps li ha tallat les ales. Han fet un canal a través dels aiguamoixos i de les miasmes i encara de tant en tant arriba arran de les cases una vela de color d'ocre, una embarcació veneciana. Aquesta cinta d'aigua té una tristesa inexplicable. Hi passen rares veles. A banda i banda de1 canal hi ha les famoses, les fosques pinedes que voregen sobre la terra baixa trenta, quaranta quilòmetres de l'Adriàtic. Em passejo tot a vora del canal. Se sent el mar a través del lleu corrent d’aire que arrissa l'aigua. Els pins són alts i hi fan una remor suau, vaga. El sol els toca de dalt i els posa a sobre una pinzellada de groc. A dins de la pineda hi ha una claror tènue, una claror marina, afinaada. Dels pujols de sorra es pot veure el mar. L'Adriàtic és un mar d'un verd clar i l'aigua sembla sempre freda i una mica trencada. El seu aire amarg es barreja amb l'olor de reïna de la pineda dilatada, musica. Torno enrera ara un pas ara un altre. Sobre l'aigua del canal, la llum del sol s'hi ajau amb una indolència deliciosa. L'aigua reflecteix un cel alt, ple de petits núvols rosats. Tot a l’entorn és solitari. Entro a la ciutat i em segueixen encara les ressonàncies de la pineda greu i àcida.

Aquesta ressonància sembla el coixí de la tomba del Dant. A Ravenna —tothom ho sap— hi ha la tomba del Dant. Els ossos, però, on són bé els seus ossos? Qui sap! El que és absolutament cert és que el Dant morí a Ravenna, considerablement fatigat de la vida i sobretot de la política, la nit del 13-14 de setembre de 1321. Les seves despulles passaren per diverses vicissituds, fins que el cardena llegat, Luigi Valenti Gonzaga, féu construir l'actual sepulcre, el 1780. En tot cas, si penseu, un moment, que a quatre passes de l'hotel de la Piazza del Popolo, en què viviu —la Piazza del Popolo és el centre prodigiós de la ciutat—, hi reposen les cendres del poeta, sentiu una emoció autèntica. Aquesta emoció s'accentua en visitar la tomba, que és d'una discreció insignificant. Però els italians potser han fet bé. Haurien pogut col·locar aquests ossos sagrats en mil monuments aparatosos, haurien pogut fer fer una cripta espectacular. L’han deixat aquí en un racó de carrer de Ravenna, sota un templet neoclàssic una mica arrilat. L'interior, però, és ple de matèries precioses: s'hi veu de la porta estant la lluïssor del pòrfir rosat, verds antics i ònixs orientals. Les cendres reposen davant d'una llàntia encesa nit i dia, que fa una llum vermella i somorta, la luce vermiglia, que deia el poeta en un dels seus cants més apassionants. Deia que han fet bé de deixar-lo aquí: tota la ciutat li fa de tomba i el volta del color més dantesc que hi ha: del color de la taciturnitat.

Però a més d'aquesta tomba, d'incomparable valor simbòlic, de tant de valor que arriba a crear, en un urbanisme mediocre, un ambient molt intens, Ravenna presenta algunes inoblidables meravelles produïdes pels mosaics bizantins. San Vitale és un temple del segle v edificat pensant en Santa Sofia de Constantinoble, de planta octogonal, amb cúpula i arcades. En el seu recinte hi ha el mausoleu de Gal·la Placídia. Una part de San Vitale i el mausoleu són revestits de mosaics, que formen, en el joc de llums somortes creat pels elements arquitectònics, un dels espectacles més sorprenents de la península. Els colors daurats, els colors ombrejats, els regalims oliosos de creosota dels mosaics (segles v i vi), la gravetat de les composicions que els mosaics porten incises, la presència de les obsessionants figures, constitueixen una obra d'art d’un elevadíssim refinament. És un espectacle que, sense haver de fer cap renúncia, aquieta i tranquil·litza l'esperit, sense esmorteir-lo. És un espectacle de gran luxe, d'un luxe com ja no se'n pot tenir idea —la paradoxa de l'espiritualitat sorgint, potser per fatiga, d'una època de barbàrie i de duresa o, potser, un esllanguiment de joventut intensa, un raig de vida que s'esmorteeix. Els colors dels mosaics de la basílica de San Vitale construeixen un dels paisatges més càlids i íntims de la terra. Al fons de l'hort de San Vitale, la tomba de Gal·la Placídia és una peça de primer ordre, inoblidable,

Aquest llibre no és una guia. Exactament és una antiguia. Però jo voldria donar ara una llista dels llocs que a Ravenna, a part dels ja dits, presenten interiors amb aquest revestiment, sense oblidar  els que conté el Museo Nazionale dell'Antichità, que són notabilíssims.

Assenyalarem, en primer lloc, les construccions del grup del Duomo. La catedral és del segle v. El campanar és romànic. (No vull pas subratllar l'efecte que ens fa, a nosaltres, homes del romànic, trobar-nos, onsevulla, amb manifestacions d'aquest esperit.) A l'esquerra del Duomo hi ha el Battistero, de forma octogonal, amb cúpula, que se suposa que són uns banys romans convertits el segle v en temple. Les columnes perimetrals estan adornades de mosaics, i la cúpula n'és revestida. L’espectacle és impressionant i la qualitat superba. ¿Com es podria descriure la vaga lluïssor d'aquests mosaics, les mitges llums en què viuen, les suavitats que reflecteixen, la morbidesa en què semblen flotar, la delicadesa afuada del seu quietisme? Relacionant la mort del Dant amb Ravenna, ¿es pot imaginar un lloc més recollit i més dolçament adequat per a morir-hi un gran poeta?

A prop de l'estació, sobre la Via Roma, hi ha San Apollinare Nuovo, església arriana, que edificà Teodoric a principis del segle vi. Interior basilical, de tres naus, separades per columnes amb capitells bizantins. Les parets de la nau major estan revestides de mosaics que pertanyen a dos moments diferents: les Verges i els Màrtirs de la primera meitat del segle vi representen el moment més destil·lat i estilitzat del bizantí a Ravenna; les altres, una mica més antigues, de principis del vi, són més habituals. Les primeres figures formen part del món de l'abstracció, i si, dintre del seu desarnament, no fossin encara tan humanes, tindrien un punt d'al·lucinació.

San Apollinare in Classe és a fora de la ciutat, gairebé a cinc quilòmetres del centre. La basílica del mateix nom és de la gran època: de la meitat del segle vi. L'interior és de tres naus, basilical, separades per columnes de marbre grec i capitells bizantins. El presbiteri està recobert de mosaics de variades èpoques. El mateix inoblidable efecte. Després de San Apollinare in Classe comença la cèlebre Pineta, que antigament s'anomenava la Pigneta. Pensar que en el que avui són aquests sorrals hi hagué el port que serví a Roma per a dominar l'Adriàtic fa un cert efecte i aclareix la vanitat de les humanes violències.

I bé: entre la pineda, els records del passat, els monuments antics i la tomba del poeta, Ravenna té un pathos excepcional. Les nits  de la ciutat són sobretot inoblidables. S'hi sent a l'aire la gravidesa dramàtica del passat i la dolçor de la mort actual. De les terres baixes i molles dels voltants entra a Ravenna una sentor d'herbes i de ferments vegetals. La ciutat dorm en pau. Els arcs antics, meravellosos, de la plaça són deserts. La llum trista de la província els toca amb un aire fatigat. El vent de la mar trenca a les cantonades la sonoritat errant dels pins solitaris. Els monuments antics fan taques d'ombra sobre la ciutat. Ravenna, tràgica d’ombres… —deia el poeta. Se sent la força de la fatalitat. Hom pensa en la Ravenna enfonsada en la sorra molla i el fang. Us passegeu, inacabablement, pels carrers deserts. Pels volts del Duomo sentiu l’herba dels intersticis de la pedra. Aneu voltant. La tomba del Dant sempre queda al mig de les voltes que feu. Sempre veieu al fons del carrer la llum vermella i moribunda que crema davant del sepulcre. Aquesta taca roja té una fixesa obsessionant.

 

Josep Pla, Cartes d’Itàlia. Destino.