LA JOIA

Guy de Maupassant

 

Era una d’aquelles xiques boniques i encantadores, nascudes, com per un error del destí, en una família d’empleats. No tenia dot, ni esperances, ni cap mitjà per ser coneguda, compresa, estimada i esposada per un home ric i distingit; i es va deixar casar amb un petit empleat del Ministeri d’Instrucció Pública.

Anava senzilla, perquè no podia arreglar-se, i era infeliç com si el destí l’haguera obligada a viure en un món inferior al que li corresponia. Perquè les dones no tenen casta ni raça, i la seua bellesa, la gràcia i l’encant els serveixen de llinatge i de família. La finesa innata, l’instint de l’elegància i la desimboltura són per a elles l’única jerarquia, i equipara les dones del poble amb les grans dames.

Patia constantment, perquè sentia que havia nascut per a totes les delicadeses i tots els luxes. Patia per la pobresa del lloc on vivia, per la misèria de les parets, pels mobles desgastats, per la lletjor de les tapisseries. Totes aquestes coses, que una altra dona de la seua classe ni tan sols hauria notat, a ella la torturaven i la indignaven. Veure la jove bretona que anava a fer faenes a la seua casa modesta despertava en ella enyors desolats i somnis desesperats. Somiava en avantcambres silencioses, folrades de tapissos orientals, il·luminades per alts canelobres de bronze, i amb dos grans criats en calça curta que dormien en butaques amplíssimes, ensopits per l’escalfor de l’estufa. Somiava en grans salons coberts de seda antiga, amb mobles fins que lluïen objectes inestimables, i en salonets perfumats, fets per a la conversa de les cinc amb els amics més íntims, aquells homes coneguts i sol·licitats, l’atenció dels quals totes les dones envegen i desitgen.

Quan s’asseia per dinar davant la taula redona coberta amb unes estovalles de tres dies, enfront del seu marit que destapava la sopera i declarava encantat: “Ah! Una bona escudella! No hi ha res com això!”, ella somiava en sopars fins, amb coberts de plata lluent, amb tapissos que poblaven les parets de personatges antics i ocells estranys enmig d’un bosc encantat; somiava en plats exquisits servits en vaixelles meravelloses, en galanteries murmurades i escoltades amb un somriure d’esfinx, mentre es menja la carn rosa d’una truita o les ales d’una perdiu.

No tenia vestits de gala, ni joies, ni res. I era l’únic que li agradava, se sentia feta per a tot això. Com hauria desitjat agradar, ser envejada, sol·licitada i seductora!

Tenia una amiga rica, una companya del col·legi, que no volia visitar, de tant com patia quan tornava a casa. Es passava dies sencers plorant de pena, d’enyorança, de desesperació i d’angoixa.

Però un dia, a l vespre, el seu marit va entrar amb aire gloriós, portant a la mà un gran sobre.

 —Té —va dir—, una cosa per a tu.

 Va esgarrar el paper amb ànsia i va traure una targeta que portava impreses aquestes paraules:

 “El ministre d’Instrucció Pública i la senyora de Georges Ramponneau preguen el senyor i la senyora Loisel que els facen l’honor de passar la vetlada a la seu del ministeri, el dilluns 18 de gener.”

En lloc d’estar entusiasmada, com esperava el seu marit, va llançar amb despit la invitació sobre la taula, murmurant:

I què vols que en faça, d’això?

Però, estimada, pensava que t’alegraries. No ixes mai, i aquesta és una oportunitat, i molt bona! M’ha costat moltíssim obtenir-la. Tothom en volia, van molt buscades i no en donen moltes als empleats. Hi podràs veure totes les personalitats del món de la política.

Ella se’l mirava irritada, i va declarar amb impaciència:

—I què vols que em pose per anar-hi?

Ell no hi havia pensat; va balbucejar:

—Doncs el vestit que et poses per anar al teatre. Jo trobe que està molt bé...

Va callar, estupefacte, desconcertat, quan va veure que la seua dona plorava. Dues grosses llàgrimes li baixaven lentament des dels ulls a les comissures de la boca. Va barbotejar:

—Què et passa? Què et passa?

Però ella, amb un esforç violent, havia dominat la seua pena, i va contestar amb veu tranquil·la, torcant-se les galtes humides:

—No res. Que no tinc vestit, i per tant no puc anar a aquesta festa. Dóna la invitació a algun col·lega teu que tinga una dona més ben equipada que jo.

Ell estava desolat. Va prosseguir:    

—Escolta, Mathilde, quant creus que costaria un vestit apropiat, que et pogués tornar a servir per a altres ocasions, una cosa ben senzilla?

Ella va reflexionar uns segons, fent els seus comptes i pensant en la quantitat que podia demanar sense provocar un rebuig immediat i una exclamació espantada de l’empleat estalviador. Finalment, va respondre, vacil·lant:

—No ho sé exactament, però crec que amb quatre-cents francs podria arreglar-me.

Ell havia empal·lidit un poc, perquè justament reservava aquesta quantitat per comprar-se un fusell i anar de cacera, l’estiu següent, a la plana de Nanterre, amb uns amics que els diumenges eixien a caçar aloses per aquells indrets. No obstant, va dir:

—D’acord. Et done els quatre-cents francs. Però mirar de comprar-te un vestit ben bonic.

El dia de la festa s’acostava i la senyora Loisel semblava trista, inquieta, ansiosa. El vestit, però, ja era a punt. Una nit, el seu marit li va dir:

—Què et passa? Et trobe molt estranya des de fa tres dies.

Ella va contestar:

—Em molesta no tenir cap joia, ni una pedra, res per posar-me. Tindré un aspecte de misèria total. Gairebé m’estimaria més no anar a la vetlada.

 —Et pots posar flors naturals. Queda molt elegant en aquesta època de l’any. Per deu francs pots trobar dues o tres roses magnífiques.

 Ella no va quedar gens convençuda.

 —No. No hi ha res més humiliant que fer fila de pobra enmig de dones riques.

 Però el seu marit va exclamar:

 —Que ximple ets! Vés a veure la teua amiga la senyora Forestier i demana-li que et preste alguna joia. Tens prou confiança en ella per a fer-ho.

Ella va llançar un crit d’alegria:

—És veritat! No se m’havia acudit.

L’endemà va anar a casa de la seua amiga i li va contar el problema que tenia.

La senyora Forestier va anar a l’armari de lluna, va agafar un cofret, el va portar, el va obrir i va dir a la senyora Loisel:

—Tria, estimada.

Primer va veure les polseres, després un collar de perles, després una creu veneciana, d’or i pedres, d’un treball admirable. Es va emprovar les joies davant de l’espill, dubtava, no podia decidir-se a deixar-les, a tornar-les. I tornava a preguntar:

—No tens res més?

—És clar que sí. Busca tu mateixa. No sé què pot agradar-te.

De sobte, va descobrir, dins d’un estoig de setí negre, un collaret de diamants superb; el seu cor va començar a bategar amb un desig desaforat. Les mans li tremolaven quan el va agafar. Se’l va subjectar al voltant del coll, sobre el vestit de coll tancat, i es va quedar extasiada davant d’ella mateixa.

Després va preguntar, dubtosa, plena d’angoixa:

—Pots deixar-me això? Només això?

—Ja ho crec, és clar que sí.

Va saltar al coll de la seua amiga, la va omplir de besos arravatats i després va fugir amb el seu tresor.

El dia de la festa va arribar. La senyora Loisel va tenir un gran èxit. Era la més bonica de totes: elegant, graciosa, somrient i boja d’alegria. Tots els homes la miraven, preguntaven com es deia, volien ser-li presentats. Tots els agregats del departament volien ballar el vals amb ella. El ministre es va fixar en ella.

Ballava embriagada, amb arravatament, èbria de plaer, sense pensar en res, enmig del triomf de la seua bellesa, de la glòria del seu èxit, enmig d’un núvol de felicitat fet de tots aquells homenatges, d’aquells desigs que despertava, d’aquella victòria tan completa i tan dolça per al cor de les dones. 

Se’n va anar cap a les quatre de la matinada. El seu marit des de les dotze dormia en un salonet desert amb tres altres senyors, les dones dels quals s’estaven divertint molt.

Li va tirar sobre els muscles l’abric que havia portat per a l’eixida, un abric modest, de la vida ordinària, d’una pobresa que contrastava amb l’elegància del vestit del ball. Ella ho va notar i va voler fugir, perquè no se n’adonassen les altres dones, que s’embolcallaven amb riques pells.

Loisel la retenia:

—Espera, dona, que agafaràs fred. Vaig a buscar un fiacre.

Però ella no se l’escoltava i baixava les escales ràpidament. Quan van ser al carrer, no van trobar cap cotxe i van començar a buscar, cridant tots els cotxers que veien passar de lluny.

Baixaven cap al Sena, desesperats, tremolant. Per fi van trobar vora al moll un d’aquells vells cupès noctàmbuls que es veuen a París solament de nit, com si tinguessen vergonya de mostrar la seua misèria a ple dia.

Els va portar fins a la porta de casa, al carrer dels Màrtirs, i van pujar a casa tristament. Per a ella tot s’havia acabat. I ell pensava que hauria de ser al ministeri a les deu. Ella es va llevar l’abric que s’havia tirat sobre els muscles, davant de l’espill, per veure’s una vegada més en la seua glòria. Però de sobte va fer un crit. No tenia el collaret al voltant del coll.

El seu marit, mig despullat ja, va preguntar:

—Què et passa?

Ella es va girar, esparverada: 

—No... no... no tinc el collaret de la senyora Forestier.

Ell es va redreçar, atabalat:

—Què? Com? No és possible!

I van buscar entre els plecs del vestit, entre els plecs de l’abric, a les butxaques, pertot arreu. Però no el van trobar.

—Estàs segura que encara el portaves quan hem eixit del ball? —li preguntava.

—Sí, l’he tocat al vestíbul del ministeri.

—Si l’haguesses perdut al carrer l’hauríem sentit caure. Deu ser al fiacre.

—És probable. T’has fixat en el número?

—No, i tu, l’has vist?

—No.

Es contemplaven, esglaiats. Per fi, Loisel es va tornar a vestir.

—Seguiré tot el trajecte que hem fet a peu, a veure si el trobe.      

I va eixir. Ella es va quedar en vestit de gala, sense forces per gitar-se, abatuda en una cadira, sense foc, sense pensaments.

El seu marit va tornar cap a les set. No havia trobat res.

Va anar a la prefectura de policia, als diaris, per prometre una recompensa, a les companyies de cotxes de lloguer, a tots els llocs on el portava la menor esperança.

Ella va esperar tot el dia, en el mateix estat d’esverament davant d’aquell desastre espantós.

Loisel a tornar a la nit, pàl·lid, amb els ulls enfonsats; no havia descobert res.

—Has d’escriure a la teua amiga i dir-li que se t’ha trencat la tanca del collaret i que l’has portat a arreglar. Això ens donarà temps de moure’ns.

Ella va escriure el que ell li anava dictant.

Al cap d’una setmana havien perdut tota esperança.

I Loisel, que havia envellit cinc anys, va declarar:

—Hem de pensar a comprar una altra joia.

L’endemà van agafar l’estoig on havia estat guardada i van anar a veure el joier, el nom del qual figurava a l’interior. El joier va consultar els seus llibres.

—Jo no vaig vendre aquest collaret, senyora. Només l’estoig és meu.

Aleshores van anar de joier en joier, buscant un collaret igual que l’altre, consultant els seus records, tots dos malalts de pena i d’angoixa.

En una joieria del Palais Royal van trobar un collaret de diamants que els va parèixer del tot semblant a aquell que estaven buscant. Valia quaranta mil francs. Els el deixarien per trenta-sis mil. Van pregar el joier que no el venguera abans de tres dies. I van quedar que el joier el tornaria a comprar per trenta-quatre mil si el primer apareixia abans de finals de febrer.

Loisel tenia divuit mil francs que li havia deixat el seu pare. El que faltava ho demanaria prestat.

Es va endeutar, demanant mil francs a un, cinc-cents a un altre, cinc lluïsos per ací, tres lluïsos per allà. Va firmar lletres, contractes ruïnosos, va tractar amb usurers, amb prestamistes de tota mena. Va comprometre la resta de la seua existència, va firmar coses sense saber si podria respondre, i, espantat per les angoixes del futur, per la negra misèria que s’abatria sobre ell, per la perspectiva de totes les privacions físiques i de totes les tortures morals, va anar a buscar el collaret nou, i va dipositar sobre el taulell del joier trenta-sis mil francs.

Quan la senyora Loisel va tornar el collaret a la senyora Forestier, aquesta va dir, amb to ofès:

—Me l’hauries hagut de tornar abans, el podria haver necessitat.

No va obrir l’estoig, cosa que temia la seua amiga. Si s’hagués adonat de la substitució, què hauria pensat? Què hauria dit? L’hauria pres per lladre?

La senyora Loisel va conèixer la vida horrible dels necessitats. I s’hi va conformar, de sobte, heroicament. Havia de pagar aquell deute espantós. I ella pagaria. Van despatxar la criada; van canviar de pis; en van llogar un, sota la teulada d’unes golfes.

Va conèixer els grans treballs de la casa, les odioses tasques de la cuina. Va rentar plats, gastant les seues ungles roses amb les cassoles greixoses i el fons de les olles. Va ensabonar roba bruta, camises i draps, que estenia després en unes cordes; tots els matins va baixar el fem al carrer i va pujar l’aigua, aturant-se en cada pis per respirar. I, vestida com una dona del poble, va anar a la fruiteria, a l’adrogueria, a la carnisseria, amb la cistella al braç, regatejant, sentint com la insultaven, defensant cada cèntim dels seus miserables diners.

Cada mes havien de pagar algunes lletres, renovar-ne d’altres, demanar temps.

El marit treballava al vespre, portant la comptabilitat d’un comerciant, i sovint, de nit, feia còpies a cinc quinzets la pàgina.

I aquesta vida va durar deu anys.

Al cap de deu anys ho havien tornat tot, amb l’interès d’usura i tots els interessos acumulats.

Ara la senyora Loisel semblava envellida. S’havia convertit en la dona forta i dura, i rude, típica dels matrimonis pobres. Mal pentinada, amb les faldilles tortes i les mans roges, parlava a crits i fregava el terra amb molta aigua. Però de vegades, quan el marit era a l’oficina, s’asseia al costat de la finestra i pensava en aquella festa d’anys arrere, aquell ball on havia estat tan bonica i tan festejada.

Què hauria passat si no haguera perdut la joia? Qui ho sap! Qui ho sap! Que estranya que és la vida, com canvia! Que poca cosa cal per salvar-te o per perdre’t!

Un diumenge, havia anat a passejar als Camps Elisis per distraure’s de les feines de la setmana quan va veure de sobte una dona que passejava una criatura. Era la senyora Forestier, tan jove, tan bonica, tan seductora com sempre. La senyora Loisel es va sentir commoguda. Li parlaria? Sí, naturalment. I ara que ja ho havia pagat tot, li ho diria tot. Per què no? S’hi va acostar.

—Bon dia, Jeanne.

L’altra no la reconeixia, i estava estranyada que aquella dona la saludara d’una manera tan familiar.

—Però... senyora... —va balbucejar—. No sé... vostè es deu equivocar.

—No. Sóc Mathilde Loisel.

La seua amiga va fer un crit:

—Oh! Pobra Mathilde, com has canviat...

—Sí, he passat per moments molt difícils des de l’última vegada que ens vam veure. He passat molta misèria. I tot per causa teua.

—Meua...? Com?

—Et recordes del collaret de diamants que em vas deixar per anar a la festa del ministeri?

—Sí. Per què?

—Doncs, el vaig perdre.

—Com! Si me’l vas tornar!

—Te’n vaig tornar un altre d’igual. I fa deu anys que l’estem pagant. Ja et pots pensar que no ens ha estat gens fàcil, a nosaltres que no teníem res... En fi, s’ha acabat, i n’estic molt contenta.

La senyora Forestier s’havia quedat immòbil.

—M’estàs dient que vas comprar un collaret de diamants per substituir el meu?

—Sí. I tu no ho havies notat, eh? És que eren ben bé iguals.

I somreia amb una alegria orgullosa i ingènua.

La senyora Forestier, molt commoguda, li va agafar les dues mans:

—Oh! Pobra Mathilde! Però si el meu era fals! Si valia com a molt cinc-cents francs!

 

(traducció d’Enric Iborra)

Chateau Miromesnil, on va nàixer Guy de Maupassant
Comments