SOBRE LA MORT D’IVAN ÍLITX DE TOLSTOI

Enric Iborra

Poques vegades un llibre deu haver tractat la mort d’una manera tan intensa, tan concreta i tan dolorosa per al lector com La mort d’Ivan Ílitx. Aquest relat de Tolstoi s’oposa de front a l’actitud que les persones adoptem habitualment, a la defensiva, davant la mort: sabem que la mort existeix i que som mortals, però ens costa concebre que això ens puga afectar personalment. La literatura sol encoratjar-nos en aquesta tendència a l’evasió. Ens recorda que la mort és la condició de tota la humanitat, que forma part de la vida i que, per tant, cal «acceptar-la», o la utilitza com una referència indirecta per mostrar la fragilitat i fugacitat de la vida humana i, a continuació, extreure’n la conclusió pertinent de la necessitat de viure el dia o de preparar-nos per al més enllà. La mort apareix, així, d’una manera genèrica, abstracta, com a través d’un vel, de manera que el lector s’hi puga reconciliar. La mort d’Ivan Ílitx, en canvi, no intenta reconciliar-nos amb la idea de la nostra extinció, sinó que ens acara directament amb la seua realitat més horrible i insuportable. Aquesta narració descriu els avenços de la mort, els detalls de la transformació física que la malaltia imposa a Ivan Ílitx, amb una precisió i una impassibilitat impressionants, remarcant els aspectes més concrets de la degradació física i la resposta paral·lela de la consciència de l’individu. Tolstoi aconsegueix així una representació de la mort totalment realista, en un doble sentit: perquè combina tant la realitat fisiològica, material, de la mort, com la seua realitat tràgica i problemàtica a partir d’un personatge vulgar i gris. El desordre patològic fa que la consciència de l’individu es veja sotmesa a una tensió extrema, que l’obliga a interrogar-se d’una manera radical i última sobre el sentit de la pròpia vida i, per extensió, de tota vida humana. Una interrogació que parteix del sentiment d’estranyesa del protagonista, quan es veu encarat a la realitat personal i concreta de la seua mort: «Aquell sil·logisme que els posava com a exemple Kiseveter a la classe de lògica: “Kai és un home, els homes són mortals, per tant Kai és mortal”, li havia semblat durant tota la seva vida vertader únicament en allò que feia referència a Kai, però de cap manera a ell. Kai era un home, l’home en general. I allò era d’una exactitud palesa; ell, però, no era Kai ni un home en general, sinó que era un ésser absolutament distint dels altres; que ell era Vània, per a la mamà, per al papà, per a Mítia, per a Volòdia, per als companys de joc, per al cotxer, per a la dida, després per a Kàtenka, en totes les joies, en tots els encisos de la infantesa, de l’adolescència, de la joventut. […] Si jo hagués de morir, com Kai, ho sabria, m’ho diria alguna veu interior; però en mi no hi ha cosa semblant; i jo, i tots els meus amics -tots comprenem que no és el cas de Kai. Vet-ho ací! -es digué. No pot ser! No pot ser, i és. Com és això? Com es pot comprendre?»

Ivan Ílitx és un magistrat ben situat. S’ha casat per conveniència i encara que no es puga dir que la seua vida és feliç, de tota manera és comme il faut, com cal, segons les normes socials de la bona societat. Després de disset anys de matrimoni el traslladen a una localitat pròxima a Petersburg. Mentre s’ocupa personalment de l’arranjament de la nova casa, cau i es fa mal en un costat. El dolor al principi és suau, però va creixent en intensitat. Preocupat, comença a consultar metges i a prendre medecines, mentre el seu estat físic va empitjorant i l’abat una crisi profunda. El temor davant els signes que la mort va marcant en el seu cos es fa obsessiu; el caràcter li canvia i odia tots els qui no pateixen com ell. L’avanç de la malaltia fa que cada vegada se senta més allunyat de la vida; almenys de la vida tal com l’havia entesa fins aleshores: família, amistats, treball, etc.: «tot allò no era més que una terrible, una immensa il.lusió que encobria la vida i la mort. Aquella convicció augmentava, decuplicava els seus sofriments físics.» Totes les coses que abans eren la vida, la seua vida, ara se li apareixen com una mascarada insuportable. I a l’angúnia de la proximitat de la mort s’hi afegeix una pregunta que el turmenta, la de si tota la seua vida no ha estat una equivocació: «Tal vegada no havia viscut com devia? —li passà de sobte pel cap. Però com és possible, quan sempre he fet el que calia fer?» Pensa en la seua vida passada i tot se li apareix fals i buit: «El seu càrrec, la seua vida metòdica, la família, aquells interessos socials i oficials —tot allò podia ésser fals. I de sobte sentí tota la feblesa d’allò que defensava. No hi havia res a defensar.»

Les primeres línies del capítol II resumeixen perfectament el drama d’Ivan Ílitx: «La passada història de la vida d’Ivan Ílitx no podia ser més vulgar i ordinària i alhora més horrible.» Horrible, perquè havia estat una vida basada totalment en la hipocresia, en la convenció, en la vulgaritat i la monotonia. Des d’aquest punt de vista, Ivan va viure una mort en vida. Però la naturalesa, en forma de malaltia, entra en escena i destrueix l’automatisme de la vida convencional: «El principal martiri d’Ivan Ílitx el constituïa la ficció —aquella ficció d’haver de fer creure a tothom que solament estava malalt, però que no es moria i que únicament li calia estar tranquil i medicar-se i que d’aquesta manera es tornaria a posar bo del tot […]. La ficció, la ficció, aquella comèdia que es representava amb ell la vigília de la seva mort, que el forçava a situar aquell acte horrible i solemnial de la mort al mateix nivell de la vulgaritat de les visites, dels cortinatges, de l’esturió servit per dinar…»

El drama del protagonista d’aquesta història reflecteix fidelment la gran crisi personal i moral que Tolstoi havia experimentat cap a la ratlla dels cinquanta, vuit anys abans d’escriure La mort d’Ivan Ílitx. Aquesta crisi el va portar a una crítica radical de la realitat social —política, religiosa, familiar— del seu temps, que va denunciar com una mentida i una immoralitat; alhora, va concebre també una mena d’ideologia cristianoanarquista i va renegar de tots els valors que més havia estimat, com l’art i l’orgull nobiliari. De vegades s’ha parlat de «conversió» per referir-se al canvi que va experimentar la vida de Tolstoi. Convé matisar-ho. És cert que, a partir d’aquesta època, Tolstoi va predicar una mena d’evangeli cristià i anarquista —vegetarianisme inclòs—, però es tractava d’un cristianisme escassament místic, més pròxim del deisme del XVIII que de l’espiritualisme i el sentit religiós d’un Dostoievski. De fet, moltes de les idees més característiques de Tolstoi tenen l’origen en les profundes afinitats del seu pensament amb els philosophes de la Il·lustració, com el seu mateix moralisme, més lligat a la crítica social del XVIII que a qualsevol moralisme religiós. Aquestes influències són molt anteriors a l’època de la «conversió» que, d’altra banda, tampoc no va comportar un trencament profund amb l’obra anterior. Més aviat va provocar un reforçament del que ja existia en la seua ment.

Els diaris de Tolstoi testimonien que des de ben jove va sentir la necessitat de justificar la seua manera de viure. En la seua consciència es va establir una oposició entre el que era comme il faut —l’esquema de convencions que regeix la vida social— i el perfeccionament moral, la finalitat última del qual era arribar a viure segons la veritat. Però sempre es va sentir insatisfet: mai no va arribar a identificar la veritat que havia de regir la seua vida d’una manera clara i sempre es va sentir oprimit per la seua manca de conviccions positives. Màxim Gorki, que va conèixer Tolstoi de prop en els últims anys de la seua vida, en el seu llibre Records de Tolstoi —un dels millors sobre el gran escriptor rus— també va destacar com una de les característiques fonamentals de la seua personalitat el seu profund i negatiu nihilisme. En aquesta mateixa obra Gorki recorda el comentari que un dia va fer a Txékhov, quan li va dir que no creia que Tolstoi hagués estat mai feliç, «ni amb els llibres, ni muntant a cavall ni en els braços d’una dona. És massa racional per a això i coneix massa bé la gent i la vida.» Davant aquestes paraules de Gorki, Txékhov no va poder evitar una expressió d’incredulitat. I és que Tolstoi reunia totes les condicions per ser considerat un privilegiat: pertanyia a la noblesa, posseïa una sòlida vida familiar i una enorme vitalitat física… I tanmateix, aquest privilegiat se sentia rossegat pels escrúpols i els remordiments, per la consciència del pecat, pel sentiment que la seua vida estava basada en la mentida i la injustícia. És aquest mateix ròssec el que turmenta Ivan Ílitx quan sent la proximitat de la mort: «I si no havia viscut com devia?»

En el cas de Tolstoi, aquesta ansietat moral anava lligada a una imaginació insuportablement intensa de la mort. Tota la seua vida va témer i va odiar la mort i aquesta obsessió recorre la seua obra literària de cap a cap. Recordem, per exemple, la impressionant descripció de l’agonia del germà de Levin en Anna Karènina. O, en una de pàgines més belles de Tolstoi, la mort d’un arbre que es descriu en Tres morts. Paradoxalment, aquesta angoixa constant davant el pensament de la mort era, en part, una conseqüència de la seua gran vitalitat física. Tolstoi sempre va tenir una salut robusta i una sensualitat molt intensa; l’exercici físic —muntar a cavall, la cacera, l’esport— li era una necessitat que a penes va disminuir en la vellesa. Aquesta capacitat vital li permetia una percepció física molt intensa de la vida orgànica: d’homes, d’animals i d’arbres. Thomas Mann es va poder referir, en aquest sentit, a «l’animalisme de Tolstoi» i va remarcavar «l’increïble interès que mostrava per les coses de la vida física i el geni que tenia per fer veure els cossos.» És aquesta simpatia per la vida orgànica el que explica el sentiment tan agut, no gens metafísic, que tenia Tolstoi de la mort i també l’atracció obsessiva que sentia per ella. A partir de la cinquantena, aquesta imaginació intensa de la mort, que sempre havia existit en la seua ment, es va aguditzar i es va aliar amb la seua poderosa intel·ligència analítica i amb la seua capacitat d’observació i percepció de la realitat, que automàticament desinflaven les interpretacions poètiques i teològiques de la vida, i tots els valors humans i divins. «La vida es va parar i es va tornar lúgubre», va escriure Tolstoi en aquella època al seu diari. Davant el misteri de la mort, el món material en què vivim no té cap valor. Quina veritat hi pot haver, si hi ha la mort?

La solució o la resposta als interrogants que va desencadenar aquesta crisi Tolstoi la va trobar —o va creure que l’havia trobada— en una convicció que ja era antiga. Cada vegada va estar més persuadit que les persones més simples —camperols, soldats— mantenien una actitud més correcta i «natural» envers la vida que els homes més cultivats. Aquesta convicció, que va esdevenir obsessiva cap al final de la seua vida, ja apareix en Els cosacs, en Guerra i pau i Anna Karènina, fins que domina sobre els altres temes en Resurrecció i La mort d’Ivan Ílitx: la vida de la classe social privilegiada era artificiosa, pervertida i es basava en la hipocresia i en la injustícia, mentre que la gent que vivia del seu treball i en contacte directe amb la naturalesa era la salvaguarda dels autèntics valors. Camperols i soldats eren moralment superiors, més feliços i estèticament més harmoniosos. Aquesta idea apareix reflectida d’una manera claríssima en La mort d’Ivan Ílitx. La proximitat de la mort fa que Ivan Ílitx se senta sol i separat de tots, perquè sent la seua mentida i la seua insensibilitat, que afegeixen un patiment moral al patiment físic. L’única persona amb qui es troba bé és el seu criat Guerassim, un jove camperol. La seua salut exuberant no l’ofèn, perquè Guerassim està fora de la mentida social, en la qual veu submergits tots els qui l’envolten: «Condició horrible, esgarrifosa de la seva agonia, de veure’s reduït, davant de tots els qui el rodejaven, a un grau d’accidental inconveniència, fins d’indecència (com passa a l’home que en entrar al saló desprèn mala olor), aquella “decència” que ell tant preà tota la vida; veia que ningú no el planyia perquè ningú no volia ni tan sols fer-se càrrec de la seva situació. Guerassim era l’únic que la comprenia, aquella situació, i que el compadia. I per això, Ivan Ílitx només estava bé amb Guerassim. Es sentia bé quan Guerassim, de vegades nits enteres, li sostenia les cames sense voler anar a dormir, dient: “No us amoïneu, Ivan Ílitx, ja em lleurà dormir” o quan de sobte, posant-se a tutejar-lo, afegia: “Si no estiguessis malalt! Per què no puc servir-te?” Guerassim era l’unic que no mentia; en tot es palesava que ell tot sol comprenia la situació i no creia necessari dissimular, sinó que senzillament compadia el seu senyor que s’anava corsecant i consumint.»

Tolstoi no sols va expressar aquest convenciment en les seues obres, sinó que també va intentar portar-lo a la pràctica en la seua vida. Es va dedicar a l’educació dels infants dels camperols, vestia com ells, va treballar la terra i va fer sabates, va renunciar als seus béns en favor de la seua família… Per completar la veritat, cal recordar que després d’aquesta renúncia la seua vida a penes va experimentar cap canvi i que, si bé vestia com un camperol, la seua dona es preocupava que tingués la roba sempre ben neta i ben perfumada. En tot cas, en aquesta passió per la simplicitat i aquest odi per la civilització trobem una altra de les influències del XVIII francès que recorren el pensament de Tolstoi, concretament de Rousseau, que va llegir intensament des de ben jove.

L’aspiració a la simplicitat i a la senzillesa també va afectar el seu mateix estil literari. El desig d’anar directament a les qüestions importants el va impulsar a buscar un estil més directe, més despullat, més eficaç d’acord amb la seua manera de veure les coses. Va considerar com a pecats les seues obres anteriors, fruit de la creació artística solitària i egoista i, per tant, immoral, i va decidir que només escriuria contes senzills per al poble, per als camperols i els escolars. Tolstoi tampoc no va portar a la pràctica aquesta convicció al peu de la lletra, si més no sistemàticament. Encara escriuria obres tan importants com Resurrecció, La sonata a Kreutzer —aquestes dues de càrrega moralista molt accentuada—, Hadji-Murat i, és clar, La mort d’Ivan Ílitx. Aquest última, de tota manera, presenta mostres d’un estil fabulístic en la narració, que recorda el dels contes populars que Tolstoi va escriure en aquesta època per fer-se accessible a un públic més nombrós i poc cultivat. Aquest caràcter de conte, de paràbola, contribueix força a la gran concentració i intensitat que aconsegueix l’acció narrativa d’aquest relat.

La mort d’Ivan Ílitx és molt clara en la denúncia de la vida que havia portat el seu protagonista. La conclusió a què arriba, en canvi, ja no ho és tant. Alguns crítics, com Vladimir Nabòkov han interpretat La mort d’Ivan Ílitx en clau religiosa. Per a Nabòkov, «la fórmula tolstoiana és: Ivan va viure una mala vida, i com que una mala vida no és altra cosa que la mort de l’ànima, Ivan va viure una mort en vida, i com que més enllà de la mort hi ha la llum viva de Déu, Ivan va morir naixent a una nova Vida, a una Vida amb majúscula». Però encara que la crisi que va experimentar Tolstoi el va abocar a una mena de conversió religiosa, es fa difícil mantenir la interpretació que proposa Nabòkov. En La mort d’Ivan Ílitxt les referències a la religió són pràcticament inexistents. Debades hi cercarem una mínima doctrina o alguna emoció religiosa significativa.

És cert que poc abans de morir Ivan Ílitx es confessa, però ho fa a instàncies de la seua dona, que el convenç de fer venir un sacerdot. Res més. És cert que en les últimes pàgines es parla d’una revelació, expressada amb una referència a la llum, metàfora religiosa habitual: «Tots aquells tres dies, en el transcurs dels quals el temps no existí per a ell, s’estigué debatent dins aquell sac negre on el retenia una força invisible, irresistible. Tenia por, com té por el condemnat a mort en mans del botxí, sabent que no hi ha salvació possible; i a cada minut que passava sentia que, a desgrat de tota la seva resistència esforçada, s’apropava més i més a allò que tant l’espaordia. Sentia que el seu martiri consistia a anar lliscant endins, endins en aquell negre forat i encara més en el fet que no podia escapar-se’n, S’hi barrejava el reconeixement de com havia estat de bona la seva vida. S’arrapava a aquella justificació de la seva vida i no el deixava avançar, el turmentava més que tot. De sobte una mena de força li oprimí el pit, el costat, la respiració es va fer més feixuga, s’enfonsà en el fort i allí, a l’extrem, s’encengué alguna cosa. Li passà allò que li havia passat als vagons del ferrocarril quan pensava anar endavant i anava enrere i tot d’una s’adonava de la veritable direcció.» Què és allò que es va encendre? Poc abans de morir, Ivan Ílitx sent que algú li besa la mà. Obre els ulls i veu el seu fill, i la seua dona que el mira amb els ulls plens de llàgrimes i una expressió desesperada. I aleshores sent pietat per ells. L’odi dóna pas a la pietat i la pietat el reconcilia amb la vida. Aquest moviment de la seua consciència trenca la seua solitud i aïllament. Uns instants abans de morir, Ivan Ílitx «cercà el seu vell terror de la mort i no el trobà. On és? Què és la mort? El terror no era enlloc, perquè la mort tampoc no era enlloc. En lloc de la mort hi havia la llum». I abans d’expirar es diu aquestes paraules: «S’ha acabat la mort. No és res més.» La mort «no era enlloc» perquè havia desaparegut la ficció, la mort en vida. S’havia acabat l’agonia, el terrible patiment de pensar que no havia viscut com devia, de pensar que havia «destruït tot allò que se m’havia atorgat, i que no hi havia cap manera de redreçar-ho». La pietat, l’amor pels altres és el que el reconcilia amb la vida, és la «llum» que li fa veure quin és el sentit moral veritable de tota vida humana. Tot això recorda una mica el cristianisme que va predicar Tolstoi en els últims anys de la seua vida. Un cristianisme que venia a ser en la pràctica una mena d’ètica elemental, racional i no revelada. Siga com siga, si en la consciència d’Ivan Ílitx «la mort ja no és res més», el relat es tanca de tota manera en la seua última frase amb la constatació de la seua extinció purament física: «Va fer una aspiració, s’aturà enmig d’ella, s’estirà i morí.»

Al contrari de Nabòkov, Lionel Trilling va observar que amb la seua representació de la mort Tolstoi estava tractant de guanyar-nos no a una vida religiosa, sinó a una plena acceptació de la vida d’aquest món. Ivan Ílitx sent remordiment no pels pecats que ha comès, sinó pels plaers que ha perdut, perquè ha viscut sense viure, d’una manera ordinària, grisa, monòtona, sense ser conscient del privilegi que significa ser viu: per això la seua vida ha estat tan horrible. La mort d’Ivan Ílitx, per tant, arribaria a una conclusió pagana: una reivindicació del carpe diem. La conclusió és totalment lògica, encara que no sembla que fos això el que pretenia Tolstoi, però la representació de la mort és tan aclaparadora de cap a cap del relat que ofega per exclusió la interpretació que proposa Trilling. I això és el mateix que passa si intentem llegir aquesta història en clau religiosa.

La mort d’Ivan Ílitx, síntesi de tants aspectes de l’obra i la personalitat de Tolstoi, és també una de les seues obres mestres. En un moment en què Tolstoi havia repudiat les seues grans obres anteriors, La mort d’Ivan Ílitx és una mostra del seu millor estil, d’aquella «capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada», d’acord amb la definició que ell mateix va donar del talent literari en el pròleg que va escriure a les obres de Maupassant. En aquest mateix text Tolstoi també remarcava que «un artista ho és perquè veu les coses no com vol veure-les, sinó com realment són». Aquestes dues condicions —la concentració en l’enfocament, i la concreció i exactitud en la descripció de la realitat— sintetitzen les millors virtuts del seu estil literari. Isaiah Berlin, en el seu assaig fonamental sobre Tolstoi La guineu i l’eriçó, va indicar que l’origen de l’escissió de la seua personalitat i de tots els seus patiments morals cal buscar-lo en el dilema que es va establir entre el seu talent d’escriptor i la seua ànsia de perfeccionament moral: «el seu geni consistia en la percepció de les propietats específiques de les persones i les coses, però aspirava a un principi explicatori universal. Cap escriptor no ha demostrat un poder de penetració tan gran en la varietat de la vida. I tanmateix, creia en el contrari. Va predicar no la varietat, sinó la simplicitat.» Una dicotomia que acabaria abocant-lo a un dilema irresoluble, perquè «el seu sentit de la realitat —conclou Berlin— era massa devastador per a ser compatible amb qualsevol ideal moral».